24 de juliol 2007

El Fantasma de Canterville, d’Òscar Wilde

L’any 2006 va aparèixer a les Terres de l’Ebre, més concretament a El Perelló, una nova editorial, Aeditors, de la mà de l’Àlex Ferré. Aquesta editorial ha servit per donar un nou impuls a les lletres ebrenques i facilitar la publicació a autors fins ara inèdits, amb reculls de contes com L’altre Nadal o Estius a l’Ebre, o el llibre de poesia De la mà de la meva filla, d’Albert Guiu, i altres.
Però Aditors no es limita a difondre autors i temàtiques ebrenques, sinó que també aposta pels clàssics com a valor que cal conservar i tenir sempre en compte. En aquesta línia ha editat obres tan dispars com El manifest comunista, de Karl Marx, Petits poemes en prosa ,de Charles Baulelaire, o una delícia com El fantasma de Canterville, d’Òscar Wilde. Per a aquest darrer llibre em va demanar fer-ne el pròleg.

Al Fantasma de Canterville, tot i la seva brevetat, s’hi troben la ironia, l’enginy, l’agudesa i la visió crítica amb què disseccionà la societat d’una època que es negà a comprendre’l. Morí l’any 1900, i més d’un segle després es comencen a reconèixer uns drets, almenys per una part de la societat, que ell no hauria gosat somniar. Ara, potser no desentonaria tant la seua excentricitat, que ja es va posar de manifest des de la infància, quan sa mare acostumava a vestir-lo amb roba de xiqueta pel desig de tindre una filla, ni els seus gustos i personalitat extravagants, ni la cabellera llarga que lluïa, ni els pantalons curts de vellut.
Potser aquest fantasma, amic de les disfresses, és un reflex d’ell mateix, un esperit atrapat en un món que no l’entén, entre el pragmatisme que encarnen els nord-americans de la família Otis i la rància societat victoriana del seu temps. I ell, enmig, cansat i perdedor, tan sols busca l’ajut d’una mica de tendresa que el salvi, algú que "pregui amb mi per la meva ànima, perquè no tinc fe".
El fantasma de Canterville és un dels pocs contes que va escriure Oscar Wilde, i a mi, com a amant d’aquest gènere, m’hauria agradat somriure amb les dosis d’ironia amb què esquitxa aquest relat, com ara aquestes dues, a tall d’exemple:

"—…no deixa d’aparèixer mai (el fantasma) quan hi ha propera alguna defunció.
—Bah! Els metges de capçalera fan el mateix, lord Canterville."

"…en realitat, era completament anglesa, en molts aspectes, i era un bon exemple per demostrar la tesi que avui tot ho tenim en comú amb Amèrica, llevat de l’idioma, naturalment."

És probable que aquests fragments, com m’ha passat a mi, li recordin al lector altres genis més propers en el temps com Grouxo Marx o Woody Allen; però, si no és així, tant s’hi val, això no té importància si ets a punt de trobar el rastre d’un fantasma sorgit de la imaginació de Wilde.

4 comentaris:

caterina ha dit...

M'ENCANTA OSCAR WILDE!!! ANIM A LLEGIR-LO A TOT AQUELL QUE ENCARA NO HO HAGI FET I, AL QUE JA EL CONEIXEN, A SEGUIR DESCOBRINT-LO.
"EL RETRAT DE DORIAN GRAY" ÉS UN DELS MEUS LLIBRES PREFERITS. IMPRESCINDIBLE! ;D

Anna ha dit...

A mi em va gradar molt més el Fantasme. El Retrat està molt bé, però hi ha trossos que es fan una mica pesats...

Sara ha dit...

el llibre ha estat força be pero no m'ha acabat d'agradar

bajoqueta ha dit...

M'ha agradat bastant, però per un moment Jesús (i perdona la broma), he pensat que tu també eres un fantasma. A l'acabar de llegir el proleg quasi em dóna algo de vore lo teu nom, pensava no pot ser... igual és que me passo massa hores llegint blogs jajaja.