Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Ànima: us envegem si hi viatgeu per primera vegada.
Preparar una lectura per a un acte, que duri aproximadament un minut, i em cronometro amb l’aplicació del rellotge que tinc al mòbil. La meva estimació prèvia ha estat força ajustada a la durada establerta i em crec tenir algun control sobre el temps, de forma innocent.
Més tard, exactament una hora i quaranta minuts més tard, agafo el mòbil i comprovo que el cronòmetre continua corrent. Això vol dir dues coses: que no l’he aturat en acabar la lectura, i que he estat tota aquesta estona sense mirar aquest enginy que tenim sempre a la vora; massa a la vora, potser. No sé si això mereix un premi, o és un estímul per a plantejar-me anar augmentant aquesta marca.
Una frase de L'espectacle de la vida a la pàgina de Minimalia. Gràcies; me l'estimo tant aquest llibre!!!
Divendres passat, 21 d'abril, vaig participar a l'entrega del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta. En tenia força ganes. He estat un dels membres del jurat, juntament amb Maria Josep Altadill i Júlia Albacar, amb Joana Serret de secretària. La tasca de jurat és molt difícil, requereix molt de temps, i no suporto bé la càrrega de responsabilitat que comporta. Normalment estic a l'altre costat, com un més dels participants, i sento empatia per ells, i em sento culpable per, potser, no dedicar-li el temps i energia que mereix cada treball, correspondre a les il·lusions i esperances que hi ha abocades.
En aquest cas concret, em vaig debatre entre diverses obres que m'agraden força, ben diferents, per cert, i el meu vot final podria haver-se decantat per una o per una altra. La tranquil·litat d'esperit arriba quan, després d'enviar el jurat els nostres vots a la secretària, comprovem que les sumes no generen dubtes. Tinc sensacions contràries; alegria per la persona guanyadora, i tristor per qui ha quedat a escassa distància.
Tinc ganes que arribi la data de l'entrega, i comentar amb l'autor l'obra, i saludar-lo per primer cop, perquè fins aquell instant no coneixia l'existència de Marc Bolet Benito, d'Els Muntells, i resident a Tortosa (un altre autor ebrenc més; això no para!). Espècies invasores és una novel·la breu, amb quatre personatges de la mateixa família molt potents i definits, que tracta temes punyents, com la immigració, l'alzheimer, la diversitat sexual, les sovint difícils relacions familiars, i ens fa plantejar què volem fer amb el nostre territori, concretament el delta de l'Ebre, si vendre'l al turisme o protegir-lo amb les dents. I tot plegat, amb un to sarcàstic i divertit.
El seu llibre m'ha entretingut, em va fer passar bones estones en moments amargs, i li demano a Joana recitar-ne un fragment. Quan l'escullo, demano la companyia de la guitarra de Noel Luna, i imagino el divertit que seria una teatralització de la lectura. Escric l'amic Xavier Miró, de CREA, còmplice de multitud d'embolics d'aquesta mena: Tens plan per al dia 21 d'abril a la tarda? (Icona de careta pensant).
Xavier de seguida s'apunta a jugar, i embolica Pere Montañana.
Arriba el dia, i Joana Serret no sap res, només que passarà alguna sorpresa, i fa com que està neguitosa, tot i que confia en mi. Sospita quan veu arribar el parell de CREA.
En definitiva, després de l'entrega del premi, fem la nostra petita actuació, xalem com a crios, i ens emocionem en veure l'autor emocionat. Costa tan poc ser feliç i fer feliç, de vegades.
I els teus plecs em dibuixen la distància blava que ens separa
Inspirat en una fotografia d'Andreu Mérida.
El ja tradicional esmorzar de Sant Jordi dels diLLUMs
d’arts al Forn, prenent el relleu al que es va iniciar per part de l’AMPA de
l’Institut ara nomenat Dertosa i, com molts dels actes que organitzem, de la mà
d’Òmnium Cultural Terres de l’Ebre. Enguany ens tornem a trobar a casa, al Forn
de la Canonja que ens acull, on comencen a arribar autors abans de les 9 del
matí, en un degoteig que no cessa, i que fa que la remor es vagi incrementant i
que les abraçades i somriures circulin en totes direccions. Velles amistats i
nous autors que tot just acaben de publicar el seu primer llibre. Aquesta
família nostra de cultura que no para de créixer i de descobrir nous talents i
mirades. Des d’Òmnium ens fan una proposta interessant (les propostes van i
vénen incessants), i ens regalen roses, i ens fem una foto de grup a la plaça
de l’Absis.
Alguns tenen la sort de poder assistir a la Sala Arts, un
espai que pica pedra per la cultura, per a oferir espectacle de petit
format, a l’estrena de dos documentals
de Josep Juan Segarra, dedicats a dos figures cabdals de la cultura tortosina
actual: Rossend Aymí i Zoraida Burgos.
Altres anem cap al parc a muntar el següent acte del dia,
l’homenatge a Gerard Vergés al parc municipal Teodor Gonzàlez, titulat enguany
Gerard Vergés i la pintura, organitzat
en col·laboració per diLLUMS d’arts al Forn, Òmnium Cultural de les
Terres de l’Ebre, el Consorci per la Normalització Lingüística i l’Ajuntament
de Tortosa.
Els instants previs a l’acte tenen el color de cert
nerviosisme, no pel temor que alguna cosa surti malament, sinó per l’ànsia de
gaudir tot allò que has ideat. Aquests recitals de Gerard Vergés els portem
preparant des de fa setmanes, quan la tasca consisteix en rellegir la seva obra
a la recerca de textos adients a la temàtica anual, la pintura, aquest cop, pel
gran amor i coneixement que l’escriptor tortosí tenia per aquest art (i per
tants d’altres). He dit tasca, quan volia dir plaer, perquè rellegir els seus
poemes, la seva narrativa, és una delícia que augmenta amb els anys.
La nit anterior van caure quatre gotes, i el cel està
ennuvolat. Pensem en veu altra que només faltaria una mica de llum per fer
perfecte l’escenari dels arbres i de la Llotja gòtica, on hi ha l’espai Vergés.
Fem broma, i proposem trucar algú de ben amunt (assenyalant el cel) perquè faci
que surti una mica el sol. Pot ser casualitat, però al cap de pocs minuts la
teranyina de núvols s’esqueixa, i el sol ens plou a través de les fulles. Anem
col·locant cadires. Cal posar-les totes?, pensem, prudents. I sí, caldran quasi
totes, perquè l’acte té un públic fidel després dels anys que l’organitzem. Acudeix
la família, sempre importants per a nosaltres en aquest acte de poesia i d’amor
cap a un dels més grans que, com els grans, ens deixà un dia de Sant Jordi, de
ja fa nou anys.
A l’inici de l’acte, Ricardo Gascón recorda que l’any
vinent en seran deu, i fa una crida a les institucions públiques perquè, entre
altres coses, impulsin la reedició de la seva obra narrativa.
Dolors Roo, parla en nom d’Òmnium Cultural i inicia el
recital que condueix Jesús M. Tibau amb un fragment del pròleg que Ricard
Salvat va escriure a la biografia d’Antoni Casanova de Gerard Vergés. Després
recitaran Conxita Jiménez, Ernest Redó, Montse Boldú, Pilar Caballé, Emigdi
Subirats, Lluís Martín Santos, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Montse Pallarès, Meritxell
Roigé, Tomàs Camacho, Sílvia Panisello, Carlos Vergés, Quim Melchor, Jesús M.
Tibau, Vicent Pellicer. A l’inici i el final, gaudim de la jove companyia
Sinèrgia, i del seu espectacle Versegem, adaptat amb més textos de Vergés.
En resum, una suma d’esforços de la iniciativa social i d’entitats
públiques, una combinació de gent amb experiència i de joves -que reciten i
editen Vergés. Quan acabem de plegar les cadires, l’acte forma part de la dolça
remor del record.
