el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Tant se val quan vas marxar de casa, fa una hora o cinc dies; quan poses la clau al pany i obres la porta sempre hi ha algú que travessa corrents el passadís fent visibles mostres d'alegria i, sense necessitar paraules, et guanya un somriure i una carícia .
8 comentaris:
Jo tenia un ocellet que sempre saludava , acollonants els animals.
I tant!La nostra però quan marxem de viatge i estem fora uns quants dies quan l'anem a recollir està molt contenta però després ens fa morros un dia.
Tens raó... a mi em passa però amb una gata... Salut!
Quina "coseta" més bonica!
La veritat es que t'alegren la vida. Els millors moments els passo amb els meus gossets. Mai ningú m'ha rebut amb tant d'entusiasme.
et donen tant per tan poc...
Creo que finalmente terminaré aprendiendo tu idioma, sólo para poder leerte sin el uso del traductor!
Qué belleza de foto! Sencillamente adoro los perros y para muestra, mientras te escribo, mi pastor alemán me acompaña con su mirada y cariño!
Un abrazo Querido Amigo!
Jo en tinc dos i passa el mateix, però són tan grossos que t'has d'apartar quan es tiren a sobre!
Hi ha gent que no enten les reaccions dels qui tenim gossos, plorem quan els perdem talment com si d'un familiar es tractés.
Un dels pitjors moments que pots patir és arribar a casa sol i continuar així, per això al cap d'un mes de dol per la Nuska, ja teníem la Tora entre nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada