Despertador a les set, però em desperto a dos
quarts. El cos fa massa anys que s’espera i està impacient, i el cor, més
encara. Només aixecar-me escolto a la llunyania com pita neguitós el mòbil. Deu
passar alguna cosa? Arriben missatges des de primera hora a tres grups de
whatsap: el dels meus amics, i el dels grups d’Actes i de voluntaris de taula
de l’Assemblea de Tortosa. No, no passa res, només les ganes que el dia
comenci. Esmorzo per agafar forces, i poso les notícies. Tot tranquil.
Surto de casa aviat; hem quedat a les 8 per si
els que munten les taules necessiten ajuda, per si de cas. Els carrers estan
mullats; el cel, una mica núvol; l’aire,
net. Descobreixo que algú, de forma anònima, amb nocturnitat i covardia, ha
enganxat a les papereres un escrit on diu que es tracta de les urnes homologades
per al 9N; tristos arguments que passen absolutament desapercebuts. El sol, que
ja camina, il·lumina puntualment la façana del Port.
Pujo en cotxe fins l’Institut Cristòfol
Despuig, escriptor de la insigne ciutat de Tortosa. Ja és ple de gent. Cap
incident, només somriures que es mantindran pintats a les cares tot el dia.
Me’n podria anar, el meu torn per estar a les taules recollint signatures no
comença fins les 11, però no em vull perdre le moment. Ja hi ha gent que
s’espera; una dona, amb crosses, vol ser la primera. Em passejo per l’institut
per veure on estan les urnes, la meva urna, de cartró, senzilla, humil, però
d’una solidesa indestructible, com el nostre poble. L’amic Emigdi és membre
d’una mesa, i ens fem una foto fent veure que ja estem votant. Moltes
complicitats.
A les nou en punt, s’obren portes. Fora hi ha
cues. Tothom somriu, i ajudo els més desorientats a trobar la seva urna i els
convido a signar la denúncia davant les institucions europees. Malgrat les
dificultats, tot flueix amb normalitat catalana. Tothom és disciplinat, alegre,
esperançat, i participa d’aquesta festa ciutadana. N’hi ha que ens agraeixen la
tasca als voluntaris, i s’escapa alguna llàgrima.
A mig matí, vénen la meva dona i mon fill per
votar. El pujo al coll i li cedeixo el dret de posar la papereta a l’urna, li
regalo el gest que he esperat 35 anys, i ens fem una foto, i ell està orgullós,
i l’abraço fort, i se’n va content i corrents, amb l’energia i entusiasme que
sempre fa les coses, i jo estimo el futur més que mai.
L’allau de gent no cessa; famílies, cotxets,
cadires de rodes, generacions que voten i signen de tres en tres, uns tendres,
altres amb mà tremolosa. Una colla de valencians també signen, i comq ue no
poden votar, s’emporten una papereta marcada amb el SÍSÍ per a emmarcar;
demanen que no els oblidem.
Acabo el meu torn a les 14 i vaig a agafar
forces. I a les 16, hi torno.
Al vespre, la llum comença a anar-se’n, però
només la del sol, i aquesta tornarà.
El whatsap no para de missatges positius i
fotos davant les urnes. Al grup d’amics, la meva dona diu irònicament que jo
només hi havia d’estar tres hores i que ja portava des de les vuit del matí.
“Xala, xato”, afegeix. I sí, xalo, surant d’emoció.
A les nou en punt ens posem a alaudir. Es
tanquen les portes. Les portes s’obren.
-
(Foto de Joan Panisello; entrada de l'Insititut Despuig, mentre recollíem signatures)
.jpg)
