Si compreu El somni de Tàrraco, de Xulio Ricardo Trigo, obtindreu dues novel·les pel preu d'una. No, no es tracta d'una oferta especial que ofereixi el company blocaire i escriptor Xulio, sinó una sensació meva. M'explico.
En primer lloc (o en segon), El somni de Tàrraco és una novel·la històrica, ambientada a la Tàrraco de l'any 26 aC, quan la ciutat era una mica el centre del món, ja que l'emperador Octavi hi residia, recuperant-se d'una malaltia, durant la seva campanya contra els càntabres. Tàrraco està creixent, s'hi comencen a contruir les infraestuctures que en faran una ciutat patrimoni de la humanitat dos mil·lennis després (el teatre, l'aqüeducte...). En aquest marc, els carrers, palaus i cases són un niu d'ambicions, intrigues i traïcions (que no desvetllaré), iniciades amb l'assassinat del governador i l'empresonament d'un fals culpable. D'aquest part de la novel·la em criden l'atenció diverses coses: el paper decisiu dels esclaus de confiança de diverses famílies, i el fet que l'autor hagi prescindit deliberadament de la presència física en els esdeveniments d'un personatge com Octavi que, malalt i feble, delega tot el protagonisme en la seva dona Lívia Drusil·la.
En segon lloc (o en primer), Perthus, un dels personatges, ja a la seva vellesa l'any 44 dC, narra i recorda en to reflexiu la seva vida, en capítols que s'intercalen a la trama principal (o secundària) i que li donaran un sorprenent final. A mi és la part que més m'agrada, i juraria que al Xulio també. D'aquesta part us podria transcriure moltes perles com aquestes:
"Tothom salta, corre, riu, presenta batalla, mentre que jo només acompanyo el dia i el deixo que recorri moments irrepetibles sense la meva intervenció."
"...m'he tornat invisible. La gent ja no para esment del meu cos perquè hi ha moments en què tot jo sóc memòria. L'home que troben al mig del carrer ja no és la matèria viva amb la qual poden ensopegar i caure, tan sols és un garbuix de pensaments, una ombra del passat plena d'idees antigues."
"D'un temps ençà, sospito que són els éssers amb els quals tinc més a veure, que el meu és un estat líquid, que l'únic moviment capaç de satisfer-me seria surar sense rumb mentre contemplo amb indiferència el pas dels dies. No tinc la intenció que les meves paraules sonin com les d'un filòsof. Diré que, tal com em va ensenyar el meu mestre Apol·lodor d'Efes, només som capaços d'entendre coses senzilles, la singladura d'un vaixell, per exemple, com avança entre les ones per allunyar-se mar endins, o potser les torxes que a mitja tarda es despleguen sobre la ciutat, com si un exèrcit de libèl·lules s'hagués proposat restituir la claror als marges d'un riu."
"Si físicament no vaig més enllà de les meves possibilitats, puc dedicar una bona part de l'energia que em queda a reviure aquell que vaig ser."
"Li agradaven aquests arbres (olivera), deia que els déus hi desaven el temps per si en algun moment tenien la necessitat de recuperar-lo."
"Aleshores vaig començar a entendre que si el futur era la possessió més preuada, només si l'omplia de projectes, d'il·lusions, podria refer-me de tot el que anava deixant enrere."
.
Gràcies Perthus, gràcies Xulio.
Una última reflexió. En temps de Perthus el vell, s'està construint el circ, amb la mort i la sang com a protagonistes, en contraposició amb el teatre que ell tan estima. Ara, en quin món vivim? En un dominat pel teatre o pel circ? (el circ de tipus romà, s'entén).
3 comentaris:
Gràcies a tu, Jesús, per aquesta lectura tan particular, i per això mateix estimable, de la novel·la.
Una abraçada!
X. R. Trigo
Tal com li he dit al Xulio, la seua novel·la m'ha empès irresistiblement a tornar als clàssics.
M'agrada aquest tipus de lectura.Us recomano aquesta descoberta:
Publio Fama
http://www.hislibris.com/hay-luz-en-la-casa-de-publio-fama-juan-minana/
No us deixarà indiferents .
Anna
Publica un comentari a l'entrada