31 d’octubre 2016

Presentacions El nostre pitjor enemic: Cornudella, La Cala, Barcelona, Mont-roig


Properes presentacions d'El nostre pitjor enemic:
.
-Cornudella de Montsant. 5 de novembre, 8 del vespre, amb Francesc Valls Calçada
-Barcelona. La Casa del LLibre del passeig de Gràcia. 15 de novembre, 7 de la tarda, amb Genís Sinca.
-L'Ametlla de Mar. Vermuts literaris. 20de novembre. 12 del matí.
-Mont-roig del Camp. Biblioteca. 25 de novembre, 7 de la tarda, amb Jesús Fusté Benaiges

El nostre pitjor enemic, a Cornudella




El proper 5 de novembre serà un dia important; la presentació d'El nostre pitjor enemic, a Cornudella de Montsant, el meu poble.
L'acte tindrà lloc a la Biblioteca del Casal Jaume I, al carrer Sant Isidre on vaig viure de petit.
Comptaré amb un bon amic escriptor al costat, Francesc Valls-Calçada.

Desdefinicions (curtura)

Curtura. Pressupost destinat a Cultura.

30 d’octubre 2016

Al IV Festival de Músiques en Terres de Cruïlla





29 d’octubre de 2016, La Sénia. Participo a la Roda d’experiències dins del IV Festival de Músiques en Terres de Cruïlla, juntament amb Jesús Fusté i ToniJust (Força Priorat!). Expliquem el procés creatiu de la cançó “Un escriu”, que acabem de fer a mitges. Tot i que ja tenim una cançó escrita a mitges (Vaig, inclosa al disc Cruïlles), Jesús Fusté em demanà poemes per a composar-ne una altra amb l’excusa i al·licient d’aquest Festival. Entre els diferents textos que li envio es troba el poema Un escriu, que vaig escriure fa un parell d’anys, en motiu de la Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar, inspirat en un altre poema de Víctor Canicio  (complicitats i creativitat que vénen i van). Aquest poema és el que insipira Jesús Fusté, i de seguida hi veu una música oberta, com diu ell, però cal adaptar la lletra, i en aquest moment és quan s’inicia el procés de reescriptura i d’adaptació de la lletra a la música, un procés que implica complicitat, aprenentatge (aprenc que no és el mateix llegir que cantar), i haver-se d’ajustar a uns límits i restriccions (nombre de síl·labes, ubicació de les tòniques, etc) que, curiosament, fomenten la creativitat. Però la cançó no s’escriu a quatre mans, sinó a sis, perquè Toni Just li posa els arranjaments, la muda. Durant l’acte a La Sénia, Toni explica com treballa a l’hora de fer els arranjament, i utilitza dues paraules a la mateixa frase, dues paraules que enparença semblen contràries, però que ambdues són necesàries en el procés creatiu: flipar i matemàtiques. Per a acabar, tots dos interpreten la cançó en estrena mundial, i jo aparto la cadira un metre, poso una mica de distància, i em concentro per a no emocionar-me en excés.
Després, a la mateixa Roda d’experiències, també participen Albert Pujol, Jordi Llavina, Xavi Múrcia, Mirna Vilasís, i Túrnez & Sesé.

I durant la jornada coincidim amb altres amics de lletres i músiques, com Albino Tena, Montse Castellà, Manel Ollé, Cinta Sabaté, Laura Borràs, carles Duarte, Josep S. Cid, i uns punts suspensius que no paren de créixer.

La ràbia, de Lolita Bosch


La ràbia, de Lolita Bosch
Ara Llibres, 2016
Sinopsi

Valenta, honesta i brutalment personal, la nova novel·la de Lolita Bosch rememora el bullying patit per l’autora en l’adolescència. El premi Roc Boronat 2016 és una narració emocionant i imprescindible, una denúncia d’una realitat execrable i massa sovint silenciada. Avui la Lolita és una escriptora i periodista reconeguda; és mare, treballa per la pau i li agrada viure la vida. I per fi ha trobat la força per escriure sobre la seva adolescència, quan dels catorze als disset anys, com tants altres adolescents, va ser víctima de bullying.
La Lolita va patir insults i humiliacions, i va sentir la indiferència i el menyspreu. Va convertir-se en algú que vol passar desapercebut, una ningú, i va haver d’aprendre què és ser de ferro i només voler que els dies que passaven tan lents s’acabessin, s’acabessin, s’acabessin... Un temps de cruel complicitat entre companys i companyes de classe, però alleujada per un diari de color verd on l’autora va començar a escriure sobre la insuportable sensació d’ofec que l’ensorrava, sobre la foscor que l’envoltava i la ràbia que va créixer pensant que seria eterna. Fins avui. Una narració que traspua emoció i sinceritat i que es llegeix amb el cor encongit, tal com l’autora va viure els anys que aquí descriu. Una lectura obligatòria.

29 d’octubre 2016

La crisi dels vuitanta, d’Olga Xirinacs


La crisi dels vuitanta, d’Olga Xirinacs
Sinopsis
Amb La crisi dels vuitanta Olga Xirinacs ens ofereix un seguit d’inspiradíssims textos breus on ens parla de cinema, música, literatura, dels seus referents culturals i vitals al llarg dels anys i, sobretot, de què significa fer-se gran i de com cal dignificar el concepte d’ancianitat en la nostra societat actual.



Desfilen per davant del lector Hermann Hesse, Judy Garland, Dashiell Hammett, Henning Mankell, Georges Bernanos, Paul Valéry, Tomasi di Lampedusa, Pedro Salinas, Simone de Beauvoir, Apel·les Mestres, Chopin… i tants i tants altres que Olga Xirinacs homenatja perquè els considera part indestriable de la seva pròpia existència.

Juguem amb les paraules




Fa unes setmanes, en visitar la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, vaig veure exposat un treball realitzat per alumnes de l'Escola d'Art i Disseny d'Amposta que, juganer de les paraules com sóc, m'havia de cridar l'atenció sí o sí.
En vaig fotografiar una mostra.

28 d’octubre 2016

El nostre pitjor enemic, una altra portada?


Molt sovint, quan faig presentacions dels llibres, em pregunten si jo trio la portada. Normalment, no. Per defecte, donfio en la professionalitat i el criteri de les editorials, i que cadascú ha de fer la seva feina.
En el cas dels llibres publicats per Cossetània, totes les portades han estat escollides per ells, i la veritat és que n'estic altament satisfet. Però en el cas d'El nostre pitjor enemic, em feia il·lusió una imatge concreta.
Fa temps que segueixo i admiro l'obra del company Adolfo Comes, i'he parlat al blog repetides vegades de la seva energia. Un dels seus quadres em seduïa especialment, es desperta moltes sensacions, m'amara de tendresa. Se'm va ocórrer la idea d'escriure un recull de contes amb personatges inspirats en el quadre, per tal de fer-lio servir de portada, fins que em vaig adonar que ja tenia escrit el llibre: El nostre pitjor enemic.
El vaig proposar a Cossetània com a portada, tot i saber que no s'ajusta a la línia que segueixen a la col·lecció, tot i ser conscient que la imatge pot impactar en excés i no resultar comercial. Finalment, l'editorial va triar una altra imatge, que s'adiu perfectament al contingut del llibre, i jo confio plenament en el seu criteri, sense cap problema, però volia deixar constància d'aquest rostre que, ben bé, podria ser el nostre pitjor enemic.

27 d’octubre 2016

fa trenta anys i un dia

El sol sortia per l’est, fa trenta anys i un dia,
i la lluna ens amagava una cara,
i al cel brillaven els astres llunyans,
i els propers encara més,
i el gel es fonia als zero graus,
i l’aigua bullia vora el foc,
i el vent udolava entre escletxes obertes,
i es batien les portes,
i tot igual com ara,
però no ben bé igual,

perquè em faltaves tu.

Només per tu

A frec de pell


A frec de pell
embasto emocions amb tu.
Suren les mans.
.
Inspirat en la pintura dJean Souverbie (1891–1981) Lovers on the Beach, trobada a la pàgina de facebook GRAND ARTIST

26 d’octubre 2016

milers d'històries, és a dir, d'emocions

Àlbums de fotos que regalen milers d'històries, és a dir, d'emocions.

El nostre pitjor enemic, a La Cala RTV


El passat dilluns em van entrevista al programa L'Absenta de La Cala RTV, amb Àngen Martí i Ramon Ganzánez. En un to divertit i amè vam parlar, entre altres coses, del meu llibre El nostre pitjor enemic.
El podeu escoltar enaquest enllaç.

Tresors caiguts


Tresors caiguts al carrer. Potser algun nadó l'enyora, o a l'inrevés. Que sigui de la marca Tris Ton és una premonicio?

25 d’octubre 2016

Llegint Francesc Valls Calçada

Llegeixo al facebook un poema de Francesc Valls Calçada i, motivat pels versos i l'amor, de forma impulsiva, els gravo.

El nostre pitjor enemic, a Ràdio Tortosa


Torno a Ràdio Tortosa, al programa Bibliones que presenta Irene Prades, directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, del 20/10/16, per parlar del meu nou llibre, la novel·la El nostre pitjor enemic, de Cossetània Edicions.
Podeu escoltar l'entrevista a partir del minut 6.47.


D’ON PROVÉ LA PARAULA MADURAR?

Quan et trobes en aquesta etapa de la vida en què comences a deixar de ser petit i avances, de forma inevitable, cap a l’edat adulta, et diuen (t’alerten) que t’estàs fent gran, que t’has de convertir en un home, que certes llicències que t’eren permeses de xiquet, certes febleses, han de passar a la història, a la teva història, que has de madurar; com si madurar tingués quelcom a veure amb tornar-se més dur per assumir dignament les responsabilitats que et pertoquen, els compromisos, les obligacions.
Jo confesso que sempre he estat de maduresa lenta, que he arribat a cadascuna de les etapes de la vida amb una mica de retard respecte els meus coetanis. Hi ha hagut èpoques en què això em preocupava, quan a companys de classe els sortien pèls de la barba, i a mi no; quan explicaven els primers acudits verds que a mi no em feien gràcia i més aviat m’intimidaven.
Madurar; quina tasca més feixuga se m’afigurava llavors, no sabia si en seria capaç. Però si ens cenyim al món de la fruita, madurar no representa tornar-se dur, sinó tou.
Passats els cinquanta, m’emociono amb més facilitat que mai, i enceto il·lusions cada dia, i em “sento bullir la sang”, com deia el Serrat.

