19 de juny 2011

Aigua per a elefants, de Sara Gruen

Jacob Jankowski recorda a la seva vellesa el seu pas per un circ durant l'època de la gran despressió americana. La novel·la és un continu flash back entre el present en un geriàtric i la joventut al circ, cosa que ens posa davant de dues novel·les, o de dos tons diferents. En primer lloc, els records de la joventut al circ són plens d'acció, impulsats pel tren on viatja el circ. Poden sentir les olors dels animals i els hòmens barrejats, i amuntegats en més d'una ocasió. El món del circ pot tenir molt de bucòlic, però la història ens despulla una realitat dura, de grans diferències, de privilegis per a uns pocs i, sobretot, de penúries per a la majoria, amb el fantasma de l'atur, la fam i la mort amenaçant a cada cantonada, a cada vagó d'un tren de proscrits de la societat, on la vida dels hòmens pot tenir menys valor que la d'un animal. Però sota la carpa sempre naix l'amor impossible a qui, una elefanta, la Rosie, li donarà una oportunitat.



En segon lloc, ens trobem amb el present, amb un home de noranta anys, malhumorat, a qui se li esgoten les últimes forces, en plena decrepitud, amb una memòria que fuig, sense esperances... fins que torna el circ. Una part que ens omple de tendresa i que, en molta diferència, és la meva preferida, així com l'inici, en un frament prodigiós, quan el petit Jacob s'assabenta de la mort de sons pares, ha de reconèixer-los al dipòsit de cadàvers i torna a la casa buida, amb dos plats i coberts encara damunt la cuina: "Aquest matí tenia pares. Aquest matí els meus pares han esmorzat."


Finalment transcric un fragment on el vell Jacob decideix que ha de ser més amable amb les infermeres:


"Després que marxi, decideixo ser més amable. Hauré de pensar en una manera de recordar-ho. Suposo que puc lligar-me un trosset de tovalló al voltant del dit, ja que no tinc cap cordill. La gent sempre feixa això a les pel·lícules quan era jove. Sí, es lligaven cordills al voltant dels dits per recordar coses.

M'estiro per agafar el tovalló i quan ho faig, em veig les mans. Són ossudes i corbades, amb la pell fina i, com la meva cara decrèpita, estan plenes de taques."


1 comentari:

Isabel H. T. ha dit...

Me encantaría leer esa novela. En pocas frases logró emocionarme. Son muy rotundas las cosas que dice.

Felicidades al autor!