record de fa 10 anys

Fem castells a la platja. Sabem que els conquerirà el mar, no l'oblit.

record de fa 10 anys

Aprens els colors del sol quan es pon. Preguntes, sense por, on s'amaga; saps que torna demà.
.
Més fotos d'aquesta posta de sol al següent enllaç.

Sobre l'estada a la Vila del Llibre, de Malgrat de Mar

 

Fa un parell de mesos que espero amb ganes el passat cap de setmana, arran d’una proposta que em feia pessigolles. La cita era el passat dissabte a la Vila del Llibre de Malgrat deMar, per a participar a l’activitat Cadires a la fresca. Consistia  en compartir tertúlia amb diversos grups de gent asseguda a la fresca al carrer, com tota la vida s'ha fet als pobles, on quatre autors (Iñaki Rubio, Pep Coll, Àngels Marzo i jo mateix), aniríem passant per les diverses rotllanes de forma itinerant. Una fantàstica idea per a compartir la passió per la literatura amb proximitat i naturalitat.

Però dies abans, després de llargs mesos de sequera i xafogosa calor de rècord, pronostiquen una baixada de la temperatura i fortes tempestes, sobretot al litoral de les comarques centrals. Miro amb obsessió una aplicació del mòbil que preveu el temps, i també la web del servei meteorològic de Catalunya, que coincideixen a posar icones de pluja el vespre de dissabte, i de diluvi, el diumenge. La intensitat de la pluja per al dissabte sembla moderada, i la previsió varia lleugerament, deixant de tant en tant algun marge a l’esperança. Carrego la bossa amb una muda de roba, una bona dosi d’il·lusió i un paraigua plegable. Al cotxe, el nou disc d’Obscens, Sota un cel sord, amb la veu amiga d’Ernest Redó.

De Tortosa a Malgrat de Mar hi ha una bona tirada, i surto ben d’hora per a aprofitar el dia i les hores que es pronostiquen a resguard dels núvols. A mig matí faig cap al carrer de l’Església, on les parades de llibres es protegeixen encara del sol. Parlo força estona amb Joan Carles Borrego, a la seva parada amb llibres de Cossetània i, sobretot, de temàtica excursionista i de natura. Saludo també Marc Moreno i Sebastià Bennasar, que viuen la literatura intensament, com a autors i des del mon de l’edició.

Es fa l’hora de dinar i descobreixo una placeta propera, flanquejada de terrasses diverses on corre la fresca, les converses i l’espectacle de la vida. Demano una pizza i un xampú, que el cambrer interpreta com un “xampany”, amb cara d’incredulitat, fins que jo, que m’adono que avui jugo fora de casa, li aclareixo que és una clara. Després em dirigeixo a l’hotel que ens ha reservat l’organització, de caire turístic, amb tota classe de comoditats i serveis, que m’expliquen amb detall i un enorme somriure al taulell de recepció. No faré servir cap de les piscines, ni els massatges, ni les saunes, ni els spa..., sols la reparadora dutxa i el tou llit. Això sí, em faig un selfie amb la piscina de fons, perquè la família vegi que bé em tracten.

Després d’un intent frustrat de migdiada –no em puc adormir, inquiet i ansiós que arribin les activitats de la tarda- torno al centre de la vila per a berenar. Acudeixo a la que ja anomeno “la placeta de sempre” per a menjar-me un gelat de xocolate, perquè fer-se regals a un mateix és del millor que hi ha.

Tot just quan m’aixeco de la gelateria comencen a caure les primeres gotes, tímides encara, com qui no gosa, o com si no recordessin com es fa això de ploure. Saludo de nou Joan Carles Borrego, que posa a resguard la primera fila de llibres, perquè no els caigui cap gota. Es lamenta que ara, que començaria a sortir més gent, i que augmentarien les possibilitats de venda, la cosa es posa lletja. I sembla que no s’equivoca. Em trobo Jordi Puig, un dels organitzadors, o, més ben dit, ell em troba a mi. Està traslladant el muntatge de les activitats previstes al carrer, a les Peixateries Velles, que es duran a terme dins la biblioteca, que està tot just al costat. També em comunica que la nostra activitat de Cadires a la fresca, es farà dins de l’Arxiu. No em decep la notícia, perquè fa dies que m’avisa el pronòstic del Tomàs Molina. Gaudeixo a estones alguna de les activitats, com la glossa de Mateu Xurí, amb accent de ses Illes i un talent per a la improvisació que m’enamora, sobretot per la seva capacitat de despertar empatia, i la xerrada de Joan Lluís-Lluís sobre foc, llengua i ficció.