Amb els anys em faig tou, més tou encara, i si fos una fruita, no sé quina fruita seria, alguna sucosa i dolça, espero. Quan en un futur, llunyà si pot ser, la meva carn es faci malbé, vull creure que restarà una llavore, rere meu, la llavor del xiquet que no es resigna a crèixer del tot.

24 d’octubre 2016

desapareguda


Al Parc Teodor Gonzàlez de Tortosa, em criden l’atenció les restes d’un cartell enganxat a un pal de la llum. L’han arrencat i només queda la part de dalt, on es pot llegir “DESAPARECIDA”. Se’n veuen molts, de cartells així, avisant de la desaparició d’una persona, d’un animal..., d’un ésser estimat, en tot cas, que s’ha perdut, que s’enyora, i que, segurament, aquesta estima i aquest enyor són mutus.

Aquest cartell ha caigut pel pas del temps, o l’han arrencat. En el millor dels casos, l’ésser desaparegut ha estat recuperat: final feliç! O, malauradament, potser es tracta d’una doble desaparició: primer, la de l’ésser estimat i, després, la de l’esperança.

Desdefinicions (amorzar)

Amorzar. Alimentar-se d'amor de bon matí; trencar el dejuni d'amor.

23 d’octubre 2016

Música en Terres de cruïlla


El proper dissabte 29 d'octubre participaré al V Festival Música en terres de cruïlla, al costat de Jesús Fusté i Toni Just, per parlar de la nostra experiència a l'hora de fusionar textos i música.
La participació és molt més extensa.
Ppodeu trobar més informació en aquest enllaç.

L'incert alberg, de Josep Igual


L'incert alberg, de Josep Igual
Editorail Afers, 2016
Sinopsi
Un any de l’«incert alberg» que és la vida és el camí que calciga l’autor del llibre que el lector té a les mans. Van passant els dies segons que avança el calendari i va desgranant esquitxos de l’existència i del pas del temps des d’un aïllament volgudament i inapel·lablement universal. Un aïllament definit pel seu paisatge vital, per les seues lectures i per la seua música, que ens endinsa en un món personal únic però que amb tempos semblants o absolutament divergents —això no importa— podria ser el de qualsevol lector. La veu del narrador fa giragonses per les vivències i els pensaments que porten el caminant per les senderes que marca el paisatge i la cultura observada des de la seua talaia particular. I segons que van caient les fulles dels dies que s’escolen, com fan els autors que han dedicat bona part de la seua obra als escrits personals, es despulla i ens deixa entreveure un exercici literari que mai no deixa de ser autobiogràfic. La vida familiar, la música en totes les seues variants, la literatura, els paisatges amerats d’experiències adquirides als indrets per on ha viatjat —pel Delta, pel País o arreu del món—, les reflexions sobre la música, l’art, les novel·les o els poemaris llegits, o sobre la política, o sobre la seua manera de veure i comprendre el món, conformen un relat que ens porta, també, a través de confessions «agustinianes», pel sentiment de pertinença a una comunitat imaginada a través de la vida i de la cultura.
.
Us en llegeixo una mostra


22 d’octubre 2016

Dones escriptores

Fa uns dies va ser el dia de la dona escriptora. És evident que quan es dedica un dia a algun fet, és perquè aquest fet es troba en perill o perquè necessita cert recolzament. No descobriré res fent constar que la dona encara es troba en una situació de desavantatge en la nostra societat, i que ho té més difícil per a assolir certes posicions, tot i el molt que s’ha avançat fins ara, i el molt que queda, sobretot en alguns països.
I què faig jo, en aquest sentit, quant a les dones escriptores? Quan em proposo llegir un llibre, mai em plantejo si l’autor és un home o una dona. Tampoc m’ho plantejo quan proposo un llibre al Club de lectura o convido algú al programa de televisió que presento a Canal 21; simplement, em centro en la qualitat, interès o proximitat, que pugui tenir el llibre.
Jo sóc un amant de les paraules, però els números també m’agraden, perquè de vegades parlen molt clar.  I per aquest motiu, m’he posat a comptar els homes i les dones que he convidat al programa Tens un racó dalt del món fins ara, i el resultat és: 146 homes, i 82 dones, és a dir un 64% d’homes. Em pregunto per què convido més homes que dones? No hi ha cap voluntat que així sigui, més aviat al contrari.
I consulto una base de dades on tinc els contactes d’escriptors i escriptores; em poso a fer càlculs i, (us asseguro que és cert) apareixen exactament un 64% d’homes.

Potser si hi hagués més dones escriptores jo en convidaria més al meu programa. I potser, també, si jo (i molts altres) convidessin més dones als seus programes, més dones escriurien? Suposo que cal que tots empemyem una mica des del nostre costat.

