el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.
Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.
I acobles el
teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana.
Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la
terra molla quan ja fa mesos que han mort.
Havia
fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del
que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de
les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.
El 20 de gener vaig tenir el goig de participar a la presentació del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, juntament amb Paul Martín que li ha editat i publicat per AMES, a la Biblioteca de Tortosa. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.
Començo la meva intervenció preguntant-li a Rafa si el temps que fa avui, fred i plujós, sense ser tempestuós, és perfecte per a la presentació del seu llibre, i ell em confirma que sí. Després m'agrada subratllar la seva sensibilitat, i l'amor que té pels seus personatges, a través de l'empatia que s'hi respira i que s'encomana. Els relats transiten entre la ficció i la realitat, entre l'esperança i la desil·lusió, entre l'amor i la fatalitat, entre el passat i el present, la llum i la foscor, entre els somnis (fugissers, impossibles, irrenunciables) i la realitat (malvada, esquiva, trapella).
Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.
Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però
el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que
precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un
projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer
llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una
ocasió sense igual per compartir l’alegria.
«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia
Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.
Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia,
el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla
una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la
imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa,
el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una
paraula val més que mil imatges.
Els relats curts, sovint, i els relats d’en
Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen,
subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot
allò essencial que amaga l’ànima humana.
Passejar pels relats d’en Rafa és viure en
aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats
amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que
se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—,
de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els
personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que
s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires
dubtes.
Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la
necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de
recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o
una mà més o menys forta.
En Rafa escriu personatges que no criden, que
no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen
una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats.
Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí
troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre
narratiu sota la pluja del destí.
Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç.
Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura:
P54
Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència.
-És poesia.
-És bona o no?
La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre.
p120
Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.
Entro a la nostra farmàcia de capçalera a buscar una nova ració periòdica
de medicaments familiars. Un home prop de la porta està mirant uns prestatges
amb ulleres i, després d’un ràpid intercanvi de llenguatge corporal, entenc que
el puc avançar per la dreta en direcció al taulell. Pocs segons després, mentre
m’espero, aquest home prou madur, amb pèls canosos a la barba que destaquen
sobre la seva negra pell, amb dos models d’ulleres a les mans, em pregunta amb
un castellà primari: ¿de hombre? Unes són gruixudes i negres; les altres, fines
i de color lila. Deixant-me endur pels clixés, li assenyalo –procurantmostrar la meva manca de criteri- les
primeres.
No sé per què m’ho ha preguntat a mi, i no a les tres dependentes que, cal
tenir-ho potser en compte, estaven ocupades. Potser cercant una complicitat de
gènere, coses d’homes, o per creure’m expert en la matèria, ateses les meves ulleres,
masculines, suposo.
En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any.
La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.
