Avui ha sortit al Diari de Tarragona l'entrevista que m'ha fet Joan J. Carot sobre El vertigen del trapezista. No deixa de sorprendre'm trobar en un titular alguna de les frases que he pronunciat. Se suposa que quan s'entrevista a una persona que escriu llibres, les respostes han de ser mínimanent intel·ligents i amb cert sentit i coherència. Repeteixo: se suposa. 
Ja he dit algunes vegades els criteris mínims que segueixo a l'hora de triar Cares del món per a aquesta secció. En primer lloc, procuro que les cares siguin accidentals, no provocades expressament per a la foto, i evito els rostres que fàcilment es poden trobar a façanes de cases i a vehicles, per exemple. Malgrat tot, de tant en tant, puc fer alguna excepció quan es tracta de cares tan simpàtiques com aquesta i que, a més a més, tinc l'alegria que sigui enviada per un dels meus amics, el Toni.
Sovint associem dir adéu amb un sentiment de tristesa, amb una pèrdua. Se'ns encongeix el cor, se'ns fa un nus la gola de les emocions deslligades al darrer moment. Però és impossible fer enrere. De totes maneres, si hem sapigut aprofitar cadascun dels instants, si hem construït els records a consciència i amb dosis generoses de tendresa, potser convertirem aquest adéu en una de les nostres Felicitats petites, en un amic per sempre. 
M'ha passat una desgràcia; un llibre ha saltat de la lleixa on estava reposant en silenci, ha caigut a terra i s'han desprès les lletres del títol. He intentat col·locar-les de nou, però, com que sóc molt despistat, jo diria que ho he fet de forma desordenada, per la qual cosa demano excuses a l'autor. A més a més, el nom de l'autor s'ha esborrat gairebé del tot: quina mala sort!
Philip Roth és un dels autors que he descobert els darrers anys i que m'ha deixat més petjada. L'animal moribund és una novel·la directa i plena de passió, on l'autor fa un anàlisi colpidor dels sentiments de dependència i de llibertat alhora, una història de revelació sexual viscuda i explicada per un home vell, una història sobre el poder de l'erotisme i la realitat de la mort.
Aquest divendres la secció Cares del món compta amb una nova col·laboració d'un blog amic. En aquest cas es tracta de Tinc una palla a l'ull que m'envia una divertida i emmascarada foto que sembla presa durant el Carnaval.
Fantàstic duel interpretatiu entre els dos veterans protagonistes d'aquest comèdia romàntica: Jack Nicholson i Diane Keaton.He començat el dia desplaçant-me de Tortosa fins a Vall-de-roures on, com sempre, he estat esplèndidament rebut per l'Octavi Serret. A la llibreria ja m'esperaven 7 comandes per a signar i he pogut gaudir del contacte amb molts lectors a qui he dedicat el llibre. És increïble comprovar la força contagiosa d'aquest llibreter.
El petit trapezista arriba a Vall-de-roures
El trapezista arriba a Cornudella de Montsant
A la tarda, de tornada, m'he parat a Les Borges del Camp per a trobar-me amb l'Òscar Palazon, l'autèntic trapezista i l'autor del bloc El vertigen del trapezista i a qui li agraeixo un cop més la cessió d'un títol que em va enamorar des del primer moment. Ha estat un plaer poder obsequiar-li amb un altre exemplar. Curiosament, ens trobem al bar Ciurana. Hem parlat de les nostres coses i de futus projectes.
Trobada dels dos trapezistes
Finalment, el petit trapezista i jo ens hem aturat al Pradell per a parlar, intercanviar emocions i tramar futurs projectes, amb el cantautor Jesús Fusté. Hem fet un intercanvi prioratí, literari i musical, i hem tingut l'enorme plaer de rebre com a regal la interpretació al piano, en exclusiva, d'una de les darreres cançons que ha compost, La nit de Sant Llorenç.
