El nostre fill, de ben petit, mostra una inclinació
natural cap a la música, i sempre ha demostrat un cert domini del ritme. Tots
els instruments li han despertat interès, però uns més que altres. Veure un
xiquet agafar capses, pots, llaunes, i fabricar-se una bateria, és una imatge força
habitual. El nostre fill, també. Ja fa anys en va demanar una als Reis que,
generosos i potser una mica inconscients, li’n van portar una de juguet. De
juguet, vet aquí el problema, perquè ell la volia de veritat. I la continua
volent, perquè quan n’has tastat una d’autèntica, no hi ha color. De tant en
tant, de tornada de Cornudella, passem pel Pradell a visitar l’amic i músic
Jesús Fusté, que té una bateria a casa per quan van a assajar la seva banda. Al
nostre fill li queia la bava, i no deixava de mirar-se-la fins que li vam
deixar tocar. Potser hi ha un abans i un després d’aquell dia.
Ja fa uns anys que el vam apuntar a l’Escola Municipal
de Música, i el curs passat va fer una roda d’instruments, per a provar-los. A
l’hora de fer la matrícula per a enguany, havíem de decidir, per ordre de
prioritat, els instruments que volia aprendre. “Pensa-t’ho bé”, li vam dir,
mentre creuàvem els dits. Pero ell ho tenia clar: en primer lloc, percussió. És
el que acostumen a demanar mols xiquets, i hi havia poques places; teníem
esperances que s’hagués de conformar amb la segona opció, la guitarra, que
també li agrada, i en té diverses per casa que rasca sovint, i el piano de sa
iaia, que tecleja cada dia quan passa pel costat.
I van sortir les llistes de l’Escola de Música, i vam
tenir “sort”. L’únic alumne apuntat (o que els seus pares havien deixat
apuntar) a percussió era el nostre.
Ha esperat les classes amb aquella il·lusió que posen
els xiquets en les coses que de veritat importen, i hem comprat unes baquetes
de “professional”, en una botiga plena de coses que li fan pampallugues als ulls,
i una llibreta amb ratlles de pentagramas, i un metrònom digital. I suportem el
soroll resignadament quan assaja, quan juga, i els veïns potser també (no s’han
queixat encara), i passada una estona
prudent el convidem (supliquem, ordenem) que canviï a una activitat més
silenciosa.
Quan surt de classe, molts dies em pregunta, encara
sorprès: “com és que m’heu deixat apuntar a percussió?”
Bona pregunta. Nosaltres també ens la fem. Molts amics
i coneguts també ens la fan, mentre ens donen copets a l’esquena com a mostra
de condol i mitja rialla al rostre. La resposta potser és senzilla: perquè era
la “seva” primera opció (fa molts anys que ho és), perquè és la “seva” vida,
perquè el coneixem prou per saber quan demana alguna cosa de debò, perquè la música
ha de ser un plaer, perquè des de sempre es percussiona a sobre, perquè l’estimem
molt més que al silenci.
