El comte de Montecristo és una de les grans històries universals que em va seduir primer, i no per la versió original literària, sinó -com a molta gent de la meva generació- per la versió televisiva en capítols que es va emetre quan jo tenia uns cinc anys.
Recordo perfectament la sensació de ràbia per la injustícia que patia Edmundo Dantés, un nom que des de llavors tinc gravat a la memòria, i que ha provocat que qualsevol pel·lícula ambientada en presons que he vist després sigui una nota a peu de pàgina d'aquesta aventura.
Però el llibre romania com un deute pendent des de feia dècades, sobretot per a assaborir la traducció d'un dels meus autors preferits, Jesús Moncada. He aprofitat un parèntesi que he obert en la meva dinàmica d'activista literari -sense data de tancament- per a regalar-me el plaer d'aquesta lectura sense pressa.
I el llibre no m'ha decebut gens. De seguida he entès l'èxit dels llibres d'Alexandre Dumas que, tot i ser escrits el segle XIX, se'ns presenten amb un ritme i una acció trepidants, i amb una alta facilitat d'empatia amb els seus personatges.
L'heu llegit? Quines sensacions us ha provocat?
Us deixo tres frases del llibre, i un fragment de la seva lectura:
En política no hi ha homes, sinó idees, ni sentiments
sinó interessos. En política no mates un home, suprimeixes un obstacle.
