Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol

Tretze tristos tràngols és un recull de contes de l'Albert Sánchez Piñol, que ens ha arribat quan tothom esperava la tercera novel·la de la seva trilogia sobre "monstres" . Sigui con sigui, benvinguts contes. En aquests tretze relats, l'autor ens passeja de forma fantàstica i amb humor per diverses situacions que ens cal assumir a desgrat nostre, per realitats que sovint volem obviar i que ell ens presenta amb el seu ull clínic d'antropòleg.

"Quan queien homes de la Lluna", ens parla d'un tema tan vigent com la immigració i denuncia l'oblit voluntari dels nostres tràngols passats.

Al segon conte posa de manifest una llei dura i dramàtica, però real, de la natura i de la nostra societat: "Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n'hi ha prou de córrer més que una altra zebra".

A "La nau dels bojos" descobrim (si no ho sabíem) que som cecs davant les nostres pròpies bogeries.

"La solidaritat que va venir de les estrelles" ens presenta les nostra incapacitat per a superar les mesquines diferències que ens separen i la impotència i por que tenim de fer realitat els nostres desitjos.

"La llei de la selva" és un dels meus preferits, on un home suporta de forma figurada, real i terrible la seva culpabilitat, carregant a l'esquena el cadàver de la seva dona.

A "De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant", el protagonista comprova astorat que se li ha tornat mig braç d'elefant.

"Entre el cel i l'infern" ens presenta la incerta glòria d'un personatge molt conegut de certes llegendes urbanes.

A un altre dels meus preferits, "Titus", ambientat a l'època romana, el protagonista s'inventa un passat gloriós: "I tant cert és que els diners poden comprar el temps dels vius com que no poden comprar el temps dels morts". "La paternitat és l'istant en què deixem de ser un punt per convertir-nos en un pont entre els que han marxat i els que vénen."

"Ja no puc més" està ambientat a l'Àrtic: "En un món tan petit només pots odiar qui estimes".

"L'espantaocells que s'estimava els ocells" ens presenta un duel psicològic entre un espantaocells i un corb.

"Mai no compris xurros en diumenge", un altre dels meus preferits, ens parla de la culpabilitat de bou, i de la fatalitat també, i del poder que sobre nosaltres exerceixes policies i metges: "Allò són els dominis del doctor. Fora de l'hospital seria un home que rep cops de colze al metro, com tothom. Però a l'hospital és Deú. Més, molt més. Si Déu hi ingressés, aquell metge amb ulleres de cul d'ampolla seria el seu superior fins que li donés l'alta."

"El rei de reis i les dues ciutats" té el format d'un conte típic o al final venç el més llest.

Finalment, a "Només digues si encara m'estimes", l'autor reflexiona sobre l'amor verdader. "Les paraules només eren una cortina per ocultar el que realment es deien.""L'amor no és allò que descobrim en els altres, sinó allò que descobrim en nosaltres"."Els amors mal païts segresten el passat i el futur". "L'edat madura, una època que essencialment consisteix a assumir que hi ha preguntes que no mereixen resposta".