Dijous passat, 7 de juliol, torno a la llibreria de la Rambla amb l'excusa del nou llibre No és la derrota, sinó el vent.
M'abstinc de gaudir d'un viatge tranquil en tren, per aprofitar l'estona amb dues de les activitats de què més gaudeixo, llegir i badar, perquè els trens no són gaire de fiar últimament, i perquè els seus tirànics horaris m'obligarien a tornar de pressa i corrents a les 22.00 hores. I aquesta nit no, no vull córrer, vull passar un estona relaxada amb bons amics, perquè aquest és un dels al·licients del dia.
Sí, farem difusió del llibre, però l'acte serà sobretot un punt de trobada d'aquesta estimada família de lletres que no para de crèixer en quantitat i qualitat. Com diré durant el vespre, aquest és un dels motius pels quals dono gràcies a la literatura.
Presenta el llibre l'escriptor Francesc Valls-Calçada, i Coia Valls llegeix un dels contes, i Xulio Ricardo Trigo ens mira a través dels seu ull fotogràfic. I arriben més amants de la cultura i les emocions, com Jesús Fusté, ja amb el seu tercer disc Cruïlles sota el braç, i Josep LLeixà, Fifo, i la Conxita Jiménez, i la Rat Cebrián, i em desvirtualitzo amb seguidores del facebook de fa temps, com Carolina Senan i Sentiments Trencats, i sumo coneixences literàries i teatrals tarragonines, aquesta ciutat que tant estimo i on vaig conèixer l'amor fa 30 anys.
El llibre parla d'un objecte perdut, caigut; la mena de personatges que acostumen a aparèixer als meus contes i que he après a mirar, a descobrir entre racons humils dels dies. Mirar és el pas previ, indispensable, per a escriure. I estimar. O és a l'inrevés?
