Els records romanen amagats sota els plecs de les hores viscudes i, de sobte, s’inventen un viatge en el temps per fer-se presents a través dels anys, per fer-nos sentir emocions disfressades que truquen a la porta; perquè els records són versions adaptades del passat.
Quan era molt petit, amb mons pares i mon germà, vam visitar el zoo de Barcelona, i vam pujar a l’avió del Tibidabo, i vam passejar per Montjuïc. De tot això en recordo imatges tèbies, gràcies al suport indondicional del banc i negre d’unes fotos que ma mare desa en una capsa de llautó. D’aquell dia en recordo especialment un instant concret, brevíssim, que s’ha materialitzat de nou, dècades després, en un altre viatge especial, tot just després de deixar la ronda Litoral. Tota la família dalt d’un taxi i algú que assenyalà amb el dit excitat: Mira, Colón! Des de llavors, la imatge del monument i la dels taxis de Barcelona em desperten una íntima sensació de tendresa.
Quan era molt petit, amb mons pares i mon germà, vam visitar el zoo de Barcelona, i vam pujar a l’avió del Tibidabo, i vam passejar per Montjuïc. De tot això en recordo imatges tèbies, gràcies al suport indondicional del banc i negre d’unes fotos que ma mare desa en una capsa de llautó. D’aquell dia en recordo especialment un instant concret, brevíssim, que s’ha materialitzat de nou, dècades després, en un altre viatge especial, tot just després de deixar la ronda Litoral. Tota la família dalt d’un taxi i algú que assenyalà amb el dit excitat: Mira, Colón! Des de llavors, la imatge del monument i la dels taxis de Barcelona em desperten una íntima sensació de tendresa.
11 comentaris:
gran record!!!
curiosament, de petit recordo que anavem a casa els avis en metro sempre i un dia vam agafar un taxi i em va deixar fascinat el taximetre,aquell aperell groc i sempre he recordat aquella imatge. Potser era un senyal del desti
Tot un record per mi pujar a a colon i l'avio del tibidvo
Aquests records tan tendres són bonics de recordar. Jo també recordo especialment un dia que vaig anar al Tibidabo amb la família :)
de petita vaig tenir la sort de pujar molts cops a l'avió del Tibidabo, quan encara pagaves bitllet per a cada atracció, perquè la meva àvia tenia uns coneguts.
Són macos els records d'infantesa
Bonic record.
I que ho fa que es fan presents sempre sense avisar? No et donen temps a posar-te alerta.
A mi a cops em passa i quedo paralitzada, perquè a cops son tendres i bonics i et brolla un somriure, però a cops segons les circumstàncies són molt aclaparadors.
Molt ben explicat, petonets!
No sé si s'inventen o bé simplement, t'agafen desprevingut. A mi sovint em sorprenen
Sempre quan passo per davant de Colón no puc evitar d'explicar-ne els meus records d'infantesa, una nena de poble que la portaven a Barcelona a veure el 'Parque' (zoo) i pujar a Colón.
Encara que sembli paradoxal, a vegades són aquests records els que justament ens fan viure...
m'ha agradat la imatge del taxi, tot i que jo de Barcelona recordo més l'emoció de baixar-hi amb tren... (i qui no ha anat al Tibidabo amb la família...)
El meu record infantil de Barcelona és menys bucòlic. Quan hi anàvem d'excursió amb l'escola, agafàvem el tren i després el metro per sortir al capdamunt de la Rambla. I just quan treia el nas per la boca del metro, l'aire espès i dens de ciutat m'envaïa els narius i deia: "Ecs! No puc respirar!". Coses d'una nena de poble, suposo. Ara ja hi tinc els pulmons avesats.:)
Bonic record!
M'encantava anar al Tibidabo, i entre d'altres pujar a l'avió.
La tieta vivia prop les Rambles i Colon també el veia tot sovint. Anar a "Colon", volia dir a més pujar a les "Golondrines". Dia complet!!!
;)
Molt evocador. Jo en tinc un altre record. El dia de l'últim tramvia que va coincidir amb l'obligatòria comunió de llavors i un viatge familiar 5 persones dins d'un 850 "special" de color blau cel...
Publica un comentari a l'entrada