Destins, de Joan Cid i Mulet

Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, i el Club de Lectura de Tortosa s’afegirà als actes d’homentage amb el comentari de la seva novel·la Destins, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, el 28 de setembre a les 19.30 h., juntament amb el llibre Benissanet, d’un altre autor ebrenc del qual celebrem el centenar: Artur Bladé i Desumvila. A l’acte comptarem amb la col·laboració d’Emigdi Subirats.
De Destins dues coses criden l’atenció al lector dels nostres dies: l’estil del llibre i el document històric que representa.
El seu estil ens recorda a cada línia que l’autor és un poeta, i els sentiments que ens fa arribar són el testimoni dels espantosos dies que va viure, en primera persona, a finals de la guerra civil; i no podem quedar-ne al marge.

La novel·la narra la història de l’Hipòlit i dels seus amics Xurri, Aureli, Ernest i Vidalet, soldats de l’exèrcit republicà, els últims moments de la guerra civil i els primers de l’exili. Durant aquests dies, els protagonistes van perdent la fe en els seus ideals sota el pes del desastre de la guerra: "Àdhuc l’Hipòlit,que en un temps encara no massa llunyà, arribava al front posseït d’una flameta d’ideal, ara que ha vist que la guerra s’allarga i que els pobles són destruïts, els camps arrasats i els homes convertits en salvatges, com a desferres humanes, inútils i miserables avui i demà, comença a sentir els efectes d’una fatiga patriòtica per tanta visió apocalíptica, i encara que no ho digui, justifica i comparteix la desesperació".

Quan els milers de persones travessen la frontera de França per a endinsar-se a l’exili, cauen en la desesperança, víctimes d’una derrota física i emocional: "…el gest de sorpresa, de desil·lusió, de desencís, amb què tota aquesta dissortada multitud ha rebut el començ de l’exili, ha mancat, però, d’un autèntic sentiment de revolta, perquè ni forces han tingut per a exterioritzar-lo. Tothom ha acceptat el nou estat de coses amb una minsa resignació…"
Cal tenir en compte que Joan Cid i Mulet va escriure la novel.la poc després d’acabada la guerra, l’any 1941, quan encara es trobava a l’exili de França. En aquells moments, les esperances del futur del país que ha deixat enrere no són bones: "…la guerra civil que acabem de viure és, de totes les guerres que ha viscut el nostre país, la més inhumana i la més cruel de totes! Us imagineu vosaltres els odis, la rancúnia, l’esperit de venjança que hem creat entre tots plegats! Dubto que la nostra generació i la generació que ens segueixi puguin regenerar-se en les aigües del perdó i de l’oblit!".

Tot i haver militat al bàndol republicà, l’espant de la guerra que encara té tan viu no el cega, i quan el fàcil hauria estat expressar sentiments d’odi i rancúnia, l’autor ens mostra el seu talant conciliador, i sap reconèixer que els errors han estat mutus: "Tant ells com nosaltres hem comès barbaritats! La supressió de l’home per l’home ha estat la consigna brutal i salvatge! Ni ells ni nosaltres ens hem recordat que tots som germans i ens hem tarctat pitjor que a enemics! Ells han vençut; hem perdut nosaltres! I entre vencedor i vençuts, hi hem interposat un abisme tan profund que a l’endemà de la pau, recomençaríem una baralla que no ens ha servit d’escarment. És per això que us dic que som incorregibles!".

Destins ens recorda que la guerra només porta follia i desesperació, i una tasca molt llarga de llepar ferides. Cal no oblidar-ho.