Nieve, de Maxence Fermine

Minimalista i oriental, Nieve (em sembla que no està traduïda al català), de Maxence Fermine, és més un conte que una novel·la breu.

Ambientada al Japó, Yuko, el protagonista, és un noi fascinat pels haikús i per la neu. Temptat per l'amor i amb l'objectiu d'arribar a ser un poeta total, travessa Japó en busca d'un gran mestre que li ensenyi els secrets de la pintura, un mestre que és cec.

Lleuger, precís i commovedor, el text ens arrossega sense dificultat fins al final, gairebé d'una tirada.

-Pare- va dir el matí del seu aniversari, a la vora del riu platejat-, vull ser poeta.

-La poesia no és un ofici. És un passatemps. Un poema és aigua que corre. Com aquest riu.

-És el que vull fer. Vull aprendre a mirar com passa el temps.

.

Escriure, ballar, composar música i pintar són el mateix que estimar. Funambulisme.

.

En realitat, el poeta, l’autèntic poeta, posseeix l’art del funambulisme. Escriure significa avançar paraula rere paraula per un fil de bellesa, el fil d’un poema, d’una obra, d’una història estampada en un paper de seda. Escriure significa avançar pas a pas, pàgina rere pàgina, pel camí del llibre. El més difícil no és elevar-se del terra i mantenir-se en equilibri, ajudat pel balancí de la ploma, sobre el fil del llenguatge. Tampoc significa caminar cap endavant per una línia contínua interrompuda per vertígens tan furtius com la caiguda d’una coma o l’obstacle d’un punt. No, el més difícil, per al poeta, és romandre constantment en aquest fil de l’escriptura, viure cada moment de la seva vida a l’alçada del somni, no baixar mai, nio tan sols un instant, de la corda de la seva imaginació. En realitat, el més difícil és convertir-se en funàmbul de la paraula.