Aquest dimecres passat us vaig proposta un nou repte al 74è joc literari. Podeu llegir les primeres propostes aquí mateix a als següents blogs: Des res, massa; Fresas y melocotones; Cap a la A.
MANCA DE TRADICIO
Els castellers aixecaven el tres de nou i el Miquel se’ls mirava amb nostàlgia. De petit havia estat enxaneta de la colla castellera del poble i sabia el que era grimpar fins el cim, mentre les gralles gemegaven i una munió de gent esclatava emocionada en crits i aplaudiments. Si no hagués estat per aquell desgraciat accident que el deixà coix... Be, ben mirat no va ser un accident normal. Pot ser va ser la manca de tradició castellera d’aquell poble on van ser convidats per la festa major. Quan el castell va fer llenya a baix no hi havia ningú per esmorteir la caiguda. La gent que envoltava el castell restaren indiferents. No és que ningú no va fer pinya, sinó que, inexplicablement, es van apartar. Va ser per por a prendre mal o, potser per provocar-lo? No ho sabré mai, però coses d’aquestes passaven en aquella època fosca quan dissidents del règim intentaven actes de simbolisme patriòtic que solien incomodar als botxins.
Josep Cid
L'ASSUMPTE DE L'ASSASSINAT A L'ASSAIG DELS XITXAREL·LOS DE CAN XIXANTAEn obrir-se la pinya una de les crosses semblava morta. El detectiu Magre, segones mans alt magristó, de bigoti afuat, cabells curts i principi d'alopècia, s'avançà fumant, elegant, fulles verdes embolicades i embriagadores, que perfumaven d'hort d'avi americà el local d'assaig. Ert. Hieràtic. Magre impertèrrit es col·locà el monocle i sentencià:
—Algú ha mort la Maria.
El desori fou instantani i fins el cloquer batallà embogit, castellers amunt i avall esparverats corrien topant mútuament fotent-se de lloros adesiara; Zeus alhora enfurí i fremí els núvols irescuts —bàratre!—Poc us alarméssiu —Magre exhortà—. Encara la crossa camina!, tant que ara tresca pel sostre, constreta pel pànic. Dedueixo, infal·lible, que la perspiració hiperhidròtica del segon, que com la ciència catalana demostra pot provocar podobromhidrosi, l'havia estassada com la lleu papallona una tona de DDT.
I afegí parsimoniós amb ulls tanmateix ablamats d'odi a la tàrtara:
MANCA DE TRADICIO
Els castellers aixecaven el tres de nou i el Miquel se’ls mirava amb nostàlgia. De petit havia estat enxaneta de la colla castellera del poble i sabia el que era grimpar fins el cim, mentre les gralles gemegaven i una munió de gent esclatava emocionada en crits i aplaudiments. Si no hagués estat per aquell desgraciat accident que el deixà coix... Be, ben mirat no va ser un accident normal. Pot ser va ser la manca de tradició castellera d’aquell poble on van ser convidats per la festa major. Quan el castell va fer llenya a baix no hi havia ningú per esmorteir la caiguda. La gent que envoltava el castell restaren indiferents. No és que ningú no va fer pinya, sinó que, inexplicablement, es van apartar. Va ser per por a prendre mal o, potser per provocar-lo? No ho sabré mai, però coses d’aquestes passaven en aquella època fosca quan dissidents del règim intentaven actes de simbolisme patriòtic que solien incomodar als botxins.
Josep Cid
L'ASSUMPTE DE L'ASSASSINAT A L'ASSAIG DELS XITXAREL·LOS DE CAN XIXANTAEn obrir-se la pinya una de les crosses semblava morta. El detectiu Magre, segones mans alt magristó, de bigoti afuat, cabells curts i principi d'alopècia, s'avançà fumant, elegant, fulles verdes embolicades i embriagadores, que perfumaven d'hort d'avi americà el local d'assaig. Ert. Hieràtic. Magre impertèrrit es col·locà el monocle i sentencià:
—Algú ha mort la Maria.
