.jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
Quan acompanyo mon fill a un partit de futbol, lluny de casa, ens toca arribar una hora abans de partit, o més. Aprofito aquest temps d’espera fent una de les activitats que més m’agrada: vagar per carrers que desconec, sense rumb, badar, deixar que una cruïlla, que un passeig, que una façana, sedueixin les meves passes, la mirada ociosa. Soc un caçador de sensacions petites, d’emocions amagades en la quotidianitat.
Avui ens toca Sant Boi. La zona propera al camp sembla d’urbanització més o menys recent, blocs impersonals d’habitatges, terrasses de bar model funcional amb anuncis de multinacionals del refresc, un basar xinès, un centre d’alimentació Alí, que no crec que sigui un diminutiu d’alimentació. Enmig d’aquest entramat, envoltat d’una misa vegetació de creixement espontani, uns pocs pins - un amb una rama esqueixada-, veig un mas que, de lluny, crec que es diu Balaguer. En altres temps devia estar solitari, a la falda de la muntanya, i ara es veu assetjat, resistint encara.
No gaire més lluny trobo un carrer amb edificis de caràcter modernista, com ara l’Hostal Porta de Ferro; és evident el motiu del nom. La porta principal, forjada, està tancada, i hi ha un cartell amb una fletxa on hi diu textualment: Informació i reserves a la otra puerta. Potser aquesta segona, de fusta, és per als dies de cada dia.
Segueixo caminant, ja per tornar al camp. Veig cartells contra la violència domèstica, de solidaritat amb els discapacitats, i d’estima cap al personal sanitari. Les ciutats, per molt que creixin, mantenen ànima.
Un estiu dels setanta, jo devia tindre onze o dotze anys, ma mare em va fer anar a classes de dibuix al mateix carrer, amb la Pinet, suposo que per a ocupar una mica les hores.
Jo no destacava en dibuix, era millor mon germà, però m'agradava passar alguna estona copiant -no calcant - el Mortadelo, l'ànec Donald, el Mickey, i coses així..jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
“Si pots corre i fer el tonto per aquí, també pots portar l’instrument”, li diu un pare a son fill que carrega, agafat entre els braços, un enorme estoig contra el seu pit. Lliçó pràctica per a aprendre la feixuga càrrega de les responsabilitats, un vespre al carrer de la Rosa de Tortosa, a la sortida del Conservatori de Música.
A la web de La Marfanta comparteixo una nova reflexió, aquest cop al voltant de les diferents formes de relacionar-se amb la fotografia de quatre generacions.
Miro enrere, i ja són una bona colla, els article que hi he penjat, i que podeu llegir en aquest enllaç.
Coincideixo al carrer amb l’Agustí Forner, un dels molts amics a qui sempre fa alegria trobar, i que he fet gràcies als diLLUMs d’arts al forn. Torna d’un llarg viatge, i l’acompanyen de la mà un xiquet i una xiqueta menuts. Ens presenta informalment, a la xiqueta li diu “és Jesús, saps qui és Jesús?” –potser els ha parlat de mi alguna vegada. La xiqueta pensa un parell de segons, i assenyala amb el ditet el cel. Ens posem a riure, jo una mica aclaparat pel pes de la responsabilitat, perquè la xiqueta, amb la seva confusió, ha posat el llistó molt alt, fins que ella se m’abraça a les cames amb tendresa.
Dos parelles força grans es troben al carrer. L’home de l’una camina amb una crossa; la dona de l’altra, també. El primer s’acosta cap a l’altre home, crida el seu cognom amb admiració i alegria, com si li fes sorpresa haver-se’l trobat, li posa una mà a l’espatlla, i li diu:
-Feia temps que no ens veem, eh?
-Perquè t’amagues- li respon.
Somriuen, i intueixo complicitats que beuen d’un llarg passat i, temo, d’un curt futur.
.jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
Camino per la rambla Felip Pedrell, al tram on es fa més estreta a la vora l’Ebre, darrere de l’antiga Casa de la Generalitat, i prop del palau del bisbe. A terra, a la vorera, jeu un colom mort, tot just a l’alçada d’un malauradament famós i polèmic monument al mig del riu. Tinc la temptació de captar la imatge en un fotografia amb el cos del colom en un primer pla i, al fons, la imperial àguila de ferro que destaca al monument, però me n’estic, per respecte a tots els coloms morts del món.
.jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
Una dona parla pel mòbil al carrer, i quan passo al seu costat escolto que crida, vocalitzant de forma exagerada i aturant-se a cada síl·laba en to d’admiració creixent: “trenta-quatre euros!”
Ens allunyem de seguida i desconec el producte o el servei que val aquest import, ni si l’exclamació que li provoca és d’ensurt per l’encariment de la vida, o de sorpresa davant d’una oferta irresistible. Em quedo amb el dubte, sense saber interpretar aquest índex econòmic que m’ha estat revelat.
Aquest mes, quan està a punt de veure la llum el meu vintè llibre en solitari, fa una dècada del meu recull de relats El noi del costat del padrí (Cossetània Edicions), que llavors era el novè.
Tinc molt bon record d'aquest llibre, que conté algun dels meus contes preferits, com ara el que dona nom al recull, i d'altres personatges que hi conviuen.
Recordo una entrevista amb l'amic Gustau Moreno, tots tres, llibre ell i jo, deu anys més joves
Més de catorze anys i de tres-centes converses després, el programa Tens un racó dalt del món no estarà a la graella de Canal 21 Ebre.
.jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
Faig les primeres proves amb la intel·ligència artificial. Li demano si pot descriure una fotografia.
-És clar! Si tens una fotografia que vols que descrigui, pots pujar-la aquí i t'en faré una descripció detallada. Si no la tens a mà, també pots donar-me alguns detalls i puc imaginar com seria.
Li passo una fotografia meva feta durant la visita de dos amics, i vet aquí la descripció que transcric i que, tot s'ha de dir, considero molt bona.
En aquesta fotografia, dues persones estan dempeus sobre un terreny rocós a la vora del mar, mirant cap a l'horitzó. El cel és clar i blau, sense núvols, i el mar s'estén tranquil amb petites ones trencant suaument a la costa. Tant l'home com la dona vesteixen roba de tons blaus; ell porta una jaqueta texana i ella una jaqueta més llarga amb texans foscos i sabatilles blanques.
L'escena té un aire contemplatiu i serè, amb les dues figures observant el mar, cadascuna aparentment submergida en els seus pensaments. El paisatge és natural i senzill, amb l'aigua tocant les roques a la vora, creant un contrast de textures entre el terreny irregular i les aigües llises. És una imatge tranquil·la que transmet calma i reflexió davant de l'immensitat de l'oceà.
Educat que soc, li dono les gràcies, i em contesta:
De res! Si necessites més ajuda, no dubtis a dir-m'ho. Sempre és un plaer ajudar-te! 😊
Quan el nostre fill era petit, sovint calia posar piles a la multitud i diversitat d’enginys i joguines que tenia. Al començament, tot i que el percentatge d’encert era alt, en moltes ocasions posàvem la pila amb els pols al costat equivocat, fins que ens vam fixar que la part plana sempre va a la molla, i repetíem cada cop aquesta expressió, la part plana a la molla, la part plana a la molla, que es va quedar com un recurs mnemotècnic, amb musiqueta inclosa, com quan vam aprendre les taules de multiplicar.
D’això ja en fa uns quants anys –què ràpid passa tot!-, però avui, quan he hagut de canviar la pila a un aparell, m’ha vingut la cançoneta, la part plana a la molla, i el temps es fa circular, i les joguines del record es mantenen enceses.
.jpg)
Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions.
Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.
Imagino que a la rampa d’accés de la porta lateral del Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, hi ha degut seure un xiquet o xiqueta per a esperar que acabi les classes de teatre la seva germana o germà, perquè hi trobo unes cartes amb els contorns en negre d’uns animals, pintats sense gaire traça, sense patir per no sortir-se de les línies. A l’hora de sortida potser era prou tard, potser la pressa fou culpable del descuit, potser algú no ha valorat prou el resultat artístic de l’obra. Les cartes restaran uns dies a mercè del vent, es barrejaran amb les fulles que ja comencen a caure, amb els animalons que viuen al passeig de ribera, d’aspecte més realista i menys acolorits. Potser juguin una partida, potser vencin fins i tot.