Flor del desierto, de Lola Salmeron


Flor del desierto, de Lola Salmeron
Sinopsi
LA novel·la ens mostra la duresa de viure al Sàhara Occidental si ets dona. El paper de la dona sahrauí dins la seva comunitat és molt important; s'encarrega de l'educació dins elnucli familiar, manté i transmet els costums culturares del seu poble, i exerceix les relacions organitzatives i socials.
Bakita va ser una nena sahrauí que va viure en els campaments per a refugiats al desert de Tindouf, en territori Algerià. Va créixer feliç malgrat les extremes condicions que li brindava el desert. Sense entendre el domini marroquí i els seus murs envoltats de mines antipersones, va arribar a l'adolescència sense  preocupar massa pel que succeïa al seu voltant, fins que la seva pròpia família va arribar a desconfiar d'ella i va anteposar les seves creences religioses a la seva confiança i el seu amor, consagrant el més gran dels càstigs.

En aquesta novel·la el lector podrà fer-se una idea del que va patir el poble sahrauí en l'aferrissada Marxa Verda, perpetrada per la invasió marroquina que va obligar els sahrauís a l'èxode. Després de quaranta anys, més de 165.000 refugiats segueixen reclamant la independència, amb poques esperances de futur

21 d’octubre 2016

Estimades Zambrano, de Mercè Foradada


EstimadesZambrano, de Mercè Foradada
Edicions Saldonar
Sinopsis

La filòsofa María Zambrano i l’Araceli, germana i companya vital, mantenen en aquesta novel·la epistolar una relació que fa aflorar la seva memòria: la infantesa i la primera joventut plenes de promeses, alguns amors i molts desamors, l’efervescència del Madrid republicà i l’horror de la guerra que els va destruir els somnis, el dur periple per Europa i el Carib, la noblesa i la mesquinesa de la vocació filosòfica…
A través de les experiències i les idees que transmeten les seves paraules, robades a la intimitat, ens fan còmplices dels esforços valents i sincers per explicar-se i per entendre’s. Són unes cartes amb una gran dimensió personal i literària que defineixen i fan créixer dos personatges amb molta força i alhora vulnerables.
Estimades Zambrano és una novel·la molt documentada i amb molta recreació lliure, que revela la vida de dues germanes singulars i el pensament de la filòsofa, altament original i encara més singular per a qui vol descobrir-la.
Malgrat la quantitat i la qualitat dels estudis erudits sobres les idees i les aportacions filosòfiques de María Zambrano, continua sent encara massa desconeguda, és poca cosa més que el nom que rubrica una cita, sovint hermètica i confusa.

Quan

Quan la pols se t'omple de mobles.
Quan els llargs se't fan dies.
Quan el fred es torna hivern.

20 d’octubre 2016

renovar

Tinc cita prèvia per renovar el DNI espanyol. Tenia esperances que no hagués calgut, innocent. Sóc puntual, i porto el dietari L’incert alberg, de Josep Igual, per llegir mentre m’espero; però em criden de seguida. El tracte és amable, eficient i en castellà. L’agent m’agafa el vell DNI i el mutila d’una estisorada, cosa que té cert morbo, mentre li busco alguna simbologia al gest. Me’l torna; “de recuerdo”, diu. Ara tot és digital, i per a agafar les empremtes ja no cal embrutar-te els dits. Poso líndex dret, després l’esquerre (ambdós lateralitats han d’anar a una en qüestions d’identitat nacional), i em demana que premi amb més força; sóc excessivament prudent. Mentre esperem que es resolgui alguna incidència informàtica, un altre agent porta una petició d’alguna policia local, no recorda quina: demanen que s’atengui una renovació de DNI a partir del 10 de novembre; el titular, un noi sense recursos, diuen, no disposarà dels diners de la taxa, 10,60 euros, fins llavors. La realitat és molt crua.

Em donen el DNI nou. Potser ja no em caldrà renovar-lo d’aquí deu anys. El Procés ja haurà acabat; sí, no?
Caure de paus a la galleda.

19 d’octubre 2016

Trivial literari


Participa al trivial literari de la web Què llegeixes?, i reconeix els autors/es pel seu rostre.
Jo n'he encertat 35 de 40.
I tu?

Jordi Masó i Sergi G. Oset, microcontaires a Tens un racó dalt del món



Crec que a aquestes alçades tothom sap que els microcontes me'ls estimo molt, i li he volgut dedicar un programa en companyia de dos amants del gènere, Jordi Masó i Sergi G. Oset, que ens visiten aquesta setmana a Tens un racó dalt del món.
Parlarem dels seus dos últims llibres, Les mil i una, i Polpa, de Jordi Masó, i Paràsits mentals i El último vuelo de microraptor, de Sergi G. Oset.
A més, us recomano que no us perdeu la bateria de nanocontes que llegirem.
També ens farem ressò de les novetats i no tan novetats literàries: Un segon fora de dubte; La mort sense ningú, de Jordi Tiñena; Li deien Lola, de Pilar Romera; Creu-me, és possible
El programa es podrà veure en directe els dimecres 19 i 26 d'octubre, les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
També es podrà veure properament al compte de Youtube de Canal 21

confiança

Va voler sotmetre l'estat de la parella a una moció de confiança. Obtingué un vot a favor i una abstenció. Algunes victòries esdevenen doloroses derrotes.