El desori fou instantani i fins el cloquer batallà embogit, castellers amunt i avall esparverats corrien topant mútuament fotent-se de lloros adesiara; Zeus alhora enfurí i fremí els núvols irescuts —bàratre!—Poc us alarméssiu —Magre exhortà—. Encara la crossa camina!, tant que ara tresca pel sostre, constreta pel pànic. Dedueixo, infal·lible, que la perspiració hiperhidròtica del segon, que com la ciència catalana demostra pot provocar podobromhidrosi, l'havia estassada com la lleu papallona una tona de DDT.
I afegí parsimoniós amb ulls tanmateix ablamats d'odi a la tàrtara:
—Però s'ha comès un crim, i no dormiré fins a trobar l'assassí que m'ha mort la maria —perquè aquest porro no té gust de res.
Josep d'Esplugues
Havia desenvolupat aquesta aptitud, a la força, sinó volia que el món acabés en mans de quatre fanàtics. Any rere any perfeccionava el mètode, inventava tàctiques de coacció i maniobres. L'últim succés havia sortit perfecte. Al soterrani de casa havia instal.lat una taula amb cadires, una perxa on tenia la indumentària que utilitzava. Es tractava d'uns pantalons discrets, grisos i una americana a conjunt. El més singular era un guant negre que sempre duia a la butxaca i que era el seu aliat a l'hora d'executar l'acció, ja que gràcies a ell no l'havien pogut enxampar. Avui estava especialment excitat perquè, demà seria el gran dia, en el que es farien molts castells humans a les places de la vila. Estava ultimant els preparatius i estudiant l'emplaçament que havia d'agafar per tenir una posició òptima. En ser el moment: zas! Llançaria les boles de gas que tan curosament havia elaborat, una darrera l'altra a tots els castells humans que s'aixecarien. D'aquesta manera es produiria el caos en sentir l'explosió i el gas s'escamparia arreu i conclouria la celebració. Calia acabar amb aquest Nacionalisme i les colles castelleres eren una entitat catalana prou important per tenir-la com a enemiga.
Maria Perelló
LA MILLOR ACTUACIÓ
La colla vella estava assajant el quatre de nou amb folre quan de la plaça els arriba un enrenou de xiscles i crits. En Ramonet, l'anxaneta, que sempre fa tard, entra corrents i diu alguna cosa sobre un foc en una casa. Encuriosits tots els de la colla surten a veure què és el que passa. A fora veuen una columna de fum enlairant-se des del bloc de pisos del xamfrà. Una dona envoltada de curiosos crida desesperada alguna cosa sobre el seu home que la volia matar, i durant la baralla s'ha calant foc al pis, segurament l'home és mort, però hi ha una criatura que ha quedat atrapada al pis i la pobra dona vol tornar a entrar-hi. Però és massa tard, l'escala és plena de fum. Llavors algú crida:
-Al balcó, mireu al balcó!
Efectivament, un nen d'uns tres anys, plora agafat a la barana amb el foc gairebé llepant-li l'esquena. No hi ha temps per esperar els bombers. El cap de colla fa un crit i tots entenen què han de fer. Munten un pilar de sis i aconsegueixen baixar, sa i estalvi, la criatura. Sens dubte és la millor actuació que han fet mai.
Ricard Bertran
Josep d'Esplugues
Havia desenvolupat aquesta aptitud, a la força, sinó volia que el món acabés en mans de quatre fanàtics. Any rere any perfeccionava el mètode, inventava tàctiques de coacció i maniobres. L'últim succés havia sortit perfecte. Al soterrani de casa havia instal.lat una taula amb cadires, una perxa on tenia la indumentària que utilitzava. Es tractava d'uns pantalons discrets, grisos i una americana a conjunt. El més singular era un guant negre que sempre duia a la butxaca i que era el seu aliat a l'hora d'executar l'acció, ja que gràcies a ell no l'havien pogut enxampar. Avui estava especialment excitat perquè, demà seria el gran dia, en el que es farien molts castells humans a les places de la vila. Estava ultimant els preparatius i estudiant l'emplaçament que havia d'agafar per tenir una posició òptima. En ser el moment: zas! Llançaria les boles de gas que tan curosament havia elaborat, una darrera l'altra a tots els castells humans que s'aixecarien. D'aquesta manera es produiria el caos en sentir l'explosió i el gas s'escamparia arreu i conclouria la celebració. Calia acabar amb aquest Nacionalisme i les colles castelleres eren una entitat catalana prou important per tenir-la com a enemiga.
