La venjança del bandoler, de Martí Gironell

Aquest passat divendres vaig presentar a la Biblioteca de Tortosa La venjança del bandoler, de Martí Gironell, premi Néstor Luján de novel·la històrica
La trama del llibre es pot resumir fàcilment, i només cal llegir la seva contraportada:
“1808. Els francesos envaeixen Catalunya i comença una guerra que durarà sis anys.
A Besalú, Josep Pujol de can Boquica, un jove traginer que coneix tots els camins de les comarques frontereres, es posa al capdavant d’una guerrilla contra la invasió napoleònica. Però la fam i la decepció amb els dirigents patriotes l’impulsen a convertir el seu grup en una banda de miquelets, els milicians partidaris dels francesos. Amb fama de bandit sanguinari, en Boquica aleshores passa a ser un “caragirat”, literalment un renegat o traïdor.
Un traïdor peculiar. En tots dos bàndols, ell hi té un nombre creixent d’enemics, fins al punt que algú contracta un mercenari per eliminar-lo. I no pas un qualsevol.”

Paraules com venjança, mercenari, bandoler, sanguinari, traïdor, etc… són molt cridaneres i tenen molta efectivitat per a atraure l’atenció de possibles lectors i lectores.
D’altra banda, aquestes mateixes paraules, ens poden fer creure que ens trobem davant d’un llibre que aprofiti aquest reclam per a mostrar-nos una història plena de sang i acció que, a alguns persones, els pugui semblar “superficial” i un recurs fàcil. Que ningú s’ho prengui com a crítica. Un llibre d’aquest estil, si està ben fet, té el seu públic i el seu mèrit, i no té per què estar renyit amb la bona literatura, com tampoc una pel·lícula d’aventures ha de deixar de ser una bona pel·lícula.
Però no és aquest el cas de La venjança del bandoler. Aquesta novel·la és molt més, és una porta per a endinsar-nos en la societat de l’època, de compartir els seus jocs (com el del bèlit o el catxo), les seves tradicions, festes, la seva cuina vestits, olors, les seves llegendes…
Tot això estructurat en dues parts. A la primera part, els petits jocs i entrebancs de la vida es relativitzen i es tornen diminuts quan arriba la guerra, aproximadament a la meitat de la novel·la.

Els catalans tenim una estranya relació d’amor-odi amb els bandolers, fins a arribar al punt de convertir-los sovint en personatges mítics, quan una altra mena de bandolers no ens agraden gens, com ara els peatges. Un altre llibre basat en un bandoler, per exemple, és l’Anjub d’Andreu Carranza. Fa uns dies vaig parlar amb ell d’aquest tema, i vam arribar a la conclusió que la nostra predilecció per aquesta mena de bandolers es deu a ser un país sense Estat, sense exèrcit, i sense gent que es dediqui a matar d’una manera més oficial.

Una de les intencions de l’autor és humanitzar el personatge del bandoler, mostrar-ne les diverses cares i arestes, buscar els motius que el van portar a cometre multitud d’actes criminals i de, aparentment, trair, possiblement frustart per l’actitud dels polítics de l’època: “Els autèntics caragirats, els nobles d’aquella època, els polítics de llavors: els patriotes primer i els francesos després.” Boquica potser va buscar una sortida a la seva manera, probablement equivocada, ja que com diu en una de les moltes frases fetes i refranys que apareixen al llibre “el roc fora de la mà, no se sap mai on va”.

A part del protagonista, hi ha diversos personatges que criden l’atenció, però jo en destaco un de vital importància al llibre:el bosc.