Fragment del conte "Matar l'enyorament", inclòs al recull El vertigen del trapezista:
"Del meu carrer en tinc molts de records així, que jauen amagats a l’espera que els cridi. De tant en tant, com xiquets entremaliats, es cansen d’estar-se massa temps quiets i s’aixequen nerviosos movent els braços d’un cantó a l’altre per atraure l’atenció; són com xiquets petits que demanen carantoines i que ploren si no els fas cas. De vegades, n’hi ha que passen anys captius, amb l’esperança deixada anar; però de cop, quan els creia perduts, renaixen amb qualsevol excusa i em fan posar la carn de gallina. M’espanta imaginar quants records s’han mort per sempre, enterrats dins l’oblit, sota una làpida llisa sense nom ni flors. És un exèrcit que ha tingut baixes, i els soldats que sobreviuen es troben de tant en tant per explicar-se batalles del cor."
5 comentaris:
Tu t'enyores de la feina?
"tremendu", brutal, superbentrobat. Felicitats i gràcies! És ben bé la sensació però explicada així tan bé.
Salutacions!
Sou un mestre. Un trosset ben precís i preciós. Narreu com els àngels.És un dir. Anton.
Dels records, a vegades penso que són com una mena de patrimoni emocional. Què faríem sense ells. Expliques molt i molt bé aquesta mena de sobressalt o de vertigen que em ve quan em sembla que n'he perdut algun d'important.
Dels records, a vegades penso que són com una mena de patrimoni emocional. Què faríem sense ells. Expliques molt i molt bé aquesta mena de sobressalt o de vertigen que em ve quan em sembla que n'he perdut algun d'important.
Publica un comentari a l'entrada