Intercanvi musico-literari: Vine amb mi i El vertigen del trapezista
Jesús Fusté al piano
Abans de sortir del Pradell en direcció a Tortosa he tret el CD de Viatge a Itaca que estava escoltant al cotxe i he posat el de Vine amb mi, de Jesús Fusté, que m'ha acompanyat amb els seu piano la resta del viatge.
Es pot demanar més d'un dissabte?
Una bona lectora em va recomanar insistentment aquest llibre que no m'ha decebut. Alice Gould és ingressada en un sanatori mental per tal de tractar la seva paranoia que l'ha portada aintentar enverinar el seu marit diverses vegades i que la fa creure una investigadora privada en ple seguiment d'un cas. Tota la novel·la ens deixa en la intriga de saber si aquesta paranoia és real o fingida, i en aquest dubte també hi cauran els metges que la tracten, que es veuran seduïts per la personalitat i la intel·ligència de la protagonista.
Ahir us vaig plantejar un relatiu misteri sobre el contingut d'una capsa, que qui segueix habitualment aquest blog ja havia endevinat. És difícil expressar les sensacions que et corren per dins quan entres en contacte per primer cop amb un dels teus llibres. És com una part de tu mateix que s'ha independitzat, que ha pres forma i campa pel seu compte. Et preguntes com li anirà la vida, si qui el tingui entre les mans se l'estimarà una mica.
Els més escèptics diuen que les màquines del temps són impossibles, però jo us asseguro que existeixen, sovint al nostre abast, i avui us mostra la imatge d’una d’elles.
Woody Allen torna a aterrar en aquesta secció De pel·lícula dels dimarts, aquesta vegada amb un film de 2004 on va intentar combinar el drama i la comèdia en dues versions d'una mateixa història. Tot i que Woody no interpreta cap paper en aquesta, és fàcilment identificable en cadascuna de les seves interpretacions a l'actor que s'encarrega de "substituir-lo". Com sempre, no és gens difícil destacar uns quants fragments:
Ja he dit diverses vegades que iniciar el blog m’ha permès conèixer moltes persones (de forma virtual i real) i viure emocions i anècdotes que, de vegades, semblen irreals. Avui us explicaré un d’aquests casos que semblen l’argument d’un conte, però no ho són.tita-ni. Nom amb què es coneix familiarment el membre viril, especialment quan és apreciat per la seva duresa.
gerra. Atuell gran de terrissa que es torna guerrera si es beu una "u".
intearrogant. Signe d’interrogació que mira amb orgull i altivesa.
incepsible. Vinya incapaç de sentir les emocions que emanen del seu fruit.
Aquesta setmana també tenim l'aportació d'un altre blocaire que s'afegeix a aquesta malaltia. La proposta ens ve de l'Òscar Palazon:
siouxiuejar. Fer l'indi en veu baixa.
Aquest blog ha rebut de part de Nausica, En companyia, Llunàtic, Antaviana , Més llibres, més lliures, L'embruix, Cabaret de paraules i Generació, el Premi Arte y Pico, creat per Eseya. Exhibeixo aquest reconeixement amb satisfacció i agraïment a qui me l'ha atorgat.Les regles d'aquest premi són:
- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.
Aquests són els cinc blogs als quals atorgo el premi, tot i que en podrien ser molts més:
De vegades cal resignarse; no podem evitar que la plugi caigui i mullar-se no és tan greu. Un cop assumida la mullena, podem començar a fruir del paisatge banyat, dels colors avivats, d'una certa relativització dels problemes. 
