04 de març 2014

regals de la vida, a la vora del riu

Passejo a la vora de l’Ebre i bado una mica. Des de la barana, veig un home gran que baixa amb compte per la rampa fins el passeig que besa el riu. Dedueixo el seu objectiu, i no m’equivoco. Soluciona unes necessítats físiques de la forma més discreta possible de cara al mur. Dos rius d’humiltats i grandeses diverses, que em recorden una cançó del grup Toreros muertos, que m’agradava molt pel seu missatge
En acabar, aprofita per acostar-se a l’aigua. La mira uns segons, i plega del terra un tros de canya que el riu deu haver arrossegat. Amb força, la llança a l’aigua i, instintivament, mira enrere per comprovar si algú l’ha vist, com un xiquet que acaba de fer una entremaliadura. Vull imaginar que aquest gest és fruit de necessitats més profundes que l’anterior.

La canya sura i s’allunya, lentament, en direcció a la mar.
Quan camines sense objectiu predeterminat, la vida et fa regals.