Maria Perelló
LA MILLOR ACTUACIÓ
La colla vella estava assajant el quatre de nou amb folre quan de la plaça els arriba un enrenou de xiscles i crits. En Ramonet, l'anxaneta, que sempre fa tard, entra corrents i diu alguna cosa sobre un foc en una casa. Encuriosits tots els de la colla surten a veure què és el que passa. A fora veuen una columna de fum enlairant-se des del bloc de pisos del xamfrà. Una dona envoltada de curiosos crida desesperada alguna cosa sobre el seu home que la volia matar, i durant la baralla s'ha calant foc al pis, segurament l'home és mort, però hi ha una criatura que ha quedat atrapada al pis i la pobra dona vol tornar a entrar-hi. Però és massa tard, l'escala és plena de fum. Llavors algú crida:
-Al balcó, mireu al balcó!
Efectivament, un nen d'uns tres anys, plora agafat a la barana amb el foc gairebé llepant-li l'esquena. No hi ha temps per esperar els bombers. El cap de colla fa un crit i tots entenen què han de fer. Munten un pilar de sis i aconsegueixen baixar, sa i estalvi, la criatura. Sens dubte és la millor actuació que han fet mai.
Ricard Bertran
THE CATALAN STING
Buscava el cap, encara que sabia que algú del mon de la televisió també estava involucrat – algú que podia causar el retard en el senyal. No calia gaire, només uns segons, i les apostes volaven per l’ADSL abans que la pagina Aposti-Guanyi tanquis.
Mentre sentia el murmuri de les preparacions, mirava per la plaça. Qui era?
Començaven a pujar els pisos i el nerviosisme es podia respirar. Encara que era un castell bastant fàcil per a aquesta colla, la gent mai estava tranquil·la fins que l’enxaneta aixeques la mà, i era precisament durant aquesta pausa quan ell havia de trobar qui estava fent l’aposta.
Tot semblava perfecte, però de sobte, un crit d’esglai en veure com l’enxaneta trontolla – tal com havien acordat – li cau el casc, i un dels pilars crida “Compte, que fem llenya”.
Allí. Entreveu un home tancant un portàtil. Miraculosament “l’enxaneta” es torna a ficar recte, continua pujant; l’home, ara amb ulls com a taronges, intenta infructuosament obrir el portàtil. El detectiu, amb quatre grans passos ja està allí, li fica la mà a l’espatlla. “Ja ...” – comença a dir, mentre veu l’ombra de un camera de televisió per darrere seu. La Nostra.
Buscava el cap, encara que sabia que algú del mon de la televisió també estava involucrat – algú que podia causar el retard en el senyal. No calia gaire, només uns segons, i les apostes volaven per l’ADSL abans que la pagina Aposti-Guanyi tanquis.
Mentre sentia el murmuri de les preparacions, mirava per la plaça. Qui era?
Començaven a pujar els pisos i el nerviosisme es podia respirar. Encara que era un castell bastant fàcil per a aquesta colla, la gent mai estava tranquil·la fins que l’enxaneta aixeques la mà, i era precisament durant aquesta pausa quan ell havia de trobar qui estava fent l’aposta.
Tot semblava perfecte, però de sobte, un crit d’esglai en veure com l’enxaneta trontolla – tal com havien acordat – li cau el casc, i un dels pilars crida “Compte, que fem llenya”.
Allí. Entreveu un home tancant un portàtil. Miraculosament “l’enxaneta” es torna a ficar recte, continua pujant; l’home, ara amb ulls com a taronges, intenta infructuosament obrir el portàtil. El detectiu, amb quatre grans passos ja està allí, li fica la mà a l’espatlla. “Ja ...” – comença a dir, mentre veu l’ombra de un camera de televisió per darrere seu. La Nostra.
Brian Cutts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada