Juan Rulfo és un autor mexicà amb una obra breu però intensa, que va deixar fonda petjada. Pedro Páramo, la seva novel·la publicada el 1955, es considera una de les fites de la narrativa en llengua castellana del segle XX.
El fill de Pedro Páramo viatja fins a Comala per a trobar-se amb el seu pare, però es veu atrapat en un món sense vida. Rulfo ens mostra un escenari inquietant, misteriós sufocant, on la vida i la mort es barregen sense aparent frontera que els separi. Aquest món de difunts reflexa una societat empresonada sota el pes del caciquisme, una societat amb una desesperança infinita.
El fill de Pedro Páramo viatja fins a Comala per a trobar-se amb el seu pare, però es veu atrapat en un món sense vida. Rulfo ens mostra un escenari inquietant, misteriós sufocant, on la vida i la mort es barregen sense aparent frontera que els separi. Aquest món de difunts reflexa una societat empresonada sota el pes del caciquisme, una societat amb una desesperança infinita.
"Y en días de aire se ve el viento arrastrando hojas de árboles, cuando aquí, como tú ves, no hay árboles. Los hubo en algún tiempo, porque si no ¿de dónde saldrían esas hojas?"
"Nadie te puede dar ya miedo. Haz por pensar en cosas agradables porque vamos a estar mucho tiempo enterrados."
"Estoy aquí, boca arriba, pensando en aquel tiempo para olvidar mi soledad. Porque no estoy acostada sólo un rato. Y ni en la cama de mi madre, sino dentro de un cajón negro como el que se usa para enterrar a los muertos. Porque estoy muerta."
"Cerraron la sepultura con arena mojada".
En definitiva, la novel·la ens parla de temes universals com la morta, la soledat o la injustícia.
1 comentari:
Aquesta novel·la em va deixar empremta. En primer lloc, la vaig llegir dos cops, tot seguint un ordre de la lectura diferent (una lineal en el text i l'altra recomanada per enllaços). I, en segon lloc, va ser l'inici d'un grup (Dorum) on diferents amics coincidíem després de llegir un llibre i feiem una festa en el seu honor. En aquest primer cas tant la música com la beguda com el menjar eren mexicans. Després cadascú comentava el que volia del llibre, en feia la seva pròpia versió, es llegien contes de l'autor i també propis... Potser és per això que l'obra amb la que vaig concursar i va guanyar el Tinet d'aquest any té un regust a Pedro Páramo.
Publica un comentari a l'entrada