Més imatges a l'àlbum de l'enllaç. I tot seguit el vídeo sencer del recital
.jpeg)
Un Sant Jordi en diumenge, que culminen deu dies de frenètica activitat literària, amb visita a l’Institut dels Alfacs i a l’Institut Cristòfol Despuig, amb col·laboració a la presentació del llibre de Tomàs Camacho, amb l’esmorzar d’autors i la macropresentació de deu llibres a la Fira Literària Joan Cid i Mulet, amb el Club de Lectura de Tortosa amb Jesús Serrano, amb el resum de l’any amb Gustau Moreno a Canal 21, l’entrega del Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta a Marc Bolet i lectura teatralitzada del text, l’esmorzar de Sant Jordi al Forn de la Canonja i el recital de Gerard Vergés. De totes aquestes activitats, encara em ressonen les mostres d’agraïment per la tasca realitzada, pel suport que dono a companys i companyes de lletres, sobretot als que presenten el seu primer llibre. No entenen que no es tracta d’altruisme, que la satisfacció que sento m’omple enormement, i em fa oblidar mínimes excepcions de qui no entén aquesta manera de fer les coses.
I començo el dia de Sant Jordi amb certa tranquil·litat, sense cap acte en concret, però amb el mateix neguit de sempre per a sortir de seguida al carrer, amb la novetat enguany del poemari Hi entra de puntetes la llum, una llum dolça en aquesta hora. M’agrada ser el primer que arriba a La 2 de Viladrich, mentre encara estan muntant les taules, els tendals, i la senyera que ens protegirà del sol. Em reben com qui rep l’arribada d’una tradició agradable. Les piles de llibres estan ordenades, per criteris temàtics i geogràfics, amb els autors ebrencs, als que sempre donen suport a Viladrich, ben a la vora, i també aquells que els mitjans fa setmanes que anuncien com a vencedors de la Diada -ho encertaran?- i que una massa de compradors buscaran amb avidesa.
El dia transcorre amb la perfecció d’una còpia perfecta de tants sants jordis, amb els somriures, amb les complicitats de moltes amigues i amics de lletres, amb la tertúlia improvisada amb fidels lectors. Vaig signant exemplars de quatres llibres diferents, perquè un ja té un llarg bagatge al darrere (contes, dietaris, poesia), amb compta gotes, mentre passen les hores, i el riu de gent no para de créixer, fins l’hora de dinar.
I torno amb les roses a casa, i celebrem el dia més important de les nostres vides.
A la tarda, més signatures i complicitats a la parada de la Biblioteca, acompanyats per les cançons d’Albino Tena.
I a la parada de Viladrich a la plaça Agustí Querol, comença el miracle del dia. Una família s’acosta on em trobo. Busquen un llibre de poesia, per a la seva xiqueta, d’uns nou anys! Rosa, l’eterna llibretera tot i la seva recent jubilació, els diu que n’escric, de llibres de poesia, i em miren amb interès, sobretot la xiqueta. Els aviso que no és un llibre escrit expressament per a públic infantil, tot i que això de les edats és molt relatiu. M’expliquen que la xiqueta escriu poemes també, prou madurs per als seus tendres anys, i que busca referents per a aprendre. Els aconsello que remenin, que busquin el llibre que a ella li agradi, i els dono el meu correu perquè, si vol, si mai vol preguntar, demanar consell, o el que sigui, em poso a la seva disposició. M’ho agraeixen, i jo em quedo impactat per aquesta nova coneixença.
Unes dos hores més tard, ja dins la llibreria, veig unes mans que apressades agafen el meu llibre de poemes. Torna a ser la xiqueta. La mare em diu que m’estaven buscant, que ella havia dit que volia el meu llibre, i jo em moro de dolçor. Li dedico amb el pes de la responsabilitat de buscar les paraules precises. Ens fem una foto on se’ns veu molt contents. Em tonen a donar les gràcies, perquè a ella li feia molta il·lusió tenir el meu llibre, i no saben que la meva il·lusió supera en escreix la seva. És l’últim llibre que dedico avui, i m’assec al carrer, sadollat d’emoció mentre el vespre instaura el seu reialme provisional, mentre la llum del dia cau, mentre la llum de la Diada no m’entra de puntetes, sinó com una tempesta. Encara veig que la família s’allunya travessant el carrer, i la xiqueta, amb el llibre abraçat al pit, em saluda amb la mà. Faig esforços per no plorar.
La nit truca a la porta, posen un focus perquè encara tenen una bona estona de feina. M’assec a la taula d’escriptors, m’agrada la poètica d’haver estat el primer i l’últim. A una de les treballadores de la llibreria, li explico l’anècdota de la xiqueta, li ensenyo la foto que ens hem fet. Llavors em diu que la xiqueta ha insistit en pagar el llibre amb els seus diners, i jo ja no puc més, i ploro d’emoció.
