Dies d’anhels, d’Emigdi Subirats i Rafel Duran

L’arribada del segle XX venia acompanyada d’un sentiment d’esperança d’un món millor, però la realitat, tossudament, es va encarregar de demostrar que la barbàrie humana continuaria una centúria més, com a mínim.
Dies d’anhels ens narra la història de gran part d’aquest segle al nostre país, encarnada en el personatge de Joan Talarn, d’Amposta, que ens l’explica en primera persona: els somnis de joventut, la guerra del Marroc, les inquietuds polítiques, la República, la Guerra Civil, la Dictadura...
La novel·la resulta una bona passejada per aquests esdeveniments que, malgrat tot, no són capaços de trencar les il·lusionsi esperances que molts compartim. Alguns fragments m’han resultat especialment impactants, potser perquè els autors i han abocat gran part de les seves emocions: el bombadeig d’Amposta amb la caiguda del seu pont i les tortures patides durant l’empresonament del protagonista.
“Els cables que suportaven el pes d’aquell pont sobre l’aigua van trencar-se amb un espetec horrible. Milers de quilos de ferros i paviment van desaparèixer baix l’aigua com si s’estigués fonent mantega. Rocs, còdols i ferros cargolats sense sentit s¡estavellaven de forma crua damunt l’aigua que seguia el seu decurs, disparant esquitxos de pedres, d’aigua i del fang de la riba. El riu contemplava trist la força destructiva de les màquines creades pels homes per a matar-se els uns als altres.”