31 de juliol 2018

regal d’un esplendorós passat




La plaça de l’Absis és un dels meus racons preferits de Tortosa. De fet, el nom és popular i oficialment no arriba a la categoria de plaça, sinó que és un tram que s’eixampla del carrer Costa de Capellans, en contacte amb la part externa de l’absis de la Catedral. La Costa de Capellans puja dels del riu, s’atura un moment en aquest tram i després torna a baixar fins el portal del Romeu i la plaça de la Cinta.
És una de les rehabilitacions del nucli antic més reeixides, al meu gust. Tota la plaça mostra una gamma de marrons clars, com un reflexe de les pedres velles de la Catedral, les dimensions són humanes, les línies, elegants, i per damunt de les cases velles que la tanquen sobresurt algun campanar. Les gàrgoles de la Catedral vigilen l’espectacle a l’espera de l’aigua. Una graons de pedra abracen la plaça  i fan de graderia perfecta per als espectacles de la Festa del Renaixement, la tercera setmana de juliol, i per a badar la resta de l’any.
Els mesos d’estiu la xafogor aclaplara Tortosa, però aquesta plaça, a les tardes, esdevé un miracle que té poc de diví, i molt d’humà. El vent que solca l’Ebre puja acanalat per la Costa de Capellans, i agafa força per sortir del pas estretit, tot just abans de la plaça de l’Absis. Rebre’l a l’ombra de la Catedral, assegut als graons de pedra, és un regal. La felicitat és ben poca cosa: una mica de fresca a l’estiu, una abraçada d’escalfor a l’hivern.
Amb mon fill compartim alguns gustos, com ara la història i la Festa del Renaixement, però a ell li agrada vindre a la plaça per un altre motiu: hi pot jugar a pilota. Aquí pot practicar ell tot sol els xuts contra les grades que, també juganeres, li tornen la pilota, mentre jo, que ja vinc preparat, llegeixo algun llibre. No molesta a ningú, hi passa poca gent, perquè Tortosa viu d’esquena al nucli antic. La gent de la ciutat, fa unes dècades, abandonà les cases velles per a anar a viure a barris més nous sota l’exaltació de l’urbanisme, en plena eufòria immobiliària. El seu lloc fou ocupat per la decadència del barri, per les cases que amenacen ruïna. La majoria, però, han estat aprofitades per la immigració. Des de fa uns pocs anys, però, s’han rehabilitat alguns carrers, s’han arranjat algunes cases, alguns agosarats comerciants i restauradors comencen a instal·lar-s’hi, tot i la mossegada ferotge de la crisi.
Mon fill no sempre juga sol. Sovint s’hi afegeix algun xiquet del barri, i la seva convivència és fàcil, sense prejudicis, i no els importa l’origen divers o el color de la pell, sobretot si hi ha una pilota pel mig.
Mon fill ve a preguntar-me si he vist el seu xut extraordinari, alguna parella de turistes, sovint acompanyats d’un o dos fills, em pregunten com pujar al Castell, i jo dubto, si indicar-los el camí més recte, que travessa la vergonya de carrers abandonats, o els faig fer una volta amb perill que es puguin perdre.
La paret de la Catedral és decorat de tot plegat, i una dona s’asseu on sempre amb el seu gosset, i uns nois patinen, i un parell de gitanos passen cantant, però tot de forma escudessera, i el temps rellista lentament i, si m’encanto, el vent em fa passar les pàgines del llibre.
Les pedres no s’immuten, solemnes, i la plaça manté l’equilibri, regal d’un esplendorós passat.

Cap comentari: