07 d’octubre 2010

Perifèria?

Fa uns dies un noi de Tortosa em va comentar que la núvia i ell han trobat feina a Barcelona i se n’hi van a viure. M’ho va dir amb la il·lusió de qui enceta un viatge al rostre. Són jóvens, i ell podrà compaginar la feina amb els estudis i la pràctica d’allò que realment l’apassiona: el teatre. A Tortosa ja havia iniciat projectes envers el món de la faràndula, empès pel seu caràcter inquiet.
Tot plegat, a banda de desitjar-li tota la sort del món, m’obri un seguit d’interrogants, i us demano que em doneu la vostra opinió.
A Barcelona se li obriran portes inaccessibles des de Tortosa? Fins a quin punt és preferible, necessari o imprescindible anar a la capital perquè aquestes portes t’escoltin? Viure i comviure amb la cultura a Barcelona i amb els contactes que allí s’hi poden fer, pot enriquir-te més que a comarques?
Crec fermament en la necessitat de construir un país culturalment ric de forma descentralitzada, i treballo tossudament en aquest sentit; però sovint costa obtenir ressò als grans mitjans de comunicació a nivell nacional. Sovint lamento que escriptors o músics de gran talent com Josep Igual o Jesús Fusté, per exemple, no obtinguin el reconeixement que mereixen, i em pregunto si viure a Barcelona els ho faria més fàcil.
En aquest món global, en aquesta societat de la informació, que se suposa estem construint, té sentit parlar de la perifèria?

28 comentaris:

El Company de Venus ha dit...

Malauradament, la perifèria continua essent la perifèria. Però crec que cada vegada aquesta perifèria és més poderosa.

Pakiba ha dit...

Jo soc del paré que es pot viure i conseguir les metes que et proposes tant a comarcas com a la ciutat, ja que ciure a Barcelona no es rés facil.

Ignasi Revés ha dit...

Hem de continuar treballant des de la perifèria amb paciència, tenacitat... Al final, vull pensar que se'ns reconeixerà l'esforç. Què hi vols fer, Jesús, sempre veig l'ampolla mig plena.

juli micolau ha dit...

Segurament, sense perifèria, els que es creuen el melic del món no serien gaire cosa o no-res pel fet que ells mos troben tan necessaris que ja no sabrien viure sense tots els perifèrics. A la Franja som de la perifèria i, alhora, desitjats per tothom. Quina sort que tenim !!!
En tot cas, també s'ha de dir que l'aïllament ara l'hem de veure amb un sentit positiu...

Miri4 ha dit...

...sempre ens quedarà Internet..., aquí ni perifèria ni històries. És una finestra al món, siguis de la gran ciutat o no...

Jordi Pijoan-López ha dit...

Viure a Barcelona no crec que et solucioni res per si mateix, però sí que en trauràs molt de comunicar-te amb Barcelona. És una senyor ciutat que tenim la sort de tenir com a molt a 2'5 hores de distància i que aporta molt. Tenim un país petit i no entenc perquè "les comarques" a vegades viuen tan aïllades de la capital del país. També és gràcies a l'esforç centralitzador de Madrid, que no posa les vies de comunicació prou àgils, entre altres coses; però també en som els culpables en bona part.
Els catalans en això, tots, som una mica ridículs. Els barcelonins no van a actes que es fan a Terrassa perquè "queda lluny!" i a olotins, tortosins, lleidatans... els hi costa moltíssim atansar-se a Barcelona si no és per a veure al Barça. En altres països com EUA, Rússia, fins i tot Alemanya les àrees metropolitanes d'una ciutat com Barcelona són considerades d'una extensió superior a la de Catalunya. Ens hem de moure més tots plegats, tant de la capital cap a fora com de fora cap a la capital, però som tots plegats una mica mandrosos.
Me sap molt mal, dient tot això, oblidar-me de Palma i València, dues grans ciutats del nostre país que n'és tres alhora. Els catalans hauríem de ser també els millors de comprendre el misteri de la Trinitat.

Núria Martí Constans ha dit...

