La vida posarà als teus peus molts camins.
En quants seré el teu guia?
En quants, pedra a la sabata?
.
Dubtes i il·lusions es fonen al teu riure.
Me se va passar la commemoració
Fa 12 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
17 comentaris:
I quants cops fermaras els cordons..
Aquest nen és afortunat de tenir un pare com tu i tu ets afortunat perquè aquest nen et fa mostrar-nos la teva tendresa.
Moníssimes les sabatetes! :-)
Camins...aquesta paraula sempre em recorda aquella cançó:
Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols...
Un versos preciosos, Jesús. El dubte canalitzat a través de la poesia l'eleva a qüestió filosòfica que, com sempre, no té mai una resposta definitiva.
Salutacions,
S.
Hi haurà de tot una mica... però mentre fem de pares i no d'amics, ja tenim molta feina feta!
Preciós i molt tendre! Que bé t'ho deus passar!
Em fas sentir tant identificada Jesús!
desperten tanta tendres i emoció!
i costa tant saber que estas fent el correcte...
i de cop, quasi com una revolada, ja els surt barba
i el pitet?
- per vosaltres, vull dir... ;) -
salut
M'agrada molt com transmets totes aquestes sensacions, els dubtes i les emocions de ser pare...
que bonica la darrera frase! el somriure d'un infant val moltíssim!!!!!!!
té de ser meravellós, però quina responsabilitat la de ser pares, i potser aquesta pedra a la sabata a vegades
I quantes caminades fareu junts!!!!
Passeja al seu costat i mostra-li el camí.
Les teves vambes són iguales??? :)
Però a una banda de la carretera hi havia una persona que venia bambes.
De manera que el ratolí en comprà un parell.
Se les va posar i va córrer, córrer i córrer fins que les bambes es feren miques...
Aleshores se les va treure i va caminar, caminar i caminar...
"Històries de ratolins" Arnold Lobel
De moment, el guia en seràs en molts camins!! :-))
I, sincerament, dubto que siguis pedra a la sabata. Et veig com una persona molt comprensiva i això és molt bo!!
Per cert, no me'n puc estar de dir que les sabatetes són una cucada jeje :-))
Imatge i poesia molt boniques.
Ara te'l menjaràs a besades, i quan siga gran te'n penediràs, de no haver-te'l menjat de veritat!
Dubto, amic, que n'hi poses cap, de pedra, a la sabata! Però, no t'amoïnes, que ja te les posarà la teua criatura!
Seràs el seu guia, però ell també voldrà aprendre a ser tot un explorador. La meva neboda petita també està en aquesta fase :D
Publica un comentari a l'entrada