Quan acompanyo mon fill a un partit de futbol,
lluny de casa, ens toca arribar una hora abans de partit, o més. Aprofito
aquest temps d’espera fent una de les activitats que més m’agrada: vagar per carrers
que desconec, sense rumb, badar, deixar que una cruïlla, que un passeig, que
una façana, sedueixin les meves passes, la mirada ociosa. Soc un caçador de
sensacions petites, d’emocions amagades en la quotidianitat.
Avui ens toca Sant Boi. La zona propera al camp
sembla d’urbanització més o menys recent, blocs impersonals d’habitatges,
terrasses de bar model funcional amb anuncis de multinacionals del refresc, un
basar xinès, un centre d’alimentació Alí, que no crec que sigui un diminutiu d’alimentació.
Enmig d’aquest entramat, envoltat d’una misa vegetació de creixement espontani,
uns pocs pins - un amb una rama esqueixada-, veig un mas que, de lluny, crec
que es diu Balaguer. En altres temps devia estar solitari, a la falda de la
muntanya, i ara es veu assetjat, resistint encara.
No gaire més lluny trobo un carrer amb edificis de
caràcter modernista, com ara l’Hostal Porta de Ferro; és evident el motiu del
nom. La porta principal, forjada, està tancada, i hi ha un cartell amb una
fletxa on hi diu textualment: Informació i reserves a la otra puerta. Potser
aquesta segona, de fusta, és per als dies de cada dia.
Segueixo caminant, ja per tornar al camp. Veig
cartells contra la violència domèstica, de solidaritat amb els discapacitats, i
d’estima cap al personal sanitari. Les ciutats, per molt que creixin, mantenen ànima.