Una més d'aquestes Cares del món m'arriba via correu electrònic (aquest mitjà que cada dia em prepara sorpreses i regals), juntament amb aquest text:
És indescriptible l'alegria que m'emporto cada vegada que algú m'obsequia amb algun comentari sobre els meus contes. Avui he rebut un nou regal d'aquesta mena de mans de Jaume Puig i el seu blog Nau Argos , en forma de comentari de Postres de músic. He trobat molt interessant com ha centrat gran part de l'anàlisi en el tractament del temps en els meus contes, fins al punt d'anomenar-me rellotger. M'ha fet molta gràcia.Aquest comentari i altres que han aparegut recentment demostren l'encert que vaig tenir d'iniciar aquest blog amb la primera intenció de promocionar la meva tasca d'escriptor, ja que ha recuperat el meu llibre d'alguna lleixa oblidada d'alguna llibreria. Sempre ho he dit això, que la meva primera motivació en crear un blog era promocionar-me com a escriptor, i també he dit sempre que aquesta eina es va transformar de seguida, no en una eina per a promocionar-me, sinó en un dels principals objectius de la meva tasca. Com vaig dir a les Jornades sobre la Catosfera, vaig comprar un martell per a penjar un quadre, i he acabat penjant el martell.
Algú potser s'escandalitzarà, o trobarà immoral o poc correcte utilitzar el blog com a promoció personal. Jo sóc un escriptor desconegut, que no apareix en cap llista, ni compta amb grans campanyes de màrqueting pagades per la seva editorial, ni rep el ressò mediàtic de cap mitjà de premsa, i que intenta desenvolupar la seva tasca en la llengua materna, una llengua minoritària que dificultarà la seva difusió a grans mercats. Jo, aquest escriptor, disposo d'aquest blog, el meu, com a petit, i pràcticament únic, altaveu de les meves activitats, i trobo un preu massa car haver de renunciar-hi. Evidentment, si em limités a parlar de mi contínuament, els visitants (i sobretot jo mateix) s'avorririen i fugirien d'aquest racó dalt del món, ja que hi ha altres coses molt més interessants a la blogosfera i tots tenim la llibertat de decidir. Per a mi és un plaer i un joc continu inventar-me Desdefinicions cada setmana, i buscar Cares del món sorprenents, i enginyar-me jocs literaris per fer-vos pensar o motivar-vos a escriure, i reflexionar en veu alta, i escriure sensacions, i, de tant en tant, parlar dels meus llibres.
Per tot això, gràcies a tots i a totes les visitants.
Demà comencen els jocs literaris del mes de febrer amb un de molt especial en homenatge a Mercè Rodoreda i amb el qual col·laboraran 60 blogs a qui agraeixo la seva entusiasta participació i entre els quals he repartit alguns fragments de La plaça del diamant que caldrà trobar. 
Pel·lícula de 2003, dirigida per Edward Zwick i protagonitzada per Tom Cruise i Ken Watanabe. El capità Nathan Algren és un soldat nordamericà desfet pels horrors de les guerres que ha viscut, especialment per la masacre que ell mateix va protagonitzar contra els indis. El destí de soldat el porta al Japó, contractat pel primer ministre per a acabar amb la rebel·lió de Katsu-moto, l'últim samurai. El capità acabarà lluitant al costat dels samurais, amb qui retrobarà la pau d'esperit i comprovarà que hi ha una altra manera d'entendre la vida. Vol que mati japonesos; mataré japonesos. Vol que mati els enemics dels japonesos; mataré els enemics dels japonesos; per 500 dòlars al mes mataré a qui em demani. Però cal que tingui això present: a vostè el mataria per res.
La vastitud del mar ofereix cert consol; no hi ha passat, no hi ha futur.
La tertúlia va continuar després amb la boca plena d'un exquisit pica-pica (per primer cop vaig prova un pastisset de taronja) i em desvirtualitzo amb uns quants blocaires.
A continuació, Marc Vidal, promotor de la trobada de la Catosfera, ens explica, entre altres coses, com va anar aquesta trobada a Granollers i les seves sensacions. El seu entusiasme i empenta s'encomanen. Opina que els blogs aconsegeuixen que la gent sigui més sociable i que tingui ganes de col·laborar en projectes. L'usuari del blog és sobirà, agafa el món que l'envolta i utilitza la tecnologia com a altaveu de la seva opinió al món. Ens trobem en el moment comunicatiu més gran de la història.
