Desdefinicions (neufragar)

 Neufragar. 

Caure en l'addicció a la cocaïna.

Contes per Nadal a la SER

Onze anys seguits llegint un conte de Gianni Rodari per Nadal. Aquest any no amb Sílvia Tejedor, sinó convidat per Sergi Bestraten a llegir un conte de Nadal a la Cadena Ser Ebre, i com sempre m'acullo a Gianni Rodari. El 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Amb ells us desitjo bones festes, que la vida us regali molta il·lusió, i viceversa.

perquè els colors arribin

 

ànsia de córrer

 

Rellotge de braços caiguts

 

Entro en una joieria i darrere del taulell veig una lleixa plena de rellotges. Seguint els cànons del màrqueting, totes les busques marquen les deu i deu, que és l’hora oficial i immutable de tots els anuncis, suposo que amb la intenció d’apel·lar la part positiva del nostre subconscient, que deu considerar millor anar cap a dalt que cap a baix, o potser simulant un somriure que ens impulsi a comprar, i comprar, i comprar. Som tan senzills i fàcils de manipular? Em temo que sí. Però de seguido em fixo en un rellotge rebel, o singularment derrotat i de braços caiguts, que marca dos quarts i cinc de sis. El pobre està a primera fila, i no s’han degut adonar de la taca de tristor que representa. No he vingut a comprar cap rellotge, però potser me l’hauria emportat a casa.

Converses agafades al vol

 

Tres dones grans a la vorera. Escolto aquest breu fragment de diàleg:

-Antonio es pren la pastilla.

-Natros, no- com volent subratllar que ells no es troben en aquest grup, en un to que barreja orgull, alleugeriment, i un pessic de superioritat. No sé de quina pastilla es tracta, però sembla que sigui cosa de dos.

Llegint Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal

i ets el centre

 

Repte poètic al Mercat Solidari d'Art

Un any més, i en van cinc, diLLUMs d'arts al Forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller.

És una activitat que m'encanta, perquè uneix art, poesia, joc i amistat. El funcionament és senzill: convoquem els autors que vulguin participar, i els assignem una de les obres exposades, perquè escriguin un text que els inspiri. Allí mateix, a mà, tant se val si hi ha correccions, perquè d'aquest forma autèntica es pengen al costat de l'obra, després de ser recitats. 

Enguany participen Rafael Haro, Ernest Redó, Rafael Ricote, Tomàs Camacho, Jesús M. Tibau, Paul Martin, Fuensanta López, Pilar Rey i Montse Pallarès.

Després, Fuensanta López ha presentat el seu llibre Versos despullats, amb els dibuixos i pintures que van fer alumnes de Esardi amb ella mateixa com a model, segon llibre publicat per AMES (Associació Mundial d'Escriptors Solidaris)

Més imatges a la galeria de fotos.

La ciutat del mar, de Ramon Masdeu Andreu

la temptació

 

Fa uns dies, al súper habitual, a una taula davant mateix de la caixa, veig perfectament alineat un assortit divers i apetitós de galetes, i a més a més d’oferta. Fa temps que vaig perdre una part notable de la innocència –no tota, ni de bon tros-, i sé que es tracta d’un vell truc, d’una trampa, d’una argúcia calculada, d’un ham que els encarregats de l’establiment col·loquen per pessigar els meus instints primaris, perquè afegeixi un producte més al carro que no estava a la llista, com un cant de sirenes que cap Ulisses pot obviar. Ho sé, a mi no m’enganyen –no sempre, almenys-, però el castell de la meva fortalesa de vegades s’esquerda –de fet, massa sovint. N’agafo un paquet de xocolate; per a ser més precisos, galetes de xocolate amb xocolate o, dit d’una altra manera, una promesa de plaer a tan sols un euro.

Avui torno al súper, i ja no cauré a la trampa de les galetes de forma improvisada, sinó amb premeditació i llepolia. Mentre agafo la meva dosi de xocolate i la poso a la cinta de la caixa, una dona que hi ha al meu darrere, que s’ha fixat amb el meu gest, també n’agafa una altra. Ens mirem, somriem, aixequem les celles, com disculpant-nos mútuament per caure en una temptació que l’oferta justifica.

Premi Valldoreix, fa 20 anys

 Avui fa vint anys que vaig guanyar el meu primer certamen, el Premi Literari de Valldoreix 2004, amb el relat Monedes o l'indecís rodar dels anys.

Es tractava d'un primer intent de novel·la, que acabà sent un relat llarg, inspirat en un objecte que sempre hem tingut a casa. 

Llavors ja havia publicat tres anys enrere el meu primer recull de contes, Tens un racó dalt del món, el 2001, i no acabava d'aconseguir tirar endavant la publicació d'un segon recull que ja tenia acabat. 

En aquells moments d'incertesa, i de desconfiança amb les meves possibilitats, va arribar una trucada de telèfon que em comunicava que era el guanyador del premi, i que acabà entre plors d'alegria.

La nit de l'entrega del premi fou inoblidable, nova per a mi. Vaig compartir taula amb la guanyadora del premi infantil, una joveníssima Alba Dalmau que ja apuntava el talent que després ens ha demostrat.

Quatre mesos després arribaria una trucada des d'Olot, per a comunicar-me que guanyava el Premi Marian Vayreda, que es convertiria en el meu segon llibre, Postres de músic, i ja començava a considerar-me un escriptor.

Tota l'aventura que ha vingut encabat era insospitada, i em fa goig recordar-la.

Aquell conte guanyador del Premi de Valldoreix serviria per a obrir el tercer llibre, El vertigen del trapezista.

Iguals, gairebé

 

Un cotxe aparca a una vintena de metres davant meu. En surten dos noies joves. Mentre una treu alguna cosa del maleter, l’altra, al seu darrere, li aguanta amb les dos mans la jaqueta alçada, perquè li sigui més fàcil i ràpid posar-se les mànigues. Fa fred avui. Em fa l’efecte, per aquest gest, que estan força coordinades. Les dos noies van ben conjuntades, amb pantalons blancs i jaqueta beix, el mateix tall de cabell, rosses totes dues. Quan passo pel costat, ara m’hi fixo, semblen idèntiques, deuen ser bessones, potser. Caminen més ràpid que jo, decidides i elegants, al mateix ritme, mentre les dos melenes es gronxen com si fos una. Jugo a buscar les diferències, i m’adono que la jaqueta, tot i ser del mateix color, té petites variacions dins del mateix estil, com si s'haguessin esforçat en trobar-les iguals, sense aconseguir-ho del tot, o voler-les diferents, però no gaire. Intueixo que se les deuen intercanviar sovint, que sempre ho han fet, com un joc privat per a confondre tothom, o per a ser només una. Quan són més lluny m’adono que una porta les botes blanques, i l’altra negres. Potser és l’últim reducte on cadascuna vol mantenir la seva personalitat. Em nego a caure en els prejudicis sobre la bondat d’un o altre color.

Teixim il·lusions

 

imperdible

 

quan el temps esdevé ferida

 

i el dia és un catàleg de verds