Ja deu haver començat el Telenotícies, on confirmaran la llista de vencedors de la Diada. Però jo em sento el més gran dels vencedors.
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Mina, amb el catàleg de personatges més sorprenent del món.
Totes les visites a centres d'ensenyament són especials per a mi, i una de les activitats preferides. En aquest cas, per diversos motius. En primer lloc, m'adreço a un institut amb el nom del més important escriptor tortosí, i català, del segle XVI, gràcies als seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa; tant de bo avui realitzem un interessant col·loqui també. Despuig mereixeria algunes paraules més o, millor, unes quantes novel·les, o una llarga i plena d'aventures sèrie (quin personatge!).
En segon lloc, la visita és especial perquè l'institut es troba a l'edifici on mon fill va fer la Primària (la primera fornada d'alumnes de l'Escola Sant Llàtzer) i, per tant, em conec el camí, i acostar-m'hi em fa reviure moments inoblidables que la pressa amb què avança el temps de vegades arracona, provisionalment.
Quan arribo a l'edifici saludo alguna mestra que va tenir el meu fill, i em pregunten per ell, i m'emociono una mica. Van atrafegades, amb alumnes que es mouen al seu voltant, inquiets, i que em semblen més petits que llavors.
A Consergeria, mentre m'espero que vingui la professora encarregada de conduir les xerrades que faré als alumnes de 4t d'ESO, m'expliquen que tindrà lloc al gimnàs, que és més gran. Quan jo anava a l'institut, a Tarragona, el gimnàs no era precisament el meu espai preferit de l'edifici, i fer alguns moviments aparentment senzills em costà més esforços que la majoria d'assignatures. Ocupar aquest espai, avui, per a parlar de literatura, m'ho prenc com una petita venjança íntima.
Fina, la professora, m'explica la mena de treball que han fet amb els meus textos, per a relacionar-los d'alguna manera amb imatges; em promet que me'ls enviarà.
Ja al gimnàs, els alumnes disposen les cadires en forma de cercle no massa perfecte (la geometria avui no té prioritat) enmig de la cridòria i els somriures habituals entre adolescents, que lentament es calmen quan la mestra fa la introducció per a presentar-me.
No he preparat res de concret, perquè més o menys sempre intento el mateix quan vaig a centres d'ensenyament: mostrar-me senzill, proper, divertit, recordar el xiquet petit d'un poble petit que em sentia, i com d'impensable em semblava ser escriptor llavors, tasca reservada només per a gent amb vides apassionants.
Els parlo de com vaig entendre que la meva mirada literària s'havia d'adreçar a la gent humil com jo, als perdedors, als secundaris, i emmarcar-los d'alguna manera amb paraules perquè tothom s'adoni que estan aquí, que els seus gestos transmeten emocions. Improviso algun exemple de com et pots inspirar en qualsevol cosa que t'envolta, els mostro alguna fotografia de coses que trobo pel carrer. Els explico un gest poètic que he tingut allí mateix, quan m'he posat al costat, perquè m'acompanyi, una cadireta petita que hi havia per allí, d'alguna classe dels primers anys de Primària, en record dels moments viscuts a l'escola amb mon fill, que fou de la classe que va inaugurar-la.
Em fan preguntes, que acostumen a ser les mateixes, com si la intriga de quina classe de persona es dedica a escriure viatgés d'escola en escola i en el temps. A molts se'ls veu distrets, tot i que en general paren prou atenció, però endevino en alguns aquella mirada que delata certa passió per aquests artefactes perillosos i addictius que són els llibres. Qui patim aquest mal ens detectem amb facilitat quan surt el tema, i si tenen dins aquest maleït cuc, ja no hi ha res a fer, No sé si hauré contribuït una mica a subratllar aquesta passió per les paraules. de moment, jo he augmentat la meva.
Podeu llegir la notícia sencera en aquest enllaç
Fent feina de formigueta durant tot l'any, a partir de l'endemà de Sant Jordi, procuro estar a l'aguait i no deixar-me cap dels llibres, essencialment de literatura, que s'han publicat, i ho faig amb estima pels meus companys de lletres. Demano disculpes pels oblits que segurament tindré, perquè el nombre de llibres, un cop més, és alt i divers.
