Jocs literaris: propostes al conte dels moixons

Amb el 8è Joc literari vaig proposar que inventéssiu un final per al següent relat. Tenia por del resultat d'aquest invent, però m'ha satisfet rebre un bon nombre de suggeriments que, com veureu, van del missatge més esperançador a la visió més apocalíptica. Gràcies a tots per la participació i no us oblideu de participar durant l'estius als jocs que prepararé cada dimecres.

"L'any que els moixons van comportar-se de forma estranya res no feia preveure el que havia d'esdevenir. Cap cometa s'apropà a l'òrbita de la Terra deixant veure el seu rastre a les nits, ni cap secta va pregonar un anunci apocalíptic, amb amenaça de suïcidi col·lectiu inclosa. Tot semblava normal. Però aquest comportament no tenia res a veure amb la cèlebre pel·lícula de Hitchcock, ans al contrari. S'atansaven a la gent amb confiança, sense cap mena de temor, i es posaven a les finestres mirant amb curiositat al seu interior, com si estiguessin analitzant-ho tot. Puc donar fe d'aquest fenomen, perquè algun cop que em vaig deixar oberta la finestra, n'aparegueren un parell dins al lavabo, netejant-se les plomes damunt d'un ampolla de xampú, com si fos el més normal del món, sense espantar-se de la meva presència."

I aquí teniu els vostres suggeriments:

"Qui ho havia de dir, que aquella curiositat per les nostres coses, era el primer pas per usurpar allò que, natros crèiem, era únicament nostre. A l'any següent van ser els mamífers, l'any passat s'hi van afegir els peixos, i aquesta primavera els rèptils han començat a prendre's confiances. De mica en mica, el món de les bèsties ha pres les regnes del nostre món, segons diuen els seus líders, per redreçar el que hem torçat."
Juan Manuel Garcia (Roquetes)

"Eren una parella de coloms missatgers i algú els havia dit que havien de propagar una bona nova... Aquell any els hòmens es van posar d'acord perquè hi hagués pau al món, es van acabar totes les guerres i totes les formes de violència. De fet, els moixons sempre havien cregut en la bondat de l'espècie humana i ara sabien que no els calia témer res."
NGP (Ribera d’Ebre)

..."de fet , no vaig ser jo solament qui se'n va adonar d'aquella circumstància atípica i aquell matí als mitjans de comunicació ja ens despertava una notícia sorprenent: " a les illes Filipines, a Mindanao, ocells exòtics abandonaven aquell paradís natural que els havia albergat des de sempre.....al Canadà, concretament a Vancouver, s'havia notat una
creixent afluència de vols d'ocells, estranya per l'epoca de l'any i pel clima del país." ...sense dubte el comportament dels ocells no era habitual....
Aquelles notícies em van alertar, - que era el que ens volien anunciar amb tant de giravolt ? Sense dubte els ocells desorientats acudien a l'ajudt dels humans , feia temps que s'anunciaven els canvis climàtics que el món sofriria però ells van ser els primers d'alertar-nos amb el seu comportament....."
Tere Giné (Sta. Bàrbara)

"Aquesta nit, quan ja han passat molts anys d'aquell llunyà dia d'estiu, se'm van aparèixer en somnis. Les mateixes sensacions, les mateixes escenes, els mateixos gestos, i la mateixa llambregada de l'au intrusa. Tot podria haver quedat com aleshores, com una imatge curiosa, tot i que indigna de restar enregistrada a la memòria. Tanmateix, aquells ulls foscos i càlids em deien alguna cosa, em remembraven instintivament altres presències. Ni aquell dia, ni en el somni d'aquesta nit, el moixó no em va dir res. No va caldre. Era la Marta, aquella veïna amb qui havia jugat al terrat de petit, i que un mal vent se l'emportà quan encara no li havien caigut totes les dents, la que em contemplava.
Ja sé que les religions es contradiuen sobre els viatges ulteriors a l'existència. Fins i tot, els maputxes patagònics consideren que els nens morts van creixent igualment, a l'altra vida, i ofrenen joguines mentre maduren en altres dimensions, fins que a l'altra edat adulta els fan altres ofrenes més escaients. Jo no crec en res. Tanmateix, sospito que aquesta nit, en tancar els ulls, tornarà."
Xavier Díez (Girona)

"El que ningú es podia imaginar era que, en realitat, els cossos dels ocells havien estat "ocupats" per una estranya raça d'extraterrestres que, disfressats així, podien observar-nos amb tota tranquil·litat...fins que arribés el moment de prendre possessió del seu nou territori; la terra!"
Ricard Bertran (Agramunt)

"Fins i tot, un d’ells, fent un petit saltiró, va acomodar-se en el meu dit tant bon punt li vaig atansar suaument la mà i en apropar-lo a l’alçada de la meva cara em mirà detingudament tot torçant el cap a un costat i l’altre. Era com si em vulgués dir alguna cosa, com si em vulgués fer reflexionar. Llavors ho vaig veure clar i de sobte em vaig sentir petit, molt petit, quasi bé insignificant."
Amable Pallisé (Tivissa)

"En canvi, la persistència d'aquells animalets plomats, aparentment inofensius, es feia cada dia més inquietant per a tothom. Era motiu de converses als cafès, de planes als diaris, per la televisió i la ràdio parlaven els experts en etiologia i ornitologia ?la plaga dels experts era tan preocupant com la plaga que estàvem vivint.../
/Per a consol de les nostres vides vam anar notant, tot mirant-nos a l'espill, l'aparició de trets morfològics de les aus. Quan va començar a dissoldre's la nostra consciència el cel era ple d'espècimens humans volant. Sort que ha quedat una escletxa a la meua ment per a poder explicar-vos aquesta història. Alats o humans... us estimo!/"
Tomàs Camacho (Alcanar)

"Cada vespre, durant dies i més dies, sobre les nou, just al fer-se fosc, centenars d'ells es posaven a piular una dolça melodia que et deixava encandilat. Mentre, com si tots fossin corbs, et pispaven tot l'or que es trobaven a l'abast. La incògnita, que encara avui no hem pogut resoldre, és on està tot l'or que es varen emportar i per a què el volien?"
Laura Orellana (Tortosa)

"Ara puc donar fe d'aquells fets, amb la tranquil·litat de qui va comprendre des del primer moment que aquells moixons eren com una mena de metàfora del futur que encara estava per envastar. O, més enllà de la metàfora, els moixons eren realment visitants del futur, transformats en moixons per una errada de la tecnologia. Els ocells, a través del seu comportament, ens volien comunicar un missatge que només l'hem arribat a comprendre molt de temps després, quan ja era massa tard: que el futur no era una terra de promissió, sinó la continuació banal d'un present estúpid."
Quim Curbet (Girona)

"I així, amb els dies, ens hi vam anar acostumant, tant que no era gens estrany veure algun moixó picant grans d’arròs de la paella del diumenge, a la que ja no posàvem pollastre per respecte a la seva condició d’au."
Teresa Padullés (Sallent)

"Els moixons van intuir que era el moment propici per aconseguir la pau al món, i amb el seu llenguatge, confiança, familiaritat, ho demostraven als humans, en especial als que sabien que els podrien entendre.
Era un gran moment, els moixons ho sabien, i els humans, els van saber escoltar?"
Maria Teresa Romeu (Tortosa)

"Dies més tard, ja entraven fins al menjador i picaven les engrunes de sota la taula mentre els de casa dinàvem. Una parella féu una posta d'ous a la tauleta de nit de l'àvia i ben aviat els polls saltaven per les barres del capçal de llit. Eren l'avantguarda del moviment okupa ornitològic que, disposat a foragitar-nos del pis, aconseguí els seus objectius quan s'hi van afegir definitivament els corbs i les gavines."
Josep Maria Sansalvador (Sarrià de Ter)

"Ja ningú tenia gàbies a casa; els ocellets anaven solts, com qualsevol altre animalet de companyia. Sovint podíem veure els muixonets agafats a l'espatlla dels seus amos passejant-se mútuament.
Això provocava, com no, que de vegades, s'enfrontessin alguns mascles, com ho fal rutinàriament els gossos; cosa que complicava el passeis, tot i que no gaire; només calia una paraula ben dita perquè hi tornessin."
Joaquin Rochet Sabaté (Tortosa)

"Amb el pas dels dies, començaren a acompanyar-me en totes i cadascuna de les meues rutines habituals. Quan m'aixecava, ja hi eren. Mentre em dutxava, hi eren. A l'hora d'esmorzar, hi eren. Quan sortia de casa per anar al treball, durant el trajecte i en arribar, hi eren. A poc a poc, vam esdevenir inseparables, com si un estrany lligam connectés els nostres esperits, les nostres ments, els nostres sentirs i anhels més íntims.
És en el fet d'escriure, però, on més he notat el canvi: ara espero, impacient, cada dia, que m'atansin els seus becs a cau d'orella i reprodueixo literalment les paraules alades que m'entreguen: "L'any que els moixons van comportar-se..."
Lluís Martín Santos (Tortosa)