poders maternals

 

Passeig de Ribera vora el riu. Un xiquet d’uns tres anys, que s’entreté pocs metres darrere de sa mare, ensopega amb la vorera d’un parterre i cau de genolls, amb les mans damunt la terra, que ha absorbit molta aigua després de dies de pluja. Plora escandalosament, mirant-se els palmells plens de fang, d’una humitat que li deu semblar desagradable, de brutícia marró que, potser, de vegades va acompanyada d’algun petit càstig. Sa mare si aproxima, li espolsa les mans amb un parell de copets, més psicològics que higiènics, i el xiquet para de plorar immediatament. Coses dels súper poders maternals.

La noia del paraigua rosa

 

El passeig vora el riu s’impregna d’un tel d’humitat que no reflexa el sol, amagat rere una capa gruixuda de núvols. Fa dies que plou, a estones de forma tempestuosa, però ara sura una pau que tendeix a la mandra. Els arbres vesteixen de tardor, amb una mescla d’ocres i de verds torrats que convida a la melangia. El marron de la terra s’esquitxa de rames seques, vençudes pel vent, i clapes disperses d’herba amb intenció de créixer. El mobiliari de fusta molla accentua la sensació d’estralls que deixa el pas del temps. Al passeig enrajolat de gris, tolls petits conviden a saltar-los sense gaire dificultat. Bateria de cotxes aparcats amb una gamma de carrosseries que van del blanc trencat al negre metal·litzat, sense gaires excepcions que trenquin la monotonia cromàtica.Tot plegat és un catàleg de colors esmorteïts, melancòlics, amb aire de Romanticisme del XIX, emotiu i impregnat de certa fatalitat.

I pel mig del passeig avança cap a mi una noia amb un paraigua d’un rosa brillant, que ordena que totes les mirades s’hi fixin, que ens recorda l’alegria de viure amb la seva simple presència, bressolada pel ritme d’unes passes que, sense ser enèrgiques, transmeten la fermesa de la joventut. Es protegeix de la minsa pluja que sura, o de la que ha caigut les últimes hores i que rellisca per les fulles dels arbres, esmorteïda. Vull immortalitzar aquesta espurna vital, aquest contrast que em pessiga, però al moment en què preparo el mòbil, ella plega el paraigua. Qui sap si ha intuït la meva intenció, i vol passar discreta per aquest dietari, sense aconseguir-ho del tot.

Sota la pell hi ha carn encara, i Thanks, d'Albino Tena

 Els poemes del llibre Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024; comandes d'exemplars dedicats a l'enllaç) estan escrits ja fa uns quants anys. El primer dels poemes em va sortir a raig, mentre escoltava la cançó Thanks, de l'amic Albino Tena.

El plaer d'haver escrit bressolat per aquesta música em va empènyer a seguir, i seguir, durant dies, setmanes, mesos, amb el mateix mètode, i crec que el llibre està empeltat per les emocions de la guitarra d'Albino.

Gaudim molt fent recitals, i tenim ànsia de compartir aquest plaer, i ara se'ns pot contractar a través del catàleg de la Diputació de Tarragona o com cregueu convenient; segur que arribem a un acord.

Us deixo un tast:

Hospital 1 - Residència 1

 Un nou article a La Marfanta, en aquest cas en to irònic sobre la nomenclatura popular de centres hospitalaris a Tortosa, acabant amb una mica de reivindicació.

Gèneres literaris, i sensacions diferents en escriure

 Escriure és una de les meves activitats preferides, però les sensacions que em provoca són ben diferents, en gran part a casau del gènere que practico. 

El procés d'escriure les poques novel·les que he acabat no sé si el puc titllar de plaent. Ha estat més quasi una feina, un repte, un esforç que sols al final m'ha deixat més alliberat que satisfet, tot i que sempre ha estat premiat. Sols després d'un cert temps m'hi he reconciliat.

Els dietaris em fan sentir humà, em conforten, són com posar-se una manta suau al damunt quan fa fred; diria que em fan feliç, m'emocionen.

La poesia em remou , em desperta preguntes, és com un diàleg amb un altre jo, de vegades em desconcerta o em sorprén.

Els contes són el meu hàbitat, el lloc on sempre torno, la diversió d'una dansa ben compenetrada. Estic a gust, em diverteixen i emocionen, estic a casa.

I l'espai que més m'estimula, on la diversió arriba al màxim, on sento de vegades la sensació de marcar un gol, és als nanocontes.