Doncs a Girona s'hi viu i treballa rebé i, encara que Barcelona m'atrau i m'agrada anar-hi de tant en tant (des d'aquí són quatre passes), no canviaria la meva ciutat, "petita i delicada", en mots de Jaume Ministral,per cap altra. Això no vol dir que sigui fàcil fer-se conèixer des d'aquí, però és que no ho és des d'enlloc. O és que a Barcelona és bufar i fer ampolles? Escriure sovint és necessitat, però el que passi després amb l'escriptura no depèn només de l'escriptor, hi juguen molts factors, fins i tot l'atzar.
Sort i una abraçada!

Trini ha dit...

Malauradament, estimat Jesús, tot acaba estan centralitzat ja sigui des d'un lloc o des d'altre.
T'escric des de l'Ametlla, un poble que està dintre d'un rati d'entre 40 i 50 km de qualsevol nucli urbà amb tots els serveis.
Sempre que hem de sortir del poble per qualsevol tràmit, ja sigui a Tortosa, Amposta, Reus o Tarragona, quan dius que ets de l'Ametlla l'expressió de l'interlocutor de torn és de com si haguéssis vingut de fer al París-Dakar: -De l'Ametlla!!!
I clar..., es que si alguna cosa queda "centralitzada" en aquest petit racó de Catalunya és lo Desert d'Alfama, on estem ben enclavats.
Per això mateix, quan s'ha impulsat tota aquesta història de la vegueria (que, entre tu i jo quedi, encara no entenc què és concretament) jo m'he mostrat escèptica, MOLT! escèptica. Perquè quan hi han un grapat de pobles que quedem una mica, com si diguem allunyats de tot arreu (L'Ametlla, el Perelló, l'Hospitalet, Tivissa, Vandellòs, Rasquera...) i que necessitaríem un lloc "central" per nosaltres, on ens podéssin fer una radiografia, on tramitar papers, etc., per un altre cantó s'estan matant per a veure cap on centralitzen aquests serveis.
En fi..., no sé si et servirà de res lo meu comentari, però aquí queda :) (feia molt temps que m'aguantava calladeta a ca teua)

Estonetes ha dit...

L`ideal seria que no existira, però la realitat és ben cont`raria fins i tot petites perifèries que miren sempre al centre, capitals de comarca, de "províncies" o d`estats....

Missis ha dit...

És difícil trencar aquest poder que exerceixen certs nuclis respecte als territoris del seu voltant. Des de temps immemorials això ha estat així. Pobles i ciutats han agafat més volada en detriment d'altres (les mateixes fires i mercats de l'edat mitjana en són una bona mostra). És per això que a més recursos (més fires i mercats) més gent s'apropa a veure què hi ha, a fer negoci, passavolants, viatjants, etc.

Jo, personalment, vull pensar un país únic i igual, però és realment complicat. En aquest tema, em dol ser pessimista, però és complicat.

I no parlis de perifèria, si us plau! Parla de territori, de comarques, o de qualsevol altra cosa menys d'aquest món que, avui en dia, s'ha engalanat d'aspectes negatius.

Jesús M. Tibau ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris, molt interessants. Sigui com sigui hem de seguir treballant, i així ho farem plens d'il.lusió, i sense oblidar els amimcs i amigues valencians i de sis illes, i de la Franja i...
En cap cas voldria donar sensació de victimisme o derrotisme, al contrari.

Francesc Mompó ha dit...

Som un país tricèfal i per circumstàncies -moltes vegades alienes a nosaltres mateixos- polièdric. Tres ciutats exerceixen la seva força centrípeta sobre la resta i això es nota. En un principi no té perquè ser roín. En una gran ciutat tens moltes més possibilitats de relacionar-te amb gent i projectes de la teva dèria i això et pot enriquir. Ara bé, un país ben estructurat (per desgràcia no és el nostre cas colonial) havia de generar recursos anivelladors que facilitaren la realització de projectes comarcals (o vegueries) que ens integraren en un tot. No crec que la cosa fóra excessivament costosa i podria funcionar molt bé. Com heu dit alguns som (PPCC) un país petit i no ens costaria massa moure'ns.
El que és evident és que si seguim així (capitalitat front a comarques; País Valencià front al Principat o front a Ses Illes) sempre guanyaran els mateixos.
Crec que m'estic anant de mare. Bé, que no havia de ser contradictori ni excloent.
Salut i Terra

Clidice ha dit...

És impossible que una ciutat tan potent com Barcelona no tingui el poder d'atracció que té. Ara, ja ho han dit: som un país molt petit, o sigui que la perifèria pot participar de la ciutat d'una forma força fàcil. Em sembla que els uns i els altres ho posem més difícil que no és. Per exemple, jo visc a 37 km de la Diagonal, faig moltes compres a Barcelona, hi ha dies que prenc un autobús només per anar a alguna exposició, estudiem, gaudim del lleure, dels serveis sanitaris ... d'un munt de coses de Barcelona i en molt poc temps. Curiosament, si parles amb un barceloní "tipus" et dirà: ui! és que tu vius molt lluny, a la muntanya!

Ja em diràs! jo trigo 20 minuts i ells es pensen que han d'anar a l'Himalaia.

Ara, però, amb les noves tecnologies hi ha molts camps on no cal desplaçar-se. Ara, potser els teus amics també s'han vist temptats per una cosa que si que té Barcelona i no tindrà mai la perifèria: la falta de control social. A Barcelona pots ser gairebé lliure de viure com vulguis. A poble això és impensable.

SM ha dit...

No estem tan centralitzats com sembla. Hi ha un munt d'escriptors fora de la capital (més perifèric que jo ningú!). De fet, el català sempre ha tingut més bona salut a comarques, a nivell cultural i polític. Barcelona reuneix la majoria de les infrastructures culturals, però no crec que monopolitzi els continguts.

Gabriel ha dit...

Jo doncs conec un cas a l'inrevés: el meu germà té una parella d'amics dissenyadors gràfics que fa uns anys van decidir marxar de Barcelona i anar-se'n a Tortosa, on segons diuen s'hi viu molt bé.
Farts de l'estrés del centre de la ciutat de Barcelona van voler trobar la pau personal a les terres de l'Ebre.
Simplement volia comentar que actualment també es dona el cas de moltes parelles joves que marxen de Barcelona...sobretot pel preu dels pisos. I moltes s'han instal·lat en altres comarques com el Maresme.
En fi...suposo que hi ha casos de tot. Però si que crec que segueix existint un determinat centralisme cultural i polític.

Anònim ha dit...

Contesto per ordre.
A Barcelona és evident que s'obren unes portes diferents de les que es poden obrir a Tortosa. Que sigui preferible és una opció personal. De vegades és necessari o imprescindible, com ho era anar a Tortosa quan no hi havia d'altre servei sanitari més a prop. Si parlem de fer carrera, doncs també es tracta d'una opció personal, encara que sovint t'hi veus arrossegat i la decisió és per assentiment. No és el meu cas. Depèn de com ho enfoquis, la vida cultural de Barcelona i els contactes que hi puguis fer et poden enriquir d'una manera inassolible si vius, posem per cas a Tortosa. A la inversa també és veritat. En qualsevol cas, Barcelona té molts racons, també, de manera que si t'hi quedes empantanegat és com si et quedesses a Castell de Cabres.
Si els noms que cites visquessen a Barcelona alguna cosa o altra millorarien. Ara bé: una cosa és viure-hi i l'altra ser-ne. Barcelona és molt cosmopolita i, alhora, un poble gran. Una persona de fora mai podrà conèixer la quantitat de gent que coneix una que s'hi ha criat. Encara més: si parlem de cultura catalana, que llavors el cercle es redueix dràsticament, n'hi ha que en formen part i d'altres que no. I no depèn únicament de les ganes d'introduir-s'hi. Quan es coneixen persones molt ben relacionades d'aquest cercle, se'n fa evident la diferència.
Pel que fa als mitjans de comunicació, és evident que hi ha autors que hi tenen audiència pel fet de ser-ne i molts altres que s'ho han de treballar per poder accedir-hi. També cal distingir quins mitjans. No és el mateix TV3 que Serra d'Or, posem per cas.
En la societat del coneixement no té sentit parlar de perifèria perquè el model és en xarxa, no radial. Ara, la cultura política de l'estat en què vivim és centralista i això influèix en tot.