18 d’octubre 2016

Llegint el conte "Reciclatge", de No és la derrota, sinó el vent


Reciclatge, un dels contes inclosos a No és la derrota, sinó el vent, el recull de conte sinclòs a la col·lecció maremàgnum d'Onada Edicions.

Què és la felicitat?


Què és la felicitat? Segur que no ens posaríem d’acord en quins són els seus ingredients, però probablement coincidim en què no és un estat permanent, sinó que la felicitat ens arriba en petites dosis, sovint improvisades i imprevisibles, sovint al costat de coses senzilles. En posaré un exemple.
La lectura sempre ha estat una de les meves activitats preferides, des de que tinc ús de raó. Els últims anys no li puc dedicar la quantitat i qualitat de temps que voldria. Però per dinàmiques familiars, enguany he de portar el nostre fill a l’Escola de Música, i anar-lo a buscar una hora després. Aquests seixanta minuts que queden enmig, que podrien ser poc aprofitables, els he reconvertit en temps per a mi, en temps de lectura. M’emporto el llibre que duc entre mans, o un altre qualsevol que rellegeixo, i paro la vida assegut a un banc de l’Escola. Aquesta setmana agafo Mil cretins, de Quim Monzó. Rellegeixo un parell de contes que m’esgarrapen, amb especials relacions de parella. En un dels contes, una parella es retroba casualment cinc anys després de separar-se, a causa de la por al compromís d’ell. Comencen a sortir de nou, i ell descobreix, xafardejant per casa, que ella està malalta terminal, i decideix fer-la feliç els dies, setmanes o mesos, que li queden; però passa el temps i ella no empitjora, sinó al contrari. En un altre conte, una dona estripa les fotos on surt el seu marit, les fa bocins, i fa viatges als contenidors amb la seva roba que troba a l’armari. Però en troba més a tot arreu, i fa més i més viatges, i acaba per llançar els mobles, la nevera, els marcs de fusta de les finestres i, fins i tot... (haureu de llegir el final). Relats que sacsegen i que puc mirar amb tranquil·litat des de la distància que em donen trenta anys d’una relació sòlida i feliç.

Mentre llegeixo, sonen músiques diverses que vénen de les aules. Distingeixo instruments de vent assajant Strangers in the night, i notes d’un piano per un altre costat. Cal recordar que ens trobem en una escola i els alumnes, alumnes són encara, però les músiques es barregen amb certa estranya coherència, i es fusionen amb la lectura del contes, i els records, i noto una deliciosa sensació de benestar que, possiblement, deu ser felicitat. Mon fill obre la porta, somriu, i va corrents a fer un pipí.

17 d’octubre 2016

Relats i guitarra a Vinebre.




En poc més d’un any, tercer cop que vaig a Vinebre. Primer, l’agost de 2015, a recollir el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, después, a presentar la novel·la guanyadora, El nostre pitjor enemic, i aquest dissabte, per fer un recital de relats acompanyat de la guitarra d’Albino Tena.
Dissabte a la tarda quedem a casa seva. Carrega al maleter del meu cotxe la seva guitarra, altaveus, micròfons cablejat… i va afegint coses, tot per si de cas; és un professional molt meticulós que estima la feina ben feta. Jaqueta fina o gruixuda? Les dues, per si de cas. Jo porto impresos els textos escollits, uns pocs llibres, i un bolígraf que després em deixaré.
Durant el trajecte, riu amunt, aire condicionat molt suau i amena conversa sobre les nostres coses.
I arribem a casa Don Joan, un edifici renaixentista recuperat fa poc, que vaig descobrir la meva darrera visita a Vinebre, i on havia de llegir els meus contes, sí o sí.
Ja ens esperen, l’alcaldessa, la regidora de Cultura, i personal de l’Ajuntament. Tot està a punt, el tracte és dolç, amable, agraït, i el pati està pintat de colors càlids, t’abraça.
Fem proves de so fins que a l’Albino li sembla perfecte; vol que el públic ho escolti bé, vol xalar.
I comencem el recital, contes amb Cornudella i el Montsant de rerefons, inspirats en els meus passejos per Tortosa, relats amb tendresa i humor, nanocontes, fragments de vida. Llegeixo en braços de la guitarra, al ritme de les notes, esperant de vegades que Albino acabi un acord; és com una dansa.
Després, ens regalen felicitacions i agraïments, confessen alguna llàgrima que ha estat a punt de vessar. I vi del poble, dolç, és clar, i coc amb xocolate al mig.
Em demanen que signi exemplars dels meus llibres, i no trobo el bolígraf que havia portat. Albino, eficient, em deixa el seu, i a l’hora de marxar vol que me’l quedi, de record.

Una dona em diu que quan et quedes vídua, al poble d’adopten. Sí, Vinebre es veu un poble acollidor que diu Vine. Però nosaltres ara marxem, no del tot.
Tots tenim un preu. I un prou!

16 d’octubre 2016

La decisió de Brandes, d'Eduard Màrquez

La decisió de Brandes, d’Eduard Màrquez Sinopsi «Tu tries.» Una veu segura, acostumada a imposar condicions; a fer que la por o els dubtes sacsegin la capacitat de decidir fins a fer-la miques. «Si vols recuperar els teus quadres, només m'has de donar el Cranach.» El Cranach. Me'l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarpat, els núvols amenaçadors. «Tu tries. Però no t'ho pensis gaire, que no tinc tot el temps del món.» Paraules que ofeguen les últimes escletxes d'aire respirable, que pesen com una llosa. Després va tancar la porta a poc a poc, com si encara no hagués arribat l'hora de fer soroll per intimidar-me. Quan n'hi havia prou amb l'esguard per notar una esgarrifança a l'esquena. Comenari No, el llibre no és cap novetat, però l’acabo de rellegir después de molt de temps, amb l’excusa que tindré l’autor de convidat properament al programa de televisió de Canal 21. No calia aquesta excusa per tornar a agafar el llibre, perquè l’Eduard Màrquez és un dels meus autors catalans actuals preferits. Coneix el seu ofici, coneix el seu camí, s’hi manté fidel. La seva prosa és certera, i els seus llibres t’ofereix un joc o un altre. En aqust cas, amb l’art de la pintura com a embolcall, ens parla del poder dels records, entre moltes altres coses. No me’n puc estar de llegir-vos-en un fragment.

15 d’octubre 2016

Les mil i una, de Jordi Masó

Les mil i una, de Jordi Masó, una macrodelícia feta de microcontes, un geènere que estimo al qual li dedicaré un dels programes de Tens un tracó dalt del món, a Canal 21 Ebre, el proper dimecres, amb Jordi Masó i Sergi G. Oset de convidats. Us deixo una mostra:

Pau, de Rafel Duran


Sinopsi
Quan la gent em pregunta de què va la novel·la que he escrit –explica l’autor- , molts cops responc que, potser, la millor manera de descriure-la seria "la vida". Llavors, la gent imagina una obra de caràcter filosòfic, una sort d'assaig entorn a aquesta mateixa. Però no, no és ben bé això; més aviat és una novel·la sobre l'amor, sobre l'amistat, sobre les pors i indecisions dels seus personatges... embolcallades, sempre, sota el vel d'un marcat erotisme. Tot un món que descrobreix en Pau -el personatge principal- de la mà d'una de les seves protagonistes.

Lògicament, igual que a la vida, el llibre té moments alegres, altres de tristos, però sobretot, essent com sóc, no podia faltar una bona dosi d'humor.

14 d’octubre 2016

L'home de lava, d’Anna Molina


Edicions Saldonar
Sinopsi
En Fairbrother és anglès, i en Lars, danès. S’han conegut a Lanzarote. Cap dels dos porta bé això de fer-se gran. Mentre que en Fairbrother intenta donar resposta a les preguntes existencials que li fan rodar el cap, en Lars actua dominat per l’impuls sexual, que centra en una adolescent canària que el desconcerta.
Mentrestant, en Sigurd, un arquitecte de Copenhaguen de quaranta anys, prova de satisfer l’última voluntat de la seva mare i busca a Barcelona, gairebé obligat, el pare que no ha conegut. Tindrà la col·laboració de la Mimi, una sommelier catalana aficionada a ajudar els altres.
Totes dues trames conflueixen, i els personatges descobreixen identitats ocultes i facetes de les seves personalitats que ni tan sols havien cregut possibles.
A L’home de lava, una novel·la fresca, neta i alhora perversa, Anna Molina es presenta com una autora que, des de Dinamarca, dóna una perspectiva original sobre la naturalesa de les relacions humanes i la identitat, que sempre són provisionals.

Fugint de la gravetat, en un to que bascula entre l’humor i la tendresa, la narració posa la lupa sobre unes persones, convencionals o estrambòtiques segons com es miri, que ens agradaria que ens acompanyessin sempre.

Com és que m’heu deixat apuntar a percussió?

