8 de maig de 2025. Escolto la ràdio a l'AP7.
Transmeten en directe des del Vaticà. Pregunten a una monja benedictina què en
pensa. Respon que l'important és que estan escollint el successor de Pere, el
pastor que guiarà l'Església. Tot just davant meu, tinc un camió de “Transportes Pastor”. Casualitat? Potser algú, o alguna cosa, m'està enviant un missatge. No
sé on va. El segueixo, com a bona ovella? O faig la meva, l'avanço, i segueixo
fins a Castelló? Trio la segona opció. M'esperen a la llibreria Babel per a parlar de narrativa curta, no d'històries llargues.
Es tracta d’un acte organitzat per l’AELC, coordinat per Manuel Alonso i Català,
i m’acompanyarà Pasqual Mas i Usó.
Arribo amb molt de temps. Aparco en bateria
davant d’una finestra de la planta baixa des d’on veig -i sobretot escolto- una
dona que discuteix a crits per telèfon amb un gilipollas, segons l’anomena ella visiblement enfadada. No sé si
els dos fenòmens tenen relació, però immediatament comença a tronar i cau un ruixat,
com a banda sonora perfecta de la discussió.
Renuncio a la idea de passejar pel centre. Busco
refugi meteorològic, i un berenar dolç, en una fleca/bar. No sóc l’únic. Una
dona gran també hi entra, s’arromanga els baixos dels pantalons mullats, i truca
algú que la vingui a buscar. El xàfec agafa potència, esclata un tro, i la dona
se senya, automàticament, per un hàbit que va agafar de petita, cercant ajuda a
altes esferes, quan la tragèdia que cau del cel i no es gestiona bé del terra ha
estat tan propera. Jo confio en la tecnologia per a preveure, mòbil en mà, que
la tempesta perdrà força de seguida.
Odio caminar sota la pluja, ara no tan fera, però
el desig de passejar-me pels carrers és més gran. Arreu constato amb tristesa la
presència anecdòtica del català que, fins i tot, alguns troben irritant i
excessiva.
Ja a la llibreria, em trobo amb el Manuel i
Pasqual. Al primer ja el conec de fa anys, i hem coincidit en diverses
activitats literàries, i el segon és un nou membre de la meva família de
lletres. La conversa és espontània, amb vida pròpia, i va d’uns temes als
altres, literaris, familiars, concrets, conjunturals..., apareix l’ anècdota d’un
gat negre que es torna roig, que aprofitaré després a la conversa concreta
sobre el relat curt; conversa que també esdevé dinàmica i viva, a mig camí
entre la cosa preparada i la improvisació, com a mi m’agrada escriure. És
inevitable, quan parlem de relats breus, la comparació amb la novel·la, i pren
nota mental d’intentar no fer-ho més; són gèneres diferents, i prou; mai es
treu el tema quan es parla amb novel·listes.
M’he portat un exemplar dels deu reculls de
relats en solitari, i no els podem esmentar tots, però en llegim algun fragment,
algun altre de sencer –en el meu cas no té mèrit- i, evidentment, nanocontes,
que sempre desperten curiositat.
El temps de què disposem per fer la conversa no és
ni curt ni llarg; és el que és. Ens hi estaríem més estona, però la llibreria
tanca, i Manuel té un tren que no l’espera –sovint som la gent, que hem d’esperar
els trens més del previst.
Encara cauen gotes, la cua del front que ens ha
passat avui, que ha dificultat la presència de més públic a l’acte –mig en
broma, i mig no, sempre dic que només hi ha dos dies dolents per als actes
literaris: els parells i els imparells. “Ara vinc”, escric al grup de whatsapp
familiar. Me’n vaig amb la idea que he de tornar, que hem de tornar més al País
Valencià, aquest país que m’ha mostrat el seu caràcter excessiu, tempestuós i
amigable, proper i singular, ferm i alegre, que no renuncia a l’esperança, a
una fumata bianca que té sempre un
foc darrere.
.jpeg)