Acostumen a ser una cinquantena cada any, i la meva ambiciosa voluntat és que sigui un resum on s'hi inclouen tots, i no una d'aquelles llistes tendencioses en què dies abans de Sant Jordi ja ens diuen quins seran els llibres més venuts, és a dir, que insinuen quin és el llibre"que s'ha de comprar" la gent que vol apostar pel cavall guanyador.
Ho podreu veure en directe al programa Primera columna, el 21 d'abril a partir de les 10.15 hores, i aquí penjaré el vídeo.
Gràcies a Canal 21 Ebre en general i, en concret, al Gustau, per la delicadesa i coneixement amb què tracta els temes culturals, i perquè és un goig mantenir tertúlis davant o darrere de la càmera.
Més informació de novetats ebrenques a la web beabà, autèntica enciclopèdia en aquesta matèria.
Tres llibres l'últim any i mig: dietari, contes i poesia. Tot allò que em ve més de gust escriure, textos sovint breus, on poder-me deixar anar bressolat o empès per les paraules que jo mateix escric, i emocionar-me.
No són llibres amb una gran distribució, no els trobareu a les llistes prèvies a Sant Jordi en què ja diuen quins seran els més venuts, ni els veureu als grans mitjans de comuniciació. Només, humilment, crec que són capaços de transmetre emocions, cadascun a la seva manera; a mi, això em fa feliç.
Explico el rerefons del llibre, en llegeixo algun poema, i recomanem escoltar tres cançons: Flors d'hivernacle, de Josep Igual, Com el meu avi, de Noel Luna, i Maig d'amor, de Jesús Fusté.
El podeu escoltar en aquest enllaç.
Aquest divendres tornaré a la Biblioteca d'Amposta en motiu de l'entrega del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta. En vaig ser l'últim guanyador, amb el llibre I sentir-se encara amb forces, que va publicar Onada Edicions, i enguany he estat membre del jurat. Em fa il·lusió estar en aquest acte, després d'haver llegit els textos presentats (molts de molt bons; és una tasca terrible això d'haver de triar-ne només un, i m'agradaria fer saber a altres participants el molt que m'ha agradat la seva obra també), i saludar la persona guanyadora. A més, prepararé alguna sorpresa acompanyat de bojos amics.
Diumenge al matí. Un pare corre per la vora del riu amb els seus dos fills; un de petit i un altre de molt petit. Tots dos porten la camiseta de la selecció de futbol argentina amb el 10 de Messi a l’esquena. Suposo que en cap ocasió es va plantejar que un dels dos portés el nom d’Otamendi o Di Maria. Imagino les hipotètiques transmissions dels partits al pati de casa, on Messi passa la pilota a Messi, Messi dribla, i Messi marca. En teoria és bo que en un equip hi hagi diversitat de jugadors, però per a la pau de la casa devia ser més important la igualtat, i si un vol ser Messi, doncs l’altre també. No sé qui guanyarà aquesta familiar cursa de diumenge al matí, i segurament el pare deixarà que guanyi un Messi, no sé pas quin.
Aquest dissabte tornem a la cita anual a la Fira Joan Cid i Mulet de Jesús, que arriba a la dissetena edició.
Ja fa uns anys que des dels diLLUMs d'arts al forn col·laborem amb l'EMD de Jesús en l'organització d'alguns actes, amb les diverses persones que se n'han encarregat. Ja abans de crear els diLLUMs ja col·laboràvem amb Dolors Queralt, després amb Mònica Sales i ara amb Pere Panisello.
Enguany coordinem la trobada esmorzar d'autors, al claustre de l'antic edifici de la Immaculada, amb una cinquantena de persones, que sempre és un moment ideal per reforçar lligams i renovar somriures i complicitats.
Després han tingut lloc els diversos actes, amb la inauguració formal de la Fira, que a causa del vent s'ha traslladat de la Pèrgola al claustre de la Immaculada.
Especialment emotiva ha estat la recepció a familiars de Joan Cid i Mulet que s'han desplaçat des de Mèxic. A continuació, s'ha presentat l'enèsim fruit del treball incansable d'Emigdi Subirats, que ha tingut cura de l'edició Siembra, novel·la inèdita de Joan Cid i Mulet, publicada per Editorial Petròpolis.