A dos quarts de vuit he quedat amb els altres autors de les Converses a la fresca, l’Iñaki, l’Àngels i el Pep, a la carpa de Ràdio Marina, i donem una imatge divertida, tots ben juntets, al límit del límit de la protecció contra la pluja; escriptors que es mullen, de forma literal. (Es pot escoltar en aquest enllaç)

Després ja fem cap a l’Arxiu, protegits per paraigües compartits, on ens espera l’Assumpta Mercader, com a part de l’organització, i que introduirà una mena de cercle de conversa que substitueix l’activitat programada. Parlem de les formes que pren la llengua que utilitzem cadascú de nosaltres, del valor de les paraules autòctones de cada racó del nostre país, de les diverses maneres d’escriure, de novel·les, de poesia, de contes... Passem una bona estona, però subratllo a la meva llista de coses pendents dur a terme una activitat com la que estava programada. En acabar, a peu dret, parlo amb algun dels assistents, i els intento transmetre la passió per les paraules, i els regalo els meus breus textos que tenia preparats per a les Converses a la fresca.

Abans d’anar a sopar, Jordi Puig ens grava unes breus entrevistes individuals. Jo em quedo l’últim, i quan faig cap al senzill restaurant proper on hem quedat, les cambreres es lamenten que ja no els queda res de menjar del menú, i que, com a molt, em poden preparar pa amb tomaca i pernil dolç, i jo els responc que tot just és el que volia, i riuen agraïdes, i me’l serveixen amb un somriure d’acompanyament.

Per a acabar la nit, assistim a l’espectacle Llegendes de Sant Julià, en què l’Assumpta Mercader em fa venir enveja, per la seva forma d’explicar històries, com si et bressolés.

Després, a l’habitació de l’hotel, tot i el cansament, em costa dormir, perquè el cervell és ple d’imatges i sensacions, i al passadís algú riu, i als llits nous costa fer-s’hi amic. Notícies familiars al grup de whatsapp i petons de bona nit. També ha plogut a Tortosa, com sempre a les festes de la Cinta que avui comencen.

En aquest enllaç hi ha un vídeo resum de les activitats.

Conversa sobre Zoraida Burgos a La Setmana del Llibre en Català

El proper 9 de setembre, a les 4 de la tarda, durant la Setmana del Llibre en Català, presentaré una conversa amb Joan Todó i Andreu Subirats al voltant de Zoraida Burgos: Aigües conviscudes.

Merescut acte per a aquesta escriptora tortosina, que ha rebut la Creu de Sant Jordi i altres reconeixements durant els últims anys i, sobretot, que s'ha aconseguit que sigui més llegida i coneguda pels lectors gràcies, en gran part, per l'edició de la seva obra poètica completa. Però encara ho ha de ser més, i amb aquesta idea durem a terme la conversa, amb admiració i estima. 

Durant la Setmana també es podrà veure l'exposició de 14 fotògrafes inspirades en textos de Zoraida Burgos, Mirades femenines, organitzada per diLLUMs d'arts al Forn, Els Serveis Territorials de Cultura, i de Feminisme i Igualtat, i el Campus Extens de la URV a Tortosa.

Viatges inaudits: Lítera

    Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Lítera, que és més que un país; un temple de lectura.

Llegint L'aigua parlava, de Francesc Valls-Calçada

Si tenies una idea

 Si tenies una idea per a escriure un llibre, i en llegeixes un que no coneixies d’un dels teus autors preferits, al voltant d’una idea similar, per``o escrit de forma magistral, què en fas de la teva idea?

Continues com si res?
La recicles?
Et dediques a fer mitja?

