16 d’agost 2019

COM ÉS QUE M’AGRADAVA DEMIS ROUSSOS?


Quan jo encara no tenia ni deu anys, a principis dels setanta, no sé per què, però m’agradava Demis Roussos. Me n’agradaven molts més, les cançons que sonaven llavors i que compartim segur amb la gent de la meva edat, però avui, en escoltar-lo de casualitat, m’he sentit transportat a aquella edat. No diré que podria cantar totes les seves cançons de memòria, però les que traduí al castellà, déu n’hi do.
No sé què hi devia veure un xiquet poca cosa en un homenot gros, barbut, de cabell llarg, i que cantava amb els braços oberts vestit de forma extravagant i amb colors cridaners (colors que intuïa a la nostra tele en blanc i negre). Potser era precisament això, la grandària que transmetia amb el cos, amb els gestos, amb la veu, amb la mirada. Potser em feia pensar en llocs exòtics, i allunyats d’un petit poble del Priorat. O potser simplement em queia simpàtic, i un xiquet amb això en té prou i li’n sobra. Als xiquets difícilment se’ls enganya.

Cap comentari: