De tant en tant, com petites carícies que per sorpresa et fa el minut més inesperat, la literatura em regala píndoles de satisfacció, d’alegria, de felicitat. No són quantiosos premis, ni llocs davanters a les llistes de vendes, però de sobte t’aturen i ho omplen tot de sentit. Fa uns dies, enmig d’una sèrie que sembla infinita d’averanys sanitaris, una metgessa visita un familiar, amb cura, sense pressa, diria que fins i tot perdent un temps, o invertint-lo, en deixar que li parli de les seves coses. Quan ja s’està acomiadant, escales avall, després de la recepta corresponent i uns quants consells a banda, afegeix, com qui no vol la cosa “m’agraden molt els teus nanocontes; n’hi ha un que el tinc molt present La vida té vida pròpia”. És trist que un escriptor es quedi sense paraules, davant d’ua emoció com aquesta. I el curiós és que, tot i que hi reconec el meu estic, no recordo exactament aquest text, i crec que potser és una versió d’algun altre a la seva memòria. Hores després, el busco al meu ordinador. Ho vaig penjar al blog, exactament així, el 2013, i després fou recollit al segon dels meus dietaris “Per no perdre’m les molles” i al recull dels tres primers “L’espectacle de la vida” (Ganzell Edtors i Editorial Petròpolis). És el llibre que més estimo, on la vida raja més al natural. Descobrir que les teves paraules tenen sentit especial per algú, sovint amb sensibilitat, és pura màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada