15 de juliol 2007

La força de la gravetat, de Francesc Serés



Aquest és el primer llibre que he llegit de Francesc Serés (Saidí, 1972) i em plau haver descobert per a mi un nou talent de la narrativa catalana. Els disset contes que formen el recull tenen una mena de denominador comú que ens recorda que som molt vulnerables, fràgils. Els protagonistes d’aquests contes es veuen sovint impotents per donar-li la volta al guió de la vida. Aquesta vulnerabilitat humana es reflecteix davant dels fenòmens de la naturalesa, davant de la malaltia, davant del passat, davant de la tirania de les màquines, i l’autor ens ensenya, potser, a conviure amb aquesta incapacitat nostra per canviar certes coses. El recull comença amb contundència amb el conte "El preu": "Eres dempeus damunt del billar, tot el feltre esquinçat, llançant les boles contra el mirall de darrere de la barra, encara sento petar les ampolles i l'olor dels licors que regalimaven i esquitxaven per tot arreu, el soroll de les boles que rebotaven per terra, mai no t'havia vist així d'enfadat, fins i tot semblava que la ràbia t'havia dotat d'una mena de destresa improvisa com si ho haguessis fet tota la vida." A "La torna", ens impacta la descripció de la maquinària d’una fàbrica quan enganxa un treballador pels peus.
A "Les banderes", el conte que potser més m’ha agradat, contraposa la feblesa del cos humà i dels xiquets en concret amb la rudesa dels ferros, de les maquinàries, dels toros, les bigues etc. del port. Es crea un clima de tensió quan l’encarregat busca desesperadament una xiqueta que es pensa que ha entrat al recinte del port. Ja fa un temps s’hi va amagar un xiquet que va morir aixafat entre els ferros dels enormes contenidors. A "El do", una remeiera del delta de l’Ebre es va carregant del mal que cura a les persones que la visiten. No vol clobrar mai, i estableix un lligam especial amb una noia que cura de petita i amb son pare, fins que els demana que no vinguin més, perquè, irremeiablement, ella morirà aviat. A"El metge" un metge d’una comarca de muntanya, acompanyat de la seva dona, ha visitat durant molts anys pobles i masies, sovint en condicions i camins difícils. De vegades no pot fer res per salvar els malalts, altres sí, però sempre que el cridin ell anirà i dormirà al costat de les criatures que tenen febre. "La revolució" ens mostra un vell que es jubila de treballar en una fàbrica tota la vida, des de fa generacions d’obrers i generacions d’amos, i les coses sembla que no canviïn, que estiguin predestinats a seguir així. Avui fan la festa de jubilació i té pensat fer un discurs dient el desgraciat que ha estat a la fàbrica, serà el seu moment, però a l’hora de la veritat no pot, la ràbia el consumeix, s’emociona, i tothom pensa que és per la pena de deixar la fàbrica. A "L’amort" , l’autor ens diu com de vegades ens veiem impotents davant les cirsumstàncies: "De vegades les circumtàncies et van embolicant en una història que potser no és la teva, però que a poc a poc, com el corrent d’un riu, et va portant fins al centre del cabal, no has sabut quedar-te al amrge i la força de l’aigua et pren, i no entens ben bé cos has arribat tan lluny, però, curiosament, veus rere teu totes i cadascuna de les teves petjades, els canvis de direcció, les vacil·lacions i el pas ferm amb què has avançat, com si tot l’il·lògic de la situació fos, per fer-te més mal, perfectament comprensible."
Més informació sobre l’autor a http://francescseres.net

5 comentaris:

Miquel ha dit...

Amb tots els meus respectes et diré que jo em vaig deixar portar per les bones crítiques i el vaig llegir. Em va decebre. aleshores em decidí a llegir LA MATÈRIA PRIMERA i em va passar el mateix.
Sincerament, crec ue estem totalment mediatitzats fins al punt que acabem "seguint la roda". Ja m'ho va explicar el profe de literatura espanyola a COU (parlava de PEDRO PÁRAMO) "Vais a oir que todo el mundo dice que es una de las mejhores obras del siglo XX. Quizá lo sea, yo, simplemente, no la he entendido. Puede que le haya pasado a más de uno, per es más sencillo seguir la corriente y decir que es un gran libro"
Vaig trobar en un racó d'una llibreria a València EL PES MOSCA (editorial Brosquil). Em va semblar de "lo" milloret en narrativa breu que he llegit (bé,una mica lluny del mestre Moncada). Però no en sent parlat enlloc.
La mediatització ha arribat a la literatura, què hi farem. O, senzillament, jo no h entès les narracions del Serés, que també pot ser.
Una abraçada

Jesús M. Tibau ha dit...

Tots tenim els nostres gustos i un llibre no té perquè agradar-li a tothom; fóra un avorriment. el bonic és que cadascú trobi l'autor o el llibre que més li agrada, que en conegui de nous i que poguem expressar la nostra opinió. Prenc nota de la teva recomanació, Miquel, i gràcies per deixar un comentari.

Miquel ha dit...

Un plaer aquest intercanvi d'opinions. i felicitats pel blog. Ja ens veurem per ací. Fins aviat

xenofílic ha dit...

Doncs jo he llegit "La matèria primera" i crec que el realisme que impregna les seves històries és de primera. En Serés es documenta moltíssim abans d'escriure i això es nota en els seus personatges, cosa bàsica si es volen narrar bones cròniques. Ara bé, també és cert que sobre gustos no hi ha res a dir.

albert guiu ha dit...

Pedro Páramo és una obra d'art perquè fa comulgar vida i mort amb una búsqueda de nissaga com a agulla filadora i ho fa amb un llenguatge perfectament adaptat a les fosques coordenades contextuals, les veus d'ultratomba, genials,amb aquell encert que tenen els mexicans a l'hora de donar vida a la mort.
Comala és una de les ciutats mítiques del parnàs sudamericà per darrere de Macondo i, Juan Rulfo, un magnífic escriptor, molt tècnic i amb una metafísica de lo viscut, lo mort i lo pensat genial, no ho dic jo, ho diu la història que l'ha definit com a clàssic, sols per aquesta novel·la i un molt bon llibre de contes "El llano en llamas".