Assumpta ha dit...

Els meus aplaudiments pel comentari d'en JORDI PIJOAN-LÓPEZ... Un comentari molt bo :-))

Júlia ha dit...

No crec massa en aquests judicis, de vegades viure en una comunitat més petita ha facilitat el reconeixement i a comarques també es creen mandarinatges. Barcelona és més gran però també hi ha més competència. El que cal són mitjans de difusió cultural importants, avui tots estem molt compartimentats, passa també amb la literatura de València o de les Illes. Crec que la televisió i la ràdio no afavoreixen aquesta transmisió i, per altra banda, les emissores i canals locals també són molt 'locals'.

Avui tots som de tot arreu, la gent es belluga molt i les distàncies, en general, no són un obstacle com en d'altres èpoques, a més d'internet.

Una altra cosa és que en feines determinades hi hagi més camp per córrer a Barcelona -i encara més a París, a Madrid, a Nova York-. Com deia algú, s'han de tenir arrels però també ales, sobretot de jove.

Els escriptors oblidats de vegades tenen la sort de ser reconeguts pel lloc on van néixer, fins i tot encara que no hi haguessin viscut, és el cas de Pedrolo-Tàrrega. A Barcelona tot passa depressa i es dilueix.

Tampoc crec que sigui més fàcil o difícil viure a Barcelona que a comarques, hi ha moltes Barcelones, molts barris i moltes maneres de fer, a la ciutat.

En els temes de feina, en general, la sort i les coneixences hi tenen un pes, siguis d'on siguis.

Hi ha gent que no es troba bé enlloc i projecta els seus problemes en el lloc on viu, i gent que es troba bé a tot arreu i va i ve sense problemes. També tot plegat va a èpoques vitals.

Júlia ha dit...

Jo no sé quina mena d'experiències té la gent amb els barcelonins però tots aquests tòpics que s'expliquen em semblen una bestiesa total. El mateix que quan fa anys els 'de ciutat' es rifaven dels 'pagerols'. Més encara quan hi ha tanta gent que viu a un lloc, treballa a un altre i té una caseta no sé on. En fi...

Eduard Ribera ha dit...

Avui per avui, viure a la perifèria no vol dir necessàriament ser un perfecte desconegut. Casos els hi ha, com a mínim. Si la teva feina és bona, tant li fa on visquis.

Enric Carbó ha dit...

La gran ciutat ofereix oportunitats més difícils d'aconseguir que a comarques, però també hi ha més anonimat. Penso que a les ciutats petites és més fàcil trobar reconeixement, ja que tothom et coneix. El que passa es que un artista no només viu del reconeixement, i a la gran ciutat pot trobar millor un modus vivendi

Ferran ha dit...

Tot és relatiu. El sud del país -com el nord, com l'oest- és perifèria per a alguns centralistes (no tots els barcelonins ho som), tant com Catalunya ho és per a molts castellans, i Espanya per als europeus,

Catalunya, mínima com és, hauria d'apostar sense cap dubte pel país-ciutat.

Olga Xirinacs ha dit...

No crec que viure a Barcelona faciliti les coses -literàries- si no estàs introduït a la capelleta corresponent. Al contrari, quedes més estressat per la quantitat d'activitats que tu no pots compartir.

Ferran Cerdans Serra ha dit...

Doncs a mi em sembla que el centralisme català és més evident inclús que l'espanyol, que ja és dir, i que això és fàcil de constatar si hom viu en una comarca abandonada i menystinguda com el Bages.
L'estratègia catalana sempre ha estat fer de Barcelona el pol d'atracció i abocar-hi els diners, amb la teoria (més aviat excusa) de que això repercuteix positivament a tot Catalunya.
Un cop dit això, tot té els seus pros i contres, i pot ser tan difícil donar-se a conèixer a una banda com a l'altra. Pots trobar un mecenes al teu poble, mentre que potser a Barcelona ningú et faria cas, i potser és més fàcil que es fixi en tu un diari local a que ho faci la Vanguardia a Barcelona.

Irene ha dit...

El debat és molt interessant! En el cas del teatre, crec que per sort hi ha gent d'aquest món arreu, encara que segurament Barcelona fa de nucli perquè, per desgràcia, som bastant centralistes. Potser el teu amic pot fer contactes allà i després emportar-se l'experiència a Tortosa.

Jordi Casanovas ha dit...

Hores d'ara crec que no és massa important on es viu quan es fa creació. Les tecnologies de la comunicació fan que tot estigui a tot arreu. Després si aquesta creació es prou interessant ja es mourà per tot el territori.

una més ha dit...

Benvolgut Jesus M.,
S’han dit ja tantes coses… bàsicament estic molt d’acord amb:
Jordi Pijoan-López, SM, vicentsanz, Júlia.
Saps que sóc de Barcelona, de fet “barcelonauta” fins a la mèdula ;) I ara fa un any que visc en un poble de 300 habitants de l’Alta Anoia. Però voldria fer-te notar que el primer que ha utilitzat el terme “perifèria” has estat tu mateix. Com també hi ha molta gent de fora de Barcelona que ens bateja com a “pixapins” (per exemple). No crec en aquestes etiquetes perquè, bàsicament, crec que hi ha de tot a tot arreu. I crec que la centralització és una qüestió de percentatges, de dimensió…
Des de que visc a quí em trobo que pel que fa a la sanitat, està tot centralitzat a Igualada però si un dia se’m posa un fill malalt i necessito acudir al pediatra primer he de trucar per telèfon a Igualada per saber on és el metge, perquè segons el dia i la hora pot estar a Òdena, a Sant Martí de Tous… En canvi, si necessito anar a l’INEM, ja no és a Igualada; he d’anar a Vilanova del Camí. Seria millor centralitzar-ho tot?
Tanmateix, des de l’inici de la crisi que a Barcelona no hi ha manera de trobar feina; en canvi aquí de seguida n’he anat trobant. No molta, però feina al cap i a la fi. En una comarca on abans tot era tèxtil i ara està molt afectada per la crisi… Per a mi millor aquí que a Barcelona però… millor aquí que a Barcelona? Com sempre, tot depèn.
I sobre les qüestions culturals… estic d’acord amb els qui han opinat que això va amb cada persona, amb els plantejaments de vida de cadascú… Desde que visc a Copons, he constatat que Igualada té “vida propia” i que no cal envejar-li res a Barcelona. I que també es fan moltes coses a Calaf, a Copons, a Prats…
Aquest estiu va venir en Matthew Tree. I també en Miguel Indurain va venir a promocionar les rutes de l’Alta Anoia. Probablement a Barcelona no ho va saber ningú; i què?
Jo el que crec és que no és imprescindible anar a Barcelona per “triomfar”. El que sí em sembla imprescindible és que estiguem orgullosos de ser d’on som, sense comparar-nos amb els altres ni sentir-nos menys que ningú (si mirem cap a Madrid, no podríem dir que Barcelona és la “perifèria”?). Crec que hem de treballar per la riquesa cultural del nostre territori (sigui el que sigui) perquè ja és interessant i diversa per ella mateixa.
La centralització, com ja s’ha dit abans, és normal i inevitable i ja es produeix des de fa molts segles.
Jesús, una abraçada molt gran!

Armando Vericat ha dit...

Jo us voldria fer una reflexió: què seria de les capitals sense la gent de la perifèria que hi ha fet cap? Tant culturalment com en d'altres aspectes. Penso que hem d'aprendre a valorar-nos més i arraconar definitivament vells complexos. Personalment, jo visc a un poble petit, m'hi trobo molt a gust i no m'agrada massa perdre el campanar de vista.