Llegir La dona veloç, el meu quart llibre d'Imma Monsó, la ratifica com una de les meves autors contemporànies preferides. Els seus llibres sempre em sorprenen, tenen la capacitat de fer-me adonar de sentiments que compartim la majoria dels humans, però que restaven allí, sota una fina capa de pell que l'autora sap rascar sense por. Sovint em fa refexionar sobre emocions que fan pànic, sobre les que preferim normalment passar de puntetes, com si la cosa no anés amb nosaltres. Ella no, ella les emmarca en forma de novel·la.
Podeu trobar fàcilment l'argument de la
novel·la, guanyadora del Premi Ramon Llull, on Nes, la protagonista, ens presenta el món dividit en dos tipus de persones: els Ràpids i els Lents. Ella és abanderada dels primers, i la seva història ens fa pensar en com ocupem el temps, com l'aprofitem, com l'omplim i com, al final, en som esclaus. L'ansietat moderna que provoca córrer darrere del temps és un dels grans temes del llibre, tractat abastament a la literatura, però d'una forma especial en aquest llibre, meitat ridícula, meitat patètica, segons com es miri. Però també ens parla de frustracions i, com en altres llibres de l'autora, del difícils que són les relacions humanes, dels malsentesos que provoquen, de la particular interpretació que fem de tot el que ens envolta, de com ens enganyem a nosaltres mateixos. Us deixo amb uns fragments escrits i llegits:
"El diàleg fa perdre un temps preciós que el monòleg estalvia."
"Com qualsevol altra família, suposo que ens volíem fer feliços els uns als altres. la voluntat hi era. Però no ha estat possible."
"I així, ben feliços, alleujats cadascun d'ells per no haver dit a l'altre el que tenien intenció de dir, se'n van a sopar. El tema, per avui, està liquidat."
"Ja havia posat a la llista de "Coses que, malgrat que fan perdre el temps, has de fer", l'acció de socórrer els amics o parents en baixa forma [...] i m'ocupo de compensar aquesta despesa de temps fent el mínim nombre d'amics nous possibles."
