08 de setembre 2023

Rosa Sánchez Morales

 Aquesta setmana ens ha deixat Rosa Sánchez Morales, coneguda com Rosita, la Porres, nascuda a Xàtiva i tortosina de tota la vida, escriptora i activista social, i quasi com de la família.

Durant la cerimònia civil de comiat, es va llegir un text escrit per la seva filla Blanca Porres, a qui he demanat permís per a copiar-lo per al seu record, que us deixo juntament amb la lectura d'un dels seus poemes:

Rosa va ser la primera de sis xiquetes del matrimoni format per Paco i Rosa. Va néixer a Xàtiva i com de seguida van venir les seves germanes Paca i Carmen, ella es quedava molt temps amb la seva iaia Amàlia, de qui va treure la vivor i la gràcia.

Al seu pare, ferroviari, el van destinar a Tortosa i allà es va traslladar tota la família, ubicant el seu domicili al barri del Rastre. En aquells moments era un lloc alegre, amb un veïnat nombrós, de gent treballadora i emprenedora.

Rosita, sempre va ser una estudiant avantatjada, però eren temps en què els fills havien de col·laborar en l’economia familiar i ben aviat es va posar a treballar.

Va treballar, entre altres llocs als Laboratoris Vergés Oliveres, d’on va sortir per casar-se amb Jordi.

En poc temps es va veure ama de casa amb dos fills Jordi i Miquel, moltes inquietuds i pocs recursos: eren temps encara de cartilles de racionament.

Més endavant va venir el tercer fill, Paquito, a qui ella cridava “Nene menut”, després va néixer Blanca, la “Nena”i el fill petit, Cristian. Entre el fill gran i el petit hi havia 16 anys de diferencia: tot un repte per a una mare que volia sempre el millor per als seus fills.

Tant ella com Jordi, volien fomentar en els seus fills el gust per la Música, per la lectura, per la Història, per l’anàlisi crítica de la societat, sense extremismes, amb respecte, amb arguments.

Rosa ha estat sempre una persona dialogant, comunicativa, amb do de gents, simpàtica amb les persones, sempre amb un somriure a la boca, amb una paraula o una expressió ocurrent per a cadascú.

Amb una gran caritat i empatia pels més desfavorits. Generosa i delicada amb les criatures. L’encantaven els xiquets i les xiquetes, però tots, no només els seus.

Tenia molta traça per a les labors, de fet ensenyava i guiava les senyores del veïnat a fer calça, a fer jerseis, gandalles de pagesa, brodats o ganxet. Res se li resistia. Tot era estimulant per a ella.

També va desenvolupar les seves inquietuds intel·lectuals aprenent a escriure Català, quan encara era una llengua prohibida.

Escrivia els seus records i pensaments en forma de contes, relats i poesia.

Va guanyar molts certàmens i va publicar tres libres quan realment era un acte heroic per a una dona, casada i madura.

La seva actitud va ser pionera en una societat que tot just sortia del franquisme.

Va trencar moltes limitacions, molts motlles fins i tot entre les pròpies dones.

Rosa era humil, i estimava els humils de cor, per això li agradaven tant les criatures, perquè sempre es mostren sincers i innocents.

Durant la seva maduresa va dur a terme també una tasca encomiable dins del món de l’Ensenyament. Ella no tenia estudis superiors, però amb la seva empenta i esperit creatiu complementava la tasca de molts mestres a les escoles de Tortosa fent de conta contes als alumnes de Primària.

Aquesta activitat l’omplia tant i li donava tanta vida que s’hi va dedicar durant molts anys.

També va col·laborar amb la Llar Santa Creu creant la biblioteca per als residents.

Amb l’Associació de la LLuita contra el Càncer va fer una labor important de col·laboració. També amb l’associació de la Gent Gran feia un programa de ràdio que es va allargar diverses temporades.

En la seva edat més avançada es va dedicar en cos i ànima a Jordi, a qui no podia mostrar de millor manera l’amor que sentia per ell en la seva situació de salut.

Els seus néts van ser la seva autèntica passió, i des de Judit, que va ser la primera i a qui va gaudir plenament en els seus 50 anys, sent una iaia jove; passant per Marina,

que gaudia molt temps amb els iaios al xalet, que va viatjar amb ells a Madrid i amb qui tenia una connexió especial; Jorge, tan desitjat; Mario; Hèctor, Àngela i Víctor, tots tres l’alegria dels seus darrers anys.

Ella sentia un apego molt gran per la família: per la de la seva sang, per la seva família política i per la família que van crear ella i Jordi. També, per les famílies que van anar formant els seus fills. Sempre va procurar unir, respectar i acceptar. Però sobretot va estimar a les seves nores i gendre.

La seva memòria era prodigiosa, fruit de l’atenció i el carinyo que posava en tot el que feia. Si algú oblidava una data, el nom d’un parent o un fet ocorregut acudia a Rosita per esclarir el dubte.

No se sap d’on treia la força per remuntar caigudes i penúries, per mantenir un ànim alegre i ocurrent, per fornir una vida tan llarga, tan plena, sense perdre l’esperança, treient d’on no n’hi havia, perseverant, sempre mirant endavant, forta, resilient.

Ha estat una gran amiga, una veïna amatent, una filla honesta i amorosa, esposa i companya, mare entregada, àvia present, germana, tieta, per tots ha tingut un gest distintiu.

I tot i estimar profundament Tortosa, no es va desfer mai de les seves arrels. Mai va oblidar Xàtiva, la seva Xàtiva natal, mantenint el seu accent en la parla, conservant les relacions familiars i d’amistat i idealitzant aquella ciutat de la seva infantesa, mimada per la iaia Amàlia, on l’aroma del pa era més fragant i l’aigua més fresca beguda en una botitgeta.