18 de novembre 2014

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí

Avui, Hat trick promocional amb El noi del costat del padrí:
.
- A les 12.20, a la Cadena SER de Móra d'Ebre, xerrada amb Miquel Esteve.
- A partir de les 13.00, a Cadera SER Tortosa, amb Sílvia Tejedor, comentant el meu llibre i recomanant l'autor Damià Bardera. Llegiré un dels seus contes.
- A les 19.00,  la llibreria La Casa del Llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, compartint la passió pels relats breus.



Escola. Vida.

La vida és una escola que no tanca per vacances.
L'escola és la vida que vindrà.

17 de novembre 2014

caçar estels


Per caçar estels compro una xarxa de trama molt petita;  que no se n'escapi cap.
.
.Inspirat en una il·lustració d'Elisa Bernat.

16 de novembre 2014

Lletres de Batalla, entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau

Lletres de Batalla, entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau
Sinopsi
El 12 de maig de 1437 Joanot Martorell, el futur autor del Tirant lo Blanc, va enviar una primera lletra de batalla al seu cosí Joan de Montpalau. L’acusava d’haver seduït la seva germana Damiata amb la promesa que s’hi casaria. I el desafiava a un combat si no complia el seu compromís. Montpalau va negar taxativament haver promès res. Al llarg de gairebé un tot any els dos cavallers es cartejaren i airejaren públicament les seves desavinences, ben amanides amb tota mena d’insults i desqualificacions. L’objectiu de la correspondència era establir les regles del combat i trobar un jutge imparcial que volgués fer d’àrbitre. Les lletres de batalla eren una batalla de mots, batalla jurídica, batalla de befa i escarni, batalla psicològica per a intentar prendre avantatge abans mateix d’esmolar les armes. Joan-Lluís Lluís, l’adaptador al català actual és un reconegut escriptor, i col•laborador habitual a la premsa, amb una considerable producció tant en narrativa com en assaig que li ha reportat diversos premis importants de la literatura catalana

Entrevista a la contra del Diari de Tarragona

Entrevista a la contraportada d'ahir al Diari de Tarragona, parlant sobre El noi del costat del padrí

El noi del costat del padrí, a Tarragona



11 de novembre. Armat de contes, sorpreses, paper i bolígraf, pujo al tren en direcció a Tarragona, cap a la llibreria de la Rambla. Tinc una hora per badar, per obrir la ment a les sensacions del viatge. Aprofitaré per posar fil a un encàrrec eròtic en forma de nanocontes. En arribar a Salou em truca Jesús Fusté que, amable, s'ofereix a passar-me a buscar en cotxe i em deixa a la porta mateix de la llibreria. Vanitós, fotografio l'aparador on em saluden les mans d'El noi del costat del padrí. Al fons, cadires col·locades, l'emblemàtic sofà que apareix a totes les fotos. Tot preparat per a la presentació, però no, una mica trapella, m'he entossudit en no fer presentacions, i l'acte es ven com si juguem  a escriure contes, o alguna cosa així. Un eufemisme? Un enguany? Un intent  de no fer sempre el mateix.
I van arribant amics de lletres, la gran riquesa de la meva vida literària. N'hi ha de vells, com ara Jesús Fusté, Xulio Ricardo Trigo o Coia Valls; de recents, com Montse Farrés, Josep Lleixà o Albada Algelés, de nous de trinca, com l'Àngels Moreno. També seguidors de les xarxes socials, que fa molts anys que em donen una gran empenta amb la seva presència virtual i física. Durant l'acte parlo de ficció o realitat, de mon fill i Gerard Vergés, de personatges creats i de carn i ossos, llegeixo contes, explico anècdotes, convido a imaginar històries, a viure emocions a través de les paraules o d'un anunci classificat, inventem, xalem.
Després, un moment per al vi dolç i les avellanes, per a les dedicatòries, perquè m'expliquin emotives històries que superen en escreix qualsevol ficció.

Però he de tornar al tren, a casa. M'acompanyen vora l'estació i el passeig és una tertúlia suau vora la nit.  M'agrada trepitjar aquesta ciutat que estimo i on he estimat. 
Fotos i tuits de Xulio Ricardo Trigo, David Serra i Raquel Estrada.
La propera cita literària, a La casa del llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona, el 18 de novembre a les 19 hores.

15 de novembre 2014

petició eròtica



Avui he complagut una petició eròtica amb la llengua, la llengua catalana.

El noi del costat del padrí, a Vall-de-roures

Dissabte al matí, 8 de novembre. Em costaria comptar el nombre de vegades que he fet aquest trajecte, en direcció a Vall-de-roures, cap a la llibreria Serret. He descrit molts cops el viatge, sovint acompanyat de la Francesca Aliern, però avui vaig tot sol o, més ben dit, acompanyat de les noves cançons de Jesús Fusté que puc gaudir en primícia. Vivim dies plens d'emocions a flor de pell, i escoltar-lo em fa venir alguna llàgrima. M'aturo per a enviar-li un missatge i compartir el moment. La cita és a les dotze, però procuro arribar-hi sempre abans. Aparells el cotxe per un dels carrers propers, que ja conec bé, i m'atanso a la llibreria, hi entro, encaixo les mans amb l'Octavi, amb força, i miro de reüll la pila d'exemplars d'EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ que ja té preparada. Mantenir els rituals ens dóna seguretat i, en aquest cas, entusiasme. Em trec la jaqueta i, aproximadament 20 segons després, ja estic dedicant el primer llibre. El segon no tarda en caure, i el matí és un degoteig constant de clients: pescats els uns per la seductora canya de l'Octavi. Altres es posen voluntàriament l'ham a la boca, lectors fidels que arriben en peregrinació de forma periòdica, un cop la setmana, o com una cita anual vora el Matarranya.

La biblioteca a la butxaca: App Biblioteca de Tortosa

14 de novembre 2014

La vicepresidenta del Gobierno menysprea que els Minyons de Terrassa vulguin provar el 4 de 10; diu, bah, la majoria silenciosa, 6 de 10, no volen pujar.

El 18 de novembre. a Barcelona

El 18 de novembre, a 19.00 hores, estaré a La Casa del Llibre, del passeig de Gràcia de Barcelona. 
No sóc gaire partidari de les presentacions. Llegiré una selecció dels meus contes, els comentarem, explicaré anècdotes, farem de tertúlia, proclamaré la meva relació d'amor amb la narrativa breu, explicaré trucs per fer néixer la inspiració... Xalarem!

El noi del costat del padrí, a Tortosa

Divendres passat, 7 de novembre, va tenir lloc la primera i única presentació del meu nou llibre EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ. Única, perquè el format "presentació" el trobo massa gastat, i li vull donar als actes un caire més lúdic i participatiu. El lloc escollit, la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, una segona casa per a mi, i per fer-me costat, un bon amic, Emigdi Subirats. Entre els assistents, moltes cares conegudes, gent fidel que em segueix amb tossuderia i a qui agraeixo el seu suport incondicional. No saben quanta força em regalen.

Segons abans de començar, estem asseguts de forma informal a les cadires, xerrant uns amb altres, i jo proposo no moure'ns gens. Al final, posem les cadires en cercle, i tot comença a rodar.

13 de novembre 2014

Postres de músic, a La migdiada d'Orió

Regals que t'arriben per sorpresa i que vas desembolicant a poc a poc. 
El passat 10 de novembre, el programa de ràdio Tortosa, La migdiada d'Orió, conduït per Marina Pallàs i Toni Vañó, va estar dedicat a Postres de músic, del qual anaren llegint fragments, enmig de la música del disc de Pau Riba i Pascal Comelade.
Genial. Moltes gràcies! Tot un plaer per a mi anar esperant a veure quins fragments havien escollit, com el xiquet que obre els paquets que li han deixat els Reis Mags.
Podeu escoltar el programa del dia 10/11/14, i també els altres, en aquest enllaç.
Més informació del programa en aquest blog.

la vida al costat

Tenir tota la vida per endavant? No; tenir tota la vida al costat.

12 de novembre 2014

depilar o no depilar

Converses agafades al vol. En un bar. Des de que els jugadors es depilen les cames no m'agrada el futbol.