Record de fa 10 estius

Agost. Als peus del castell de Penyíscola, un papa Lluna de bronze, enfadat, malhumorat potser contra la història. O perquè ha de suportar que els turistes s'hi asseguin a la falda per fer-se fotos. El rostre no li canvia ni quan li toca el torn a una noia molt maca, jove, potser nòrdica, rossa, i amb un somriure diví.

A l'espera hi ha la màgia?

A l'espera hi ha la màgia?
Aquell instant de temps incert
on queda ajornada la maquinària.

Inspirat en una fotografia de Dominique Secher, trobada a la pàgina de facebook de Photographic Mercadillo

Cap a la Vila del llibre de Malgrat de Mar

Em fa molt de goig participar a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar, el proper 26 d'agost a 2/4 de nou del vespre.

Es tracta d'una activitat que em fa pessigolles, que m'atrau; Cadires a la fresca. Consisteix en compartir tertúlia amb diversos grups de gent asseguda a la fresca al carrer, com tota la vida s'ha fet als pobles. Hi participo juntament amb Iñaki Rubio, Pep Coll i Àngels Marzo, que seurem a les diverses rotllanes de forma itinerant.

Viatge inaudits: Fila

   Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Fila: un país que no coneixen el dolor, i que temen la indiferència. 

Llegint Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

Inspiracions, sobre Morató Aragonès

Durant la 15a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, i aprofitant el centenari del pintor vinculat al poble, Morató Aragonès, vam fer una visita a l'exposició que hi ha l'Arxiu ubicat al casal Jaume I, guiada per la seva filla Maria Elena Morató. Empès pel meu esperit juganer, faig proposar a les autores assistents a la Jornada si volien escriure algun text inspirat en les pintures de Morató, per a llegir-lo aquell dia. 

Però la iniciativa ha anat més enllà, fent una crida oberta a tothom que vulgui escriure sobre les seves obres, que es poden veure a la web. 

Com a resultat, hem escrit textos, Teresa Saborit, Cristina Fornós, Coia Valls, Àngel Martí, Andreu Alanyà, Mònika Escuer, Emigdi Subirats, Agustí Masip, Montse Farrés, Cinta Galiana, Josep Lluís Bargalló, Agustí Clua, Conxita Jiménez, Miracle Sala, Àlgel LLuís Carrillo, Emili Gil, Pilar Garriga, Òscar Ramírez i jo mateix.

Els textos, juntament amb l'obra que els ha inspirat, es van penjant al compte d'instagram de l'Arxiu Morató Aragonès, i es podran escoltar dins del marc d'una exposició que tindrà lloc a Reus al mes de setembre. Tot això, de moment, que quan comences a jugar, mai se sap
Aquest és un dels tres textos (sempre breus) que jo he escrit:

.
S'alça el poble des d'un passat que albiro de la mà del seu pintor.
El buit de cases que no eren, l’empremta de cases que no hi són.
L'Escola que va créixer vora església, i jo que hi vaig créixer a resguard.

Record de fa 10 estius

Rufo és el més alt dels gegants, i amo d'una gran espasa. I tu jugues a acompanyar-lo a casa, a la Casa dels Gegants.

Moncor, de Fernando Mestres

Dissabte passat vaig participar a la presentació del disc Moncor, de Fernando Mestres, a Cornudella.

Tothom al poble coneix la passió per la música del Fernando, que ja li ve de son pare, però poca coneix la magnitud de la seva obra. Fernando és músic per vocació, i carnisser per amor, i sempre ha col·laborat en les activitats del poble (teatre, cinema...), aportant la seva música. Però durant dècades ha anat construint un bagatge immens de centenars de composicions que compartia només en la intimitat. 

Fa uns anys, en una activitat que es va fer a la Biblioteca de Cornudella, vaig llegir uns poemes inèdits ambientats en la meva infantesa al poble. Fernando me'ls va demanar. Temps després, em truca i em demana que passi per casa seva, que m'ensenyarà una cosa. I la "cosa" era més d'una desena d'aquells poemes musicats. Escoltar-los em va fer plorar d'emoció. Després també ha musicat gran part del poemari A la barana dels teus dits, alguns dels quals els podeu escoltar en aquesta llista de youtube.