El nostre fill, de ben petit, mostra una inclinació natural cap a la música, i sempre ha demostrat un cert domini del ritme. Tots els instruments li han despertat interès, però uns més que altres. Veure un xiquet agafar capses, pots, llaunes, i fabricar-se una bateria, és una imatge força habitual. El nostre fill, també. Ja fa anys en va demanar una als Reis que, generosos i potser una mica inconscients, li’n van portar una de juguet. De juguet, vet aquí el problema, perquè ell la volia de veritat. I la continua volent, perquè quan n’has tastat una d’autèntica, no hi ha color. De tant en tant, de tornada de Cornudella, passem pel Pradell a visitar l’amic i músic Jesús Fusté, que té una bateria a casa per quan van a assajar la seva banda. Al nostre fill li queia la bava, i no deixava de mirar-se-la fins que li vam deixar tocar. Potser hi ha un abans i un després d’aquell dia.
Ja fa uns anys que el vam apuntar a l’Escola Municipal de Música, i el curs passat va fer una roda d’instruments, per a provar-los. A l’hora de fer la matrícula per a enguany, havíem de decidir, per ordre de prioritat, els instruments que volia aprendre. “Pensa-t’ho bé”, li vam dir, mentre creuàvem els dits. Pero ell ho tenia clar: en primer lloc, percussió. És el que acostumen a demanar mols xiquets, i hi havia poques places; teníem esperances que s’hagués de conformar amb la segona opció, la guitarra, que també li agrada, i en té diverses per casa que rasca sovint, i el piano de sa iaia, que tecleja cada dia quan passa pel costat.
I van sortir les llistes de l’Escola de Música, i vam tenir “sort”. L’únic alumne apuntat (o que els seus pares havien deixat apuntar) a percussió era el nostre.
Ha esperat les classes amb aquella il·lusió que posen els xiquets en les coses que de veritat importen, i hem comprat unes baquetes de “professional”, en una botiga plena de coses que li fan pampallugues als ulls, i una llibreta amb ratlles de pentagramas, i un metrònom digital. I suportem el soroll resignadament quan assaja, quan juga, i els veïns potser també (no s’han queixat encara), i passada  una estona prudent el convidem (supliquem, ordenem) que canviï a una activitat més silenciosa.
Quan surt de classe, molts dies em pregunta, encara sorprès: “com és que m’heu deixat apuntar a percussió?”

Bona pregunta. Nosaltres també ens la fem. Molts amics i coneguts també ens la fan, mentre ens donen copets a l’esquena com a mostra de condol i mitja rialla al rostre. La resposta potser és senzilla: perquè era la “seva” primera opció (fa molts anys que ho és), perquè és la “seva” vida, perquè el coneixem prou per saber quan demana alguna cosa de debò, perquè la música ha de ser un plaer, perquè des de sempre es percussiona a sobre, perquè l’estimem molt més que al silenci.

Estèril intent de fer-se invisible entre les restes dels anys.


Estèril intent de fer-se invisible entre les restes dels anys, dels panys, dels planys.
.
Inspirat en una foto de Francesca Woodman. En podeu veure més a la pàgina de Facebook Fotograficamente

13 d’octubre 2016

Argelagues, de Gemma Ruiz


Edicions Proa,
Sinopsis

La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

feina feta per plaer

De tant en tant és saludable mirar enrere, observar la feina feta, i elevar l’autoestima.
I al meu blog, de feina, n’he fet amolta i me’n sento orgullós. Primer al blog, i després d’altres xarxes socials, però, sobretot, del blog. Durant quasi 10 anys he dut a terme una tasca de formigueta incansable. Vaig començar amb la sana intenció de donar a conèixer la meva tasca d’escriptor invisible, però de seguida em va venir de gust difondre la tasca dels altres. No, no és generositat, ho faig per pur plaer. Algunes dades ajuden a entendre les dimensions de tot plegat:
.
368 llibres comentats
555 difusió de novetats literàries
280 jocs literaris
350 vídeo lectures
...
I, sobretot, l’elevat i estimat nombre de persones que m’ha permès conèixer, moltes de les quals he pogut abraçar físicament . Algunes d’aquestes persones, blocaires la majoria, ja tenien llavors el cuquet de l’escriptura, ja mostraven els seus textos a la xarxa, participaven als meus jocs literaris i altres iniciatives... i, dresprés, m’ha fet content veure com guanyaven premis, com publicaven els seus primers llibres, com, fins i tot alguns, m’esmentaven a la llista d’agraïments. Sí, me’n sento orgullós, i no tinc cap dubte que haurien acabat convertint-se en escriptors/es igualment (aquesta és una ànsia imparable), perquè, de fet, ja ho eren, però m’agrada creure que els he donat un petit impuls.
.
I a això, caldria afegir-hi els més de 180 programes de televisió gravats dedicats als llibres i els quasi 100 clubs de lectura.
.

Tot plegat no em ve de nou, perquè recordo que de petit, quan estudiava l’EGB a Cornudella, feia fitxes d’escriptors que desava en una llibreta d’anelles. Aquells escriptors de les fitxes de llavors eren Bécquer, Espronceda, Machado, Quevedo, Lorca ..., i tinc la sort que els escriptors de les fitxes mentals d’ara, molts són amics i amigues.

12 d’octubre 2016

Doctor, em fa mal si...

Un dels sentits més útils per sobreviure dignament  és el de l’humor. L’humor no tan sols ens alegra la vida, sinó que és un mitjà fantàstic per a explicar la realitat. El més simple dels acudits, si ens posem a analitzar-lo, pot amagar tota una filosofia de vida. Vet aquí un exemple.
 .
-Doctor, doctor, si poso la mà dreta darrere de l’espatlla esquerra em fa mal.
-Doncs no ho faci.
 .
Sí, és breu, i de tan ximple fa gràcia, tot i que, segurament, no riuríem gens si un metge ens respongués d’aquesta manera a la consulta.
Els humans som uns animals fantàstics i tossuts, tant per al bé com per al mal. Som capaços de les heroïcitats més grans, i coses que avui ens semblen impossibles, s’han fet realitat gràcies a la nostra tossuderia, i aquesta mena de fascinació que sentim pels reptes.
Ës important tenir missions a la vida, una meta que ens estimuli a avançar. Però hem de ser prudents amb els horitzons que ens marquem, perquè si són inabastables, ens poden fer caure en la frustració. Moltes vegades tenim tendència a donar cops de cap contra la mateixa paret, tot i que l’experiencia, també tossuda, ens digui que és massa dura, que mai la podrem tombar, que intentar-ho de nou només ens causarà dolor. Però ens tempta tornar-ho a provar, i intentem amagar dins l’oblit les nafres del passat; “una vegada més, i prou”, ens enganyem.
De vegades, rendir-se davant l’evidència no esdevé una derrota completa, sinó una passa enrere per buscar una sortida millor, o gaudir de romandre al mateix lloc durant un temps més.

Desafiar el dolor per a intentar-lo vèncer, o fugir-ne a la recerca de la pau? No hi ha una resposta vàlida, no hi ha una fórmula  universal. Cadascú ha de trobar el seu equilibri, i valorar quant desitja posar la mà dreta a l’espatlla esquerra, quant de dolor pot suportar.

10 d’octubre 2016

Contes i música a Vinebre. Albino Tena i Jesús M. Tibau.



El proper dissabte 15 d'octubre, a les 19.00 hores, podré gaudir d'una nova col·laboració amb Albino Tena i la seva guitarra, i ja en van unes quantes
A més, tindré el plaer renovat de tornar a un poble que ja estimo, Vinebre, i a un espai magnífic, l'edifici renaixentista de Don Joan.
Nosaltres xalarem, i ens emocionarem, i crec que tu també, si véns.

Passatgers dels temps


Ser passatgers del temps, no víctimes
.
Basat en una imatge de Harold Lloyd.

09 d’octubre 2016

A Vall-de-roures, amb El nostre pitjor enemic



Ahir dissabte al matí, un cop més, enfilo la carretera camí de Vall-de-roures, amb un objectiu ben definit: el tamboret de la llibreria Serret on s'asseuen tots els autors i autores per a signar llibres.
Aquest cop amb la novetat de la primera novel·la sota el braç, El nostre pitjor enemic. Ens fa goig aquesta trobada de primers d'octubre, per a recordar aquell octubre de 2009, que hi vaig acudir directament des de Vic, on recollia el Premi Blocs Catalunya, i quan l'Octavi estava a punt de rebre, aquell atarda, el Premi Nacional de Cultura.
Com sempre, sessió de fotos amb cadascun dels clients, molts i moltes de les quals es deixen seduir per l'encant del llibreter, sens eoposar gaire resistència.
Aprofito un moment de descans, per a improvisar la lectura d'un fragment del dietari Molles per no perdre'm, on precisament explico una visita a la llibreria.
Se'n fan ressò al Diario de Teruel.


Els fruits vermells, de Lluís Vilarrassa


Els fruits vermells, de Lluís Vilarrassa
Pagès Editors, 2016
Premi de Novel·la Breu de Mollerussa 2016  
Sinopsi

Juli Vila Fitzgerald és un escriptor de segona fila que té l’oportunitat de contemplar de prop el gran món de la cultura quan és escollit per col·laborar amb Narcís Soler Claramunt, prohom de la literatura catalana. El veterà escriptor, de salut fràgil, no es troba en condicions de culminar l’extensa novel·la que prepara i Juli Vila Fitzgerald té un dilema al seu davant: abandonar l’empresa o tirar pel dret ell sol. La francesa Natalie, jove esposa de Soler Claramunt amb comptes pendents del passat, el fa decantar per la segona opció.

08 d’octubre 2016

Doble presentació a Amposta




Ahir, presentació a la Biblioteca d'Amposta dels dos llibre que he publicat enguany: No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), i EL nostre pitjor enemic (Cossetània).
M'acompanyafa una de les persones que coneix millor la meva obra, i que s'ha llegit tots els meus llibres, Emigdi Subirats. També me'ls ha presentat quasi tots, en algun lloc o un altre, però en aquesta ocasió era una mica diferent. Els meus reculls de contes sé quin efecte causen, l'Emigdi n'ha parlat mols cops, i m'intrigava escoltar què li havia semblat la novel·la. Tot just abans de començar m'avança que em sorprendrà el que dirà.
Però abans, explica el joc i el fil conductor que guien No és la derrota, sinó el vent, la seva voluntat de veure els objectes, les situacions, la vida, des de diversos punts de vista.
I quan parla de la novel·la, cita expresions com "sorpresa", "el plaer de llegir", o "la capacitat descriptiva".
Dos llibres, dos gèneres, dos estils?
No ho sé, el recull de contes, adreçat a un públic de 12-14 anys (i a tothom en general), intenta ser més planer, amb més humor i enginy; la novel·la és més elaborada, amarada d'un to de tristesa, de poesia.
Però en el fons parlen del mateix tipus de personatges, bé sigui un mitjó tirat al carrer o d'un comandant no-ningú, de gent caiguda, desorientada... però mai, mai, derrotada, sin o volen.