Trobada dels diLLUMs d'arts al Forn

 

13 de gener. Primera trobada de 2025 dels diLLUMs d’arts alForn, l’any que arribarem al desè aniversari al novembre (alguna en pensarem per a celebrar-ho).

Juan Carlos Borrego ens parla del seu nou llibre amb força tocs de fantasia La novel·la sobre Serena de Pàndols que no he sabut titular.

Francesc Cabiró ens parla del llibre Finestra fotogràfica, 10 anys de bloc, amb textos, i imatges, tot d ela seva collita.

Pep Mola ens parla de l’exposició Quan els carrers parlen, que s’inaugura el 18 de gener al Museu de l’Ebre, i mostra un vídeo de resum de Rafael Ricote. Fotografies captades als carrers de Tortosa, amb textos de Jesús M. Tibau.

Agustí Forner reflexiona sobre l’actualitat, a través de la seva darrera obra pictòrica.

Quan els carrers parlen

 

El proper 18 de gener, a les 12 de migdia, Pep Mola inaugura la seva exposició "Quan els carrers parlen" al Museu de l'Ebre de Tortosa.

Es tracta de més de 30 fotografies en blanc i negre, quasi totes de nit, dels carrers de Tortosa, sempre transitats per alguna persona que els atorga dimensió humana, figures anònimes sovint desenfocades enmig del seu incert anar i vindre.

Com un dels molts fruits de la xarxa d'amistats sorgides a les trobades dels diLLUMS d'arts al Forn, Pep em va proposar escriure textos inspirats en les imatges, cosa que -com sabreu si em seguiu habitualment- és una temptació irresistible per a mi on caic sovint, com ara el llibre editat l'any passat amb il·lustracions d'Amat Pellejà, La nova Rússia de Sergei Eisenstein, i centenars d'ocasions més.

Ja us en mostraré algun exemple properament. No us perdeu l'exposició.

Sota la pell hi ha carn encara, a la Ràpita

M'agrada encetar nous espais, i dissabte vinent em donaré aquest gust.

El 18 de gener, a les 12 de migdia, visitaré per primer cop la llibreria lle.3 espai cultural de La Ràpita per a participar dels seus vermuts literaris.

L'excusa, parlar del meu poemari Sota la pell hi ha carn encara (Linx edicions, 2024), ben acompanyat de l'amic escriptor Miquel Reverté.

Ja m'imagino el bon ambient que s'hi crearà; ens acompanyeu, amics i amigues rapitencs?

Dietari ebrenc d'un bipolar, d'Albert Fabà Prats

un susto de tomate

Després de 50 anys, crec que la meva capacitat de crear històries ha millorat. Lluny queda aquell 6è d'EGB.

Atabalament

 

Tres nois caminen en fila pel passadís de darrere les grades del camp de futbol. Un parell de noies s’aixequen dels seients –trobo que força guapes, per cert-, aturen el noi que anava al darrere, atabalat i sorprès, i li pregunten alguna cosa. Els altres dos nois es giren i riuen mirant el seu amic, amb cert to de burla, i escolto que exclamen: “està nerviós!” La bellesa d’unes noies, que potser creus inabastables per a tu, pobre mortal, sovint et desarma; no recordo quan va deixar de passar-me.

Lectura de Dietari del meu caos poètic, de Marc Freixas

 La línia recta és més intolerant?

Adéu, adéu, adéu

 

Sovint em criden l’atenció petits gestos i comportaments humans que veig repetits. Per exemple, una conversa de to amable, sovint no s’acaba amb un únic adéu, sinó que aquesta paraula de comiat es repeteix dues o tres vegades, en un ritme concret, quasi sempre els dos interlocutors a la vegada, i en un to de veu cada cop més baix, com si s’allunyessin lentament. Potser és una manera instintiva de no voler tallar la conversa de forma abrupta, sinó dolçament, com si sabés greu separar-se, i esquivar els dolorosos punts i finals, amb uns menys radicals punts suspensius que conviden a deixar la continuació per a més endavant.

Primera signatura de llibres

Demà a Llibreria la 2 de Viladrich , primera activitat de l'any. Una excusa per compartir una estona amb l'amic Vicent Pellicer Ollés . Signarem llibres, parlarem de fotografia, de literatura, de la nostra mirada envers el món que ens envolta, sempre proper.

