Amb disset mesos, el nostre fill ens dóna classes d'integració.Fa un parell de dies el trec a passejar per la vora del riu, al capvespre. Només havia passat un minut quan una musulmana que porta el seu fillet li diu guapo i li somriu. Poc després, ens avança un jove sudsaharià a bona marxa. Marc li diu alguna cosa només comprensible amb el llenguatge de la il·lusió. El noi negre li torna un gran somriure, i es llencen petonets amb la mà a la boca. A una distància d'uns 25 metres, el noi negre no pot deixar de somriure amb la boca ben oberta i mirar-nos.
Una mica més tard, una dona amb tota la cara de britànica, amb barret i tot, ens somriu.
Què bonic és ser alumne del teu fill.
9 comentaris:
Ells aprenen de nosaltres, però nosaltres més d'ells!
Els nens ens ensenyen a conviure.!!
Per ells no existeixen les diferencies de cap tipus.. i això es ben maco !!
Preciosíssim, però no tots els nens són així, que també poden ser molt cruels. Jo en conec un que tenia por dels negres i ningú li havia enviat cap missatge negatiu al respecte. Es nota que el vostre a mamat bona saba :)
Quant n'hauriem d'aprendre d'ells!
si vas pel món te n'adones que l'esperanto és el somrís :) el vostre fill sap totes les llengües! :)
prova d'alimentar-te del teu fill Jesús tant com puguis i més; els meus gatets m'han donat i em donen molta vida... és mentida allò que diuen que de menuts te'ls menjaries i quan creixen te'n penedeixes de no haver-te'ls cruspit! :)
el meu menut, diumenge en farà onze! i, encara, cada dia en cada gest en cada abraçada fa, fan, que recordi la meva prioritat: ells!
i amb ells... tot el que m'envolta.
enhorabona per els 17 mesos de felicitat que et donen joia!
Els crios no tenen perjudicis ...n'hem d'aprendre molt!
Com diu la CLIDICE, un somriure és llenguatge universal... el teu xiquet és un gran comunicador :-))
Aquestes sensacions són tremendes.
Gaudiu-ne.
Publica un comentari a l'entrada