 Dijous a la tarda. Carrers buits a Tortosa, ja de nit amb el canvi horari, com si s’hagués disfressat la ciutat amb la calma de diumenge. Comerços tancats, algunes llums no funcionen, i enmig del silenci retrona l’aigua dels tolls acumulats quan passo amb el cotxe. Llocs per a aparcar a tot arreu. Ningú ha anat a escola, ningú a les terrasses dels bars, amb cadires amagades. Ara no plou, la tempesta ha estat forta, però com altres vegades. El respecte amb què es mira el cel avui i la soledat que s’apodera dels carrers, viuen de l’impacte de les imatges, dels missatges que hem rebut d’algun conegut del País Valencià, on la natura, i certes actituds maldestres humanes, s’hi han abraonat ferotgement. Que l’aigua ens perdoni!

Rellegint El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez

La banca guanya

 

Al carrer veig que algú ha llençat, o li ha caigut, una baralla de cartes, perquè en trobo algunes d’escampades al llarg de la vorera, com si un croupier maldestre o enfadat les hagués repartit mentre caminava, o el vent. Primer em trobo una sota, i un metre més endavant, una altra. Dos sotes? Molta casualitat. Em pregunto si podré fer un trio; seria una molt bona mà per a començar el dia. Però després veig un sis. Estaré jugant al set i mig amb no sé qui? Em planto? Ara mateix tindria 7 punts, i és arriscat seguir, però tinc un destí on arribar -m’esperen a la feina- i, més important encara, una curiositat. Girar cua per on he vingut seria de covards, i continuo fins la propera carta, un parell de metres més enllà. Un quatre; m’he passat. La banca guanya.

La llum és llum

El 2016 vaig guanyar el Premi Terra de Fang amb una dotzena de poemes acollits amb el títol de Sota la pell hi ha carn encara. A la festa d'entrega del premi hi va anar Laura Borràs, llavors directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que es va emportar impresos els poemes, i que va escollir els versos d'un d'ells per a posar-los a les postals de la ILC. 

Aquest és el poema amb què comença el llibre Sota la pell hi ha carn encara, que per fi veu la llum, publicat per Linx Edicions, en què aplego aquest premi, el premi Vila de Cambrils, i altres poemes. Al blog vaig explicar quan la Laura em va donar les postals en persona.

sucre de més o de menys

 

Dos dones a máquina de cafès d’una sala d'espera a l’Hospital. Comenten què poden prendre de tot el ventall de possibilitats –no gaire-, i dubten si torna el canvi.

Es demanem xocolate, i n'agafen per a una altra persona, no sé si malalt o acompanyant, si familiar o amic; que necessita alguna cosa que el reconforti, sigui com sigui.

“Ella s’ho pren tot sense sucre, però té sucre igualment”, diuen, i penso que massa sovint els esforços no tenen premi, que el karma no sempre ens torna la classe de dolçor que ens manca.

Sota la pell hi ha carn encara (Asseguda a la barana)

 Lectura d'un altre dels poemes de Sota la pell hi ha carn encara. Podeu encomanar exemplars dedicats a la web de Linx Edicions.

Sota la pell hi ha carn encara, la presentació

El 24 d'octubre arriba la presentació mundial del meu vintè llibre en solitari, Sota la pell hi ha carn encara, publicat per Linx Edicions.

Enmig d'una setmana feixuga, i  amb poques forces, l'acte esdevé un bàlsam per a l'ànima. No m'he preparat res, i confio a cegues en Ernest Redó i Albino Tena.  De fet, tot just travessar la porta de la biblioteca, una hora abans, veig cares de sorpresa al taulell: se n'està tramant alguna, perquè em deixen entendre que més val que no pugi a la sala d'actes, i riuen; sempre hi ha bon humor en aquest temple dels llibres.

Gairebé a les set, agafo l'ascensor. Quan s'obre la porta veig moviments sospitosos, Júlia, la fila d'Ernest, es tapa la boca amb la mà, com si l'hagués enxampat fent una dolenteria; però no, serà una "bonenteria". M'ho prenc com una venjança, perquè ja de ben petita l'he convidada (o liada) a fer alguna cosa de caire artístic, improvisada, en actes lúdico culturals. També ronda per allí Pablo, el seu xicot, fill d'un altre amic, el Gustau Moreno, i intueixo que també està implicat en la conxorxa, no sé encara com. Albino Tena, sempre molt professional, està assegut provant la guitarra, sense que això li impedeixi dedicar-me un somriure, amb què ens diem moltes coses.