També ha musicat alguns poemes del que després ha estat el llibre Hi entra de puntetes la llum, abans que jo em barallés amb els textos i en modifiqués alguns versos per a la seva edició definitiva, com es mostra en un recull d'àudios amb l'editor Eduardo Margaretto que vaig voler compartir amb tots els seus dubtes i incerteses.

I fa uns dies, Fernando em truca per a convidar-me a participar a la presentació del seu disc, Moncor, que inclou la cançó la Bústia (inclòs a Hi entra de puntetes la llum), i que jo encara no he escoltat.

Fa anys que l'animava a mostrar les seves composicions, però ell, perfeccionista, em responia que no és cantant, que necessitava trobar una veu que les cantés. I déu n'hi do si l'ha trobat. A través de Pau Fargas, que ha editat el disc, va contactar amb Elena Zelaya, una cantant de Costa Rica, resident a Barcelona, que no sap parlar català, però que ha fet un treball excel·lent interpretant les cançons del Fernando.

Fernando troba gran part de la seva inspiració en poemes escrits per autors vinculats amb Cornudella, com Mossèn Magrinyà (que li va fer classes de petit), Joan Baptista Espasa, Francesc Valls Calçada i jo mateix, una mostra dels quals es troben en aquest disc, juntament amb poemes musicats de Mònika Escuer, Martí Pol i Joan Margarit.

Dissabte passat feia goig el Casal Jaume I de Cornudella, ple a vessar, amb tot el pla amb ganes de compartir aquest moment tan especial per al Fernando, en un acte conduït pel Francesc Valls Calçada, amb intervencions de l'alcaldessa Meritxell Cardona, de Mònika Escuer i jo mateix, i de Pau Fargas al so i al violí, Fernando al piano, i la gran sensació de la tarda, la veu dolça d'Elena Zelaya.

Un tresor que ara podem gaudir, esperant que sigui el primer d'una llarga llista de discos, que de bon material, el Fernando en té de sobres; en dono fe.

Us deixo un vídeo de La bústia:

Record de fa 10 estius

Platja del Trabucador, al vespre. La meva dona i el meu fill passegen amb l’aigua a mitja cama; busquen caragols de mar o catxels, i celebren cada troballa com un gran èxit que comparteixen amb mi. Caminen a poc a poc, com si mesuressin bé cada passa. El sol, abans d’amagar-se rere la serra del Montsià, pinta una catifa de llum sobre la badia. Per un moment es posen al seu camí, i el relleu queda gravat sobre l’aigua tèbia i gairebé immòbil del record.

Viatges inaudits: Bèrnia

  Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Bèrnia: pot ser el parèntesi que tant esperàveu a la vostra vida, que no cal tancar

darrere de tot el temps

 

tota en un punt, la vida

 

I el gest et delata

I el gest et delata,
i l'emoció et defineix.

Entre els llavis s'amaga el desig.

 Inspirat en una fotografia de Alina Maiboroda, trobada a la pàgina de facebook de Photographic Mercadillo

l’esperança és al mar

Salpa la barca,
l’esperança és al mar;
la força,  al braç i la mirada.

. 

Inspirat en una pintura de Joan Rebull Llambrich.

Llegint Després de la tempesta, d'Emili Bayo

Viatges inaudits: Bruna

 Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Bruna: visiteu-lo, però sereu incapaços d'imitar la seva delicadesa. 

A mig camí de la incertesa, segons Ra_lic

 Sempre em fa il·lusió saber quina mena de reaccions provoquen el meus llibres o relats, i comprovar que algunes de les coses que has sentit o pensat en escriure-les han arribat a algun destí. I em fa especial gràcia si passa amb un llibre com A mig camí de la incertesa que, pobret, es va presentar per primer cop pocs dies abans del confinament de 2020.

Agraït per tant a un dels meus lectors fidels, Ra_lic, que penja un comentari a instagram.

mai no decebre

 

aquella sensació

 

deixar-se seduir

 

estem condemnats, perquè hem de posar-nos d’acord

 Converses agafades al vol

Passo pel costat d’un home i una dona que estan parlant a la vorera, i escolto que ella diu: “estem condemnats, perquè hem de posar-nos d’acord”. Que posar-se d’acord sigui una condemna, crec que no és un bon auguri per a pràcticament res. Disputes familiars? Conflictes laborals? Negociacions polítiques?