11 de novembre 2014

Marta Magrinyà i Montse Farrés a Tens un racó dalt del món



Marta Magrinyà i Montse Farrés seran les convidades d'aquesta setmana a Tens un racó dalt del món. Totes dues de Reus, comparteixen cotxe fins les Terres de l'Ebre per parlar-nos dels seus llibres: la novel·la Llaços secrets, i el poemari Converses amb ningú. Aparentment, tots dos llibres no tenen res a veure entre elles, però intenta´re buscar-hi nexos d'unió.
Tambñe recomanarem els llibres 100 situacions extraordinàries a les aules, de Jordi de Manuel i Paz Montserrat; La noia de la biblioteca, de Núria Pradas, i Un tresor dins la muntanya, de Núria Ibáñez.
El programa s'emet els dimecres 12 i 19 de novembre a les 21.00 h, i en diverses repeticions durant les dues properes setmanes.

Entrevista a Ràdio Matarranya

Entrevista a Ràdio Matarranya, gravada el passat 8 de novembre, que us convido a llegir en aquest enllaç, parlant d'El noi del costat del padrí.

10 de novembre 2014

Sensacions del 9N

Despertador a les set, però em desperto a dos quarts. El cos fa massa anys que s’espera i està impacient, i el cor, més encara. Només aixecar-me escolto a la llunyania com pita neguitós el mòbil. Deu passar alguna cosa? Arriben missatges des de primera hora a tres grups de whatsap: el dels meus amics, i el dels grups d’Actes i de voluntaris de taula de l’Assemblea de Tortosa. No, no passa res, només les ganes que el dia comenci. Esmorzo per agafar forces, i poso les notícies. Tot tranquil.
Surto de casa aviat; hem quedat a les 8 per si els que munten les taules necessiten ajuda, per si de cas. Els carrers estan mullats;  el cel, una mica núvol; l’aire, net. Descobreixo que algú, de forma anònima, amb nocturnitat i covardia, ha enganxat a les papereres un escrit on diu que es tracta de les urnes homologades per al 9N; tristos arguments que passen absolutament desapercebuts. El sol, que ja camina, il·lumina puntualment la façana del Port.
Pujo en cotxe fins l’Institut Cristòfol Despuig, escriptor de la insigne ciutat de Tortosa. Ja és ple de gent. Cap incident, només somriures que es mantindran pintats a les cares tot el dia. Me’n podria anar, el meu torn per estar a les taules recollint signatures no comença fins les 11, però no em vull perdre le moment. Ja hi ha gent que s’espera; una dona, amb crosses, vol ser la primera. Em passejo per l’institut per veure on estan les urnes, la meva urna, de cartró, senzilla, humil, però d’una solidesa indestructible, com el nostre poble. L’amic Emigdi és membre d’una mesa, i ens fem una foto fent veure que ja estem votant. Moltes complicitats.
A les nou en punt, s’obren portes. Fora hi ha cues. Tothom somriu, i ajudo els més desorientats a trobar la seva urna i els convido a signar la denúncia davant les institucions europees. Malgrat les dificultats, tot flueix amb normalitat catalana. Tothom és disciplinat, alegre, esperançat, i participa d’aquesta festa ciutadana. N’hi ha que ens agraeixen la tasca als voluntaris, i s’escapa alguna llàgrima.
A mig matí, vénen la meva dona i mon fill per votar. El pujo al coll i li cedeixo el dret de posar la papereta a l’urna, li regalo el gest que he esperat 35 anys, i ens fem una foto, i ell està orgullós, i l’abraço fort, i se’n va content i corrents, amb l’energia i entusiasme que sempre fa les coses, i jo estimo el futur més que mai.
L’allau de gent no cessa; famílies, cotxets, cadires de rodes, generacions que voten i signen de tres en tres, uns tendres, altres amb mà tremolosa. Una colla de valencians també signen, i comq ue no poden votar, s’emporten una papereta marcada amb el SÍSÍ per a emmarcar; demanen que no els oblidem.
Acabo el meu torn a les 14 i vaig a agafar forces. I a les 16, hi torno.
Al vespre, la llum comença a anar-se’n, però només la del sol, i aquesta tornarà.
El whatsap no para de missatges positius i fotos davant les urnes. Al grup d’amics, la meva dona diu irònicament que jo només hi havia d’estar tres hores i que ja portava des de les vuit del matí. “Xala, xato”, afegeix. I sí, xalo, surant d’emoció.

A les nou en punt ens posem a alaudir. Es tanquen les portes. Les portes s’obren.
-
(Foto de Joan Panisello; entrada de l'Insititut Despuig, mentre recollíem signatures)

EL NOI DEL COSTAT DEL PADRÍ, "El Wilson"

Son pare, un apanyador de pedra —com els diuen a La Fatarella— que havia passat mitja vida fent marges i cabanes, l’acompanyà fins l’estació de Tortosa, i a l’abraçada final s’hi notava una mescla d’esperança i enveja. Tenia poc a perdre i, gràcies al seu esperit aventurer i visionari, als anys vint va fer-se un nom i viatjà per tota Europa amb més de trenta caravanes. No es va casar mai, tot i que no era cap secret que gaudís de diverses amants, fins i tot algun cop, segons la llegenda, al mig de la pista central, protegits només pel cel de la carpa i pel silenci de la nit, i per algun parell d’ulls furtius plens d’enveja. Però per damunt de totes, la seva preferida: Nadia, la contorsionista.
..
Fragment del conte "El Wilson", del meu  recull El noi del costat del padrí, Cossetània Edicions.

09 de novembre 2014

Contes de propina, de Damià Bardera

Contes de propina, de Damià Bardera
Sinopsi
Damià Bardera, sense renunciar al segell literari que li és propi, ens ofereix amb aquests contes una propina llarga i generosa, més de noranta relats ––la majoria dels quals, breus–– amb un denominador comú: l’experiència adulta i desangelada del món i de la infantesa. Un llibre entranyable i vital en què el blanc i el negre de la primera part contrasta amb l’esclat de llum i color de la segona, una obra inquietant que sumirà el lector en una hipnòtica sensació de buidor i alliberament.
Comentari
I què és per ami Contes de propina? La confirmació de trobar-me davant d’un dels meus escriptors preferits, que em dóna allò que busco en la lectura ara mateix: que em sacsegi, que em trasbalsi, que m’emocioni o, més ben dit, que em faci reflexionar sobre les emocions. Petits i grans drames que delaten delata tares de la societat, defectes que algú afortunat  a qui la vida sempre ha somrigut pot creure insignificats, però que poden resultar traumàtics. Els éssers humans som capaços de coses grandioses, de pintar capelles sixtines, d’escriure Cien años de soledad, de …., i també som capaços de perpetrar fets menyspreables, com insultar el xiquet gordo de classe. Crueltat? Deficiències? Dissecció del costat fosc de la nostra infantesa. Contes de propina, petites píndoles de la complexa i contradictòria ànima humana.
Us deixo amb un parell de contes:


08 de novembre 2014

Viatjo carregat d'emocions


Aquest matí vaig cap a la llibreria Serret de Vall-de-roures amb el cor dividit. Allí xalaré signant llibres, xerrant amb l'Octavi i els lectors. Abans passo per la Festa del groc a Tortosa que organitza l'Assemblea; gent de totes edats i condicions il·lusionats per tenir un país nou. Viatjo carregat d'emocions.
Ja a Vall-de-roures, tres hores de tertúlia intermitent amb l'Octavi, que no para d'atendre clients. Alguns són clients habituals; altres, peregrins que un cop l'any visiten la llibreria i es deixen convèncer pel llibreter prestigitador. A quasi tots, els convenç que comprin el meu llibre, que els hi dediqui, que es facin fotos amb mi i, fins i tot, de llegir algun dels nanocontes que gravem en vídeo.
En un moment de descans, miro el mòbil, i trobo al facebook una foto de Marc Jornet explicant a Tortosa el meu conte La festa del color groc, escrit fa uns anys i que va perfecte per a aquests dies. Mon fill diu que l'ha escoltat i que li ha agradat, però no sé si és una opinió gaire objectiva.
Davall, una foto feta arran d'una entrevista amb Ràdio Matarranya gravada a la mateixa llibreria que, a estones, sembla el camarot dels germans Marx.
Properament, quan l'Octavi tingui una centèssima de segon lliure i pengi les seves fotos, us les enllaçaré.
Demà, més, moltes més, emocions.