Per a acabar el matí, la bateria de micropresentacions de 10 llibres conduïda per Jesús M. Tibau:
Àlbum de fotos dels diLLUMs
Fotos de Rafael Ricote
Fotos de Xulio Ricardo Trigo
Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Còver, un país amb l'estranya capacitat de devorar-se a si mateix.
Zona de vianants de Tortosa. Un pare i una filla s’esperen davant d’una botiga de roba. La xiqueta és molt petita i riallera, no fa gaire que ha après a caminar, però té més a pràctica a riure i fer somriure, almenys a son pare, que no li aparta la mirada. Ella s’asseu a l’estreta repisa de davant l’aparador i, sense deixar de mirar son pare fixament, assenyala amb el dit el terra al seu costat. El pare, obedient, s’asseu al costat. És jove encara, no té dificultats per a doblegar l’esquena fins tan avall, però també és força alt, i li queden les cames molt doblegades, amb els genolls a l’alçada de la barbeta. Semblaria ridícul, en altres circumstàncies, però els seus somriures són un comodí que ho compensa tot. Em giro per a gravar al meu mòbil les sensacions d’aquesta escena, i quan els torno a mirar ja estan asseguts davant d’un altre aparador. Fins que sa mare surt de la botiga, carregada de bosses, i la segueixen després d’una lleugera indicació amb el cap. Sospito que el joc continuarà en més interessants capítols.
.jpeg)
.jpeg)
Fa unes setmanes, Carme Cruelles, amb qui comparteixo moltes afinitats literàries, em convida a l’Institut Els Alfacs, a una classe reduïda d’alumnes de Batxillerat a qui imparteix una matèria optativa sobre els contes. Accepto de seguida; poques coses em poden motivar tant. I avui, un divendres d’abril a primera hora, emprenc el camí. Carrego exemplars de tots els meus reculls de relats, passo pel mercat de Tortosa a comprar pa -que no només de literatura vivim-, i el deixo al cotxe. Actualitat política a la ràdio, poc encisadora.
Arribo a La Ràpita per l’entrada que més uso últimament, ja que l’Institut està prop de la Biblioteca i del camp de futbol; tots dos espais d’emocions diverses, però intenses.
Carme em rep a Consergeria. Se la veu atrafegada, una mica accelerada per les múltiples obligacions administratives i de gestió que ocupen massa temps i energies, potser, als nostres docents, i que espera amb ànsia el moment d’entrar a classe; un espai que controla millor i on se sent més a gust amb la seva tasca. El neguit que mostra es troba lluny de la calma que sura als seus haikús, però després, quan entrem a classe, efectivament, recupera l’equilibri. Arriben els alumnes d’aquesta optativa; quatre noies i un noi, un percentatge que sovint es repeteix en tot tipus d’actes literaris, inalterable de generació en generació.
Prenc la paraula, i miro de transmetre, com sempre que vaig a centres d’ensenyament, la meva passió per l’escriptura, per les meves motivacions amb situacions quotidianes i personatges secundaris com a focus d’atenció o com a fil per a estirar històries. Parlo de certa evolució sobre el tipus de contes que escric, els llegeixo l’últim fragment de dietari que he penjat a facebook. Compartim impressions sobre els contes que han llegit d’El noi del costat del padrí, i em llegeixen un conte que han escrit a mitges, amb un personatge que construeix l’olor precisa que li recordi sa mare, que la faci reviure en certa manera.
Els meus relats són breus, i les hores també, sobretot quan voldries parlar de tantes coses, quan voldries fer entendre la màgia de les paraules. Potser ho hem aconseguit una mica; segur que sí. Ens fem una foto somrients i me n’he d’anar amb certa pressa. Carme m’explica el projecte d’un llibre que em farà arribar, que no ha escrit ella, sobre poetes que desembarcaren a La Ràpita fa segles. Un desembarcament que continua. Em diu que per a sortir avisi una noia que hi ha a la porta del pati, que me l’obrirà, tot i que ja veurà que no soc un alumne. Té raó a mitges, perquè alguna cosa he après avui.
Obro la porta del cotxe, i dins fa olor de pa.