I van arribant estimats amics, i jo em deixo portar, una mica badoc, però amb una badoqueria practicant, que ara mateix necessito.

Algú dona indicacions que ocupem el nostre lloc a la taula, i per fortuna hi ha un cartell amb el meu nom, cosa que em facilita no haver de pensar on em poso, i seguir amb el meu estat de certa embriaguesa mental.

Després de la presentació de l'acte per part de la regidora, Mar Lleixà, i de la directora de la Biblioteca, Irene Prades, (quants n'he presentat aquí ja, Irene?) comença a parlar Ernest Redó. 

És mestre, músic, escriptor i amic, i molt professional en totes aquestes facetes. Fa les coses amb rigor i passió, hi posa esforç i talent. Dies abans em va manifestar certa inquietud i responsabilitat davant l'encàrrec de presentar el llibre (els rockers són gent molt responsable), però la meva tranquil·litat és absoluta, perquè sé que hi posarà l'ingredient essencial: estima. 

Anava preparat a emocionar-me, perquè estic tou aquests dies, o aquests anys (com més vell, més bleda), però és un goig tenir amics que no deixen de sorprendre't. Després de llegir el text que s'ha preparat (elogiós, evidentment, o no cobra; incisiu i fidel al seu estil), es trenca la posada en escena tradicional. Júlia i Pablo s'aixequen d'entre el públic, increpen el presentador (son pare), demanen que parli ja l'autor (jo), o els seus (meus) personatges. Jo ja soc un espectador amb anhel de saber què passarà immediatament. Llavors, Ernest, amb la guitarra de fons de l'Albino, recita un fragment del meu dietari, que vaig titular Travessant el pont de la vida, i que vaig penjar al blog i facebook el desembre passat, i on narrava les meves reflexions en veure caminar pel pont aquesta recent feta parella, Júlia i Pablo, tots dos fills d'amics meus.  Mentre Ernest llegeix el text, ells escenifiquen el moment, passegen per la sala de la Biblioteca agafats de les mans (ja ploro en aquest moment, o encara resisteixo?), comparteixen mirades on camina de puntetes l'amor. És una sensació estranya, una espiral on balla realitat i ficció: una parella jove que passeja pel pont, un escriptor que ho narra de forma literària, un pare que mesos després ho llegeix a la presentació del llibre, i els mateixos protagonistes que s'escenifiquen com si es tractés d'un mirall, o jo fos Alícia. No sé què és real; potser real són les llàgrimes que ja em cauen.

Però no s'acaba aquí. Pablo i Júlia descriuen el sentit del llibre, en desvetllen quatre eixos que hi han trobat, natura, sentiments, sensualitat i temps, i reciten un poema representatiu de cadascun, mentre deixen un objecte a l'altaret (havia oblidat parlar de l'altaret que a l'inici ha preparat Ernest, amb espelma dels desitjos inclosa) mentre Albino subratlla les emocions, les potencia, amb els seus màgics dits.

Au, i ara em toca ami, com si fos fàcil parlar ara!

Diré poques coses, perquè tothom a la sala em coneix, i saben quins són els meus temes, les meves obsessions per les coses properes i les emocions que amaguen, pels pedrissos, els balcons i els llençols, per la llum que entra de puntetes, per la pluja dolça, per les cireres.

I arriba el torn de fer-me un regal. Tots els poemes d'aquest llibre han estat escrits seguint el mateix procediment: posar la cançó Thanks d'Albino, i deixar.me portar per les sensacions que em despertava. Crec que això li ha donat una pàtima emocional comuna al llibre. I l'única petició que he fet per a l'acte és recitar alguns dels poemes mentre Albino toca Thanks. I quan acabi la cançó, quina toco? em pregunta. Doncs tornes a començar, perquè així he escrit el llibre, i així m'agrada que soni, i repetir mil vegades, thanks a tothom.

 Les fotos són de l'amic Rafael Ricote, però n'hi ha més que he anar collint de les xarxes en aquest àlbum

Més fotos de Ricote al seu blog.

Amb el xocolate no s'hi juga

 

Vespre de divendres a les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta. Avui s’inaugura la reforma de la Biblioteca, que està plena de gom a gom. No dono a bast de parlar amb tothom. En aquestes Jornades sempre ens tracten bé, no hi falta l’esmorzar, el dinar... i ara és l’hora d’un pica-pica a peu dret, que fomenta que la gent circuli, que vagis d’amistat en amistat, de canapé a canapé. Faig tertúlia improvisada amb Baltasar Casanova i Cristina Faus, armat amb copa de vi, servilleta, entrepanet i mòbil, i trobant a faltar alguna mà per gestionar-ho tot. Un cambrer es passeja amb el postre final, unes piruletes de xocolate blanc, amb el logo de la biblioteca. Ens fa gràcia, ens fotografiem amb el dolç a la mà; els humans, no importa l’edat, som feliços amb coses ben petites. Un xiquet menut, des de la seva poca alçària, ens mira cap a dalt amb cara de llàstima, llépol. Potser li podríem donar una de les piruletes, però ningú dels tres fa el gest –amb el xocolate no s’hi juga. Afortunadament, sa mare ens lliure d’aquest dubte o deure moral, i s’emporta el xiquet arrossegant-lo de la mà.

Sagnar

 

Matí de dissabte a les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta, un dels moments que més m’agrada d’aquesta cita anual, a primeríssima hora, i anar rebent la família de lletres a mesura que arriba. La llibreria Guaix està organitzant la parada de llibres, i comproven de seguida que a la taula li falta espai per a encabir totes les novetats ebrenques. Sota la pell hi ha carn encara, la meva novetat d’enguany, està al costat d’altres llibres germans, i de bons amics.

A la sala d’actes, els rapitencs Eduardo Margaretto i Miquel Reverté fan proves de so per a l’actuació de migdia, fidels al seu estil que barreja força i trapelleria. Mentre m’abraço a Eduardo, s’acosta Miquel que s’ha fet un tall al dit amb alguna cosa, i comentem que la poesia ha de tallar, ha de fer sagnar l’autor, obrir-li ferides, i riem.

No em porteu roses, d'Eva Vilanova Arrufat

9 de cada 10 estàtues

 9 de cada 10 estàtues han perdut alguna vegada la paciència. En silenci, això sí.

Sota la pell hi ha carn encara (si els deixéssim)

equilibri

 

Un home i sa filla, d’uns nou anys, juguen al passeig de Ribera passant-se la pilota, sense ànim competitiu, en principi; la rivalitat generacional no ha arribat al seu punt àlgid. Amb picardia i un somriure, el pare xuta la pilota a una mica de distància de la xiqueta, que ha de córrer per a anar-la a buscar, mentre crida lamentant-se i allargant molt la i: “ai, papa!” Potser s’espera dels pares que facilitin les coses, que estalviïn esforços als fills, o potser cal trobar un difícil equilibri en això, fins i tot un diumenge al matí amb sol d’octubre.

A les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta

 És una cita esperada i estimada que arriba a la dinovena edició. A banda d'espectacles literaris, recitals, presentacions, taules rodones... allò que més valoro és que les Jornades s'han convertit en un punt de trobada, de retrobada, de coneixença, d'ampliació, d'aquesta família de lletres que anem fent entre tots. 

És un goig veure les abraçades, els somriures... la felicitat que ens dona coincidir de nou. A més, durant les Jornades no només ens alimenten amb cultura, sinó que ens ofereixen un pica-pica, un esmorzar, un dinar... i això pot semblar menor, que no és l'important, però ajuda molt a crear un ambient fraternal, distès, lúdic, que posa en safata el naixement i el reforç de velles amistats, i que ens reconforta, perquè que et convidin a menjar i beure et fa sentir valorat, estimat, com a casa, i tot això és una manifestació del tarannà de la mestressa de les Jornades, La Joana Serret, a qui tant estimem.

Unes imatges per demostrar el to de les Jornades

My darling Clementine (Pasión de los fuertes)

Crec que és el primer cop que veig aquesta pel·liculassa, un clàssic del western del senyor John Ford, My darling Clementine, o Pasión de los fuertes, com e sva traduir al castellà, perquè en aquella Espanya de llavors, i crec que encara en la d'ara, els títols havien de semblar més baronívol, en una falsa creença del que això comporta.

Sigui com sigui, tota una joia per a la vista. Us deixo un detallet del guió, un breu diàleg que crec recordar haver escoltat idèntic en una altra pel·lícula:

-Mac, mai has estat enamorat?

-No, sempre he estat cambrer tota la meva vida.

La séquia

 

Trobo una vell séquia de reg trencada, interrompuda per l’avanç de la ciutat que ha envaït antics horts propers a Tortosa. La construcció humil, envoltada d’herbes i fulles seques, sembla inservible i inútil, si és que és inútil recordar-nos d’on venim i el pas tranquil de l’aigua.