Línies antigues s'estenen als meus peus.
Trepitjo ferm el teu dibuix abstracte,
camino amb certesa
pel relleu solcat dels teus anys.
Foto de Montse Subirats.
Recompte de desgràcies domèstiques
Fa 6 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
17 comentaris:
Sempre m'agrada fotografiar llambordes dels llocs que visite.
Cal anar amb molt de compte amb les mal col·locades! Conec una persona que va enspoegar amb una que estava semblant i es va trencar el braç.
Vet aquí la no-indiferència dels carrers empedrats... i la seva poesia. Qui ha dit mai que les pedres són fredes?
Les llambordes... M'agraden tant! En tinc tres a casa. Mirar-les fa que em vinguin més imatges... no sé.
Com m'agraden els carrers 'adoquinats'. El meu era així... fins que damunt asfaltaren.
Cap lloc per a talons alts.
Aquestes són de veritat, com a mínim! Perquè avui en dia, amb això del pavistamp et fan passar bou per bèstia grossa :)
Quina llàstima que cada vegada siguin més poc freqüents als carrers de les ciutats.
Si puguesin parlar..
M'agraden molt aquests tipus de carrers, tenen un encant únic.
Un tipus de terra fet per mirar-se les coses sense pressa.
M'agrada el color que agafen quan plou.
M'agrada el color que agafen quan plou.
M'agrada el color que agafen quan plou.
Sempre m'han agradat. Permeten caminar al pas de l'història.
La fotografia, molt ben trobada.
Com sempre dic, no saps la il.lusió que em fa, veure que alguna de les meves imatges sigui una font d'inspiració o que simplement es busqui per acompanyar una poesia.
Una vegada més gràcies!!.
Una abraçada.
Recordo que quan era petita no m'agradaven les llambordes, massa soroll en passar amb el cotxe. I ara tant que les aprecio, pel passat que em recorden, per introbables, rústegues, fins i tot per l'elitistes que són.
Publica un comentari a l'entrada