11 de febrer 2010

Urpa de ferro



L'urpa de ferro fa runa del passat.
Les escales polsoses que pugen i baixen
romanen dretes, encara.

6 comentaris:

sanset i utnoa ha dit...

Que fàcil que és carregar-se allò que ha costat tant alçar.

*Sànset*

Eulàlia ha dit...

ei
aquest tipo de fauna autòctona que habiten les ciutats, ja siguin petites o grans, a vegades dominades per l'home, encarregades de destruir i construir paisatge..

la paraula a comprovar ara és bledo
"m'importa un bledo"

;)

miquelangel ha dit...

Però les escales saben que el seu temps ha arribat. No poden lluitar contra aquesta urpa. Però segur que moriran lluitant. No ho posaran tant fàcil.

MARAINA ha dit...

Es llei de vida, forma part de l'evolució, no tindrien tant valor aquestes escales si no fós perque sabem que no duraran sempre. I ben segur que seràn substituides per un altre tipus de construcció que a la vegada serà estimada per unes altres generacions. No és l'escala, és la vida que vivim mentre existeix i l'evidència de que tot s'acaba el que ens preocupa.

òscar ha dit...

L'urpa, de reull, ja les ha vist.

llum ha dit...

Sempre que hi ha un enderroc, m'aturo un moment i penso com devia ser el dia a dia de la gent que hi va viure. A les parets, al terra, a les escales i al sostre, hi ha rastres de vida que es poden percebre.