La plaça de l’Absis és un dels meus racons preferits de Tortosa. De fet,
el nom és popular i oficialment no arriba a la categoria de plaça, sinó que és
un tram que s’eixampla del carrer Costa de Capellans, en contacte amb la part
externa de l’absis de la Catedral. La Costa de Capellans puja dels del riu,
s’atura un moment en aquest tram i després torna a baixar fins el portal del
Romeu i la plaça de la Cinta.
És una de les rehabilitacions del nucli antic més reeixides, al meu
gust. Tota la plaça mostra una gamma de marrons clars, com un reflexe de les
pedres velles de la Catedral, les dimensions són humanes, les línies, elegants,
i per damunt de les cases velles que la tanquen sobresurt algun campanar. Les
gàrgoles de la Catedral vigilen l’espectacle a l’espera de l’aigua. Una graons
de pedra abracen la plaça i fan de
graderia perfecta per als espectacles de la Festa del Renaixement, la tercera
setmana de juliol, i per a badar la resta de l’any.
Els mesos d’estiu la xafogor aclaplara Tortosa, però aquesta plaça, a
les tardes, esdevé un miracle que té poc de diví, i molt d’humà. El vent que solca
l’Ebre puja acanalat per la Costa de Capellans, i agafa força per sortir del
pas estretit, tot just abans de la plaça de l’Absis. Rebre’l a l’ombra de la
Catedral, assegut als graons de pedra, és un regal. La felicitat és ben poca
cosa: una mica de fresca a l’estiu, una abraçada d’escalfor a l’hivern.
Amb mon fill compartim alguns gustos, com ara la història i la Festa del
Renaixement, però a ell li agrada vindre a la plaça per un altre motiu: hi pot
jugar a pilota. Aquí pot practicar ell tot sol els xuts contra les grades que,
també juganeres, li tornen la pilota, mentre jo, que ja vinc preparat, llegeixo
algun llibre. No molesta a ningú, hi passa poca gent, perquè Tortosa viu
d’esquena al nucli antic. La gent de la ciutat, fa unes dècades, abandonà les
cases velles per a anar a viure a barris més nous sota l’exaltació de
l’urbanisme, en plena eufòria immobiliària. El seu lloc fou ocupat per la decadència
del barri, per les cases que amenacen ruïna. La majoria, però, han estat
aprofitades per la immigració. Des de fa uns pocs anys, però, s’han rehabilitat
alguns carrers, s’han arranjat algunes cases, alguns agosarats comerciants i
restauradors comencen a instal·lar-s’hi, tot i la mossegada ferotge de la crisi.
Mon fill no sempre juga sol. Sovint s’hi afegeix algun xiquet del barri,
i la seva convivència és fàcil, sense prejudicis, i no els importa l’origen
divers o el color de la pell, sobretot si hi ha una pilota pel mig.
Mon fill ve a preguntar-me si he vist el seu xut extraordinari, alguna
parella de turistes, sovint acompanyats d’un o dos fills, em pregunten com
pujar al Castell, i jo dubto, si indicar-los el camí més recte, que travessa la
vergonya de carrers abandonats, o els faig fer una volta amb perill que es
puguin perdre.
La paret de la Catedral és decorat de tot plegat, i una dona s’asseu on
sempre amb el seu gosset, i uns nois patinen, i un parell de gitanos passen
cantant, però tot de forma escudessera, i el temps rellista lentament i, si
m’encanto, el vent em fa passar les pàgines del llibre.
Les pedres no s’immuten, solemnes, i la plaça manté l’equilibri, regal
d’un esplendorós passat.
