Anònims - CLI -
Fa 2 hores
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
7 comentaris:
Hi estic d'acord m'agrada aquesta comparació....el problema és que alguns fan trampes i compten de més....i quant treus un sis penses quina bona sort i en treus un altre i un altre i aleshores el sac es trenca i et tornen a casa
doncs un cinc és molt bona senyal! a començar a caminar que ja pots sortir de casa.
La meva partida.... veus tindria la sensació de que sempre se'm mengen i torno a casa a esperar un cinc.
M'agrada molt aquesta comparació
Els cinc és el començament d'una partida (la vida) que es pot convertir en un camí fàcil o en un cúmul d'obstacles que et poden enfonsar en la misèria...
Una bona metàfora això de parxis, si senyor!
Tan de bo fos com una vida de parxís que, tret dels tres sisos seguits, sempre vas endavant, sigui ràpid o lent, però sempre endavant...
Un començament o recomençament... que cada cop que te'n vas a casa has de tornar a treure un cinc!
Bona partida, Jesús! :)
Ostres... No havien quedat que la vida era una caixa de bombons?
Millor això que la sensació de que t'han matat i a sobre te'n compten 20!
Publica un comentari a l'entrada