Serà el nostre regal avançat de Reis; pot ser el vostre, si voleu.

Desdefinicions (neufragar)

 Neufragar. 

Caure en l'addicció a la cocaïna.

Contes per Nadal a la SER

Onze anys seguits llegint un conte de Gianni Rodari per Nadal. Aquest any no amb Sílvia Tejedor, sinó convidat per Sergi Bestraten a llegir un conte de Nadal a la Cadena Ser Ebre, i com sempre m'acullo a Gianni Rodari. El 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Amb ells us desitjo bones festes, que la vida us regali molta il·lusió, i viceversa.

perquè els colors arribin

 

ànsia de córrer

 

Rellotge de braços caiguts

 

Entro en una joieria i darrere del taulell veig una lleixa plena de rellotges. Seguint els cànons del màrqueting, totes les busques marquen les deu i deu, que és l’hora oficial i immutable de tots els anuncis, suposo que amb la intenció d’apel·lar la part positiva del nostre subconscient, que deu considerar millor anar cap a dalt que cap a baix, o potser simulant un somriure que ens impulsi a comprar, i comprar, i comprar. Som tan senzills i fàcils de manipular? Em temo que sí. Però de seguido em fixo en un rellotge rebel, o singularment derrotat i de braços caiguts, que marca dos quarts i cinc de sis. El pobre està a primera fila, i no s’han degut adonar de la taca de tristor que representa. No he vingut a comprar cap rellotge, però potser me l’hauria emportat a casa.

Converses agafades al vol

 

Tres dones grans a la vorera. Escolto aquest breu fragment de diàleg:

-Antonio es pren la pastilla.

-Natros, no- com volent subratllar que ells no es troben en aquest grup, en un to que barreja orgull, alleugeriment, i un pessic de superioritat. No sé de quina pastilla es tracta, però sembla que sigui cosa de dos.

Llegint Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal

i ets el centre

 

Repte poètic al Mercat Solidari d'Art

Un any més, i en van cinc, diLLUMs d'arts al Forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller.

És una activitat que m'encanta, perquè uneix art, poesia, joc i amistat. El funcionament és senzill: convoquem els autors que vulguin participar, i els assignem una de les obres exposades, perquè escriguin un text que els inspiri. Allí mateix, a mà, tant se val si hi ha correccions, perquè d'aquest forma autèntica es pengen al costat de l'obra, després de ser recitats. 

Enguany participen Rafael Haro, Ernest Redó, Rafael Ricote, Tomàs Camacho, Jesús M. Tibau, Paul Martin, Fuensanta López, Pilar Rey i Montse Pallarès.

Després, Fuensanta López ha presentat el seu llibre Versos despullats, amb els dibuixos i pintures que van fer alumnes de Esardi amb ella mateixa com a model, segon llibre publicat per AMES (Associació Mundial d'Escriptors Solidaris)

Més imatges a la galeria de fotos.

La ciutat del mar, de Ramon Masdeu Andreu

la temptació

 

Fa uns dies, al súper habitual, a una taula davant mateix de la caixa, veig perfectament alineat un assortit divers i apetitós de galetes, i a més a més d’oferta. Fa temps que vaig perdre una part notable de la innocència –no tota, ni de bon tros-, i sé que es tracta d’un vell truc, d’una trampa, d’una argúcia calculada, d’un ham que els encarregats de l’establiment col·loquen per pessigar els meus instints primaris, perquè afegeixi un producte més al carro que no estava a la llista, com un cant de sirenes que cap Ulisses pot obviar. Ho sé, a mi no m’enganyen –no sempre, almenys-, però el castell de la meva fortalesa de vegades s’esquerda –de fet, massa sovint. N’agafo un paquet de xocolate; per a ser més precisos, galetes de xocolate amb xocolate o, dit d’una altra manera, una promesa de plaer a tan sols un euro.

Avui torno al súper, i ja no cauré a la trampa de les galetes de forma improvisada, sinó amb premeditació i llepolia. Mentre agafo la meva dosi de xocolate i la poso a la cinta de la caixa, una dona que hi ha al meu darrere, que s’ha fixat amb el meu gest, també n’agafa una altra. Ens mirem, somriem, aixequem les celles, com disculpant-nos mútuament per caure en una temptació que l’oferta justifica.