el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Passejant per la via verda em desvio i em trobo aquesta desferra; prop lluny perquè no representi cap perill a qui no s'aparti del camí, i prou a prop perquè m'hagi cridat d'atenció.
És un crit d'auxili? De desesperació? De llibertat?
Segur que a l'amic i artista Adolfo Comes també li hauria cridat l'atenció.
Espero el meu torn a l’oficina de correus. Per tal de mantenir la distància de seguretat, estic tot just al primer esglaó de l’entrada, a un pas del carrer, mentre suporto, estoicament, el fred: porto a les mans dos sobres per a enviar a dos premis literaris, a qui desitjo sort, i observo una mare i una filla menudeta, que passen l’estona jugant a la sala de bústies dels apartats de correus.
-On hi ha un cinc? I un vuit? I un nou?– pregunta la mare.
La xiqueta va assenyalant els números. És un joc d’anada i tornada. La xiqueta també posa a prova la mare.
-On hi ha un u? I un dos? I una o?
-De os no n’hi ha –diu en primera instància la mare.
Per sort, la mare recapacita a temps i assenyala un zero.
-Però ho podria ser això – diu.
Totes dues juguen i aprenen l’una de l’altra: la petita, a reconèixer els números; la gran, a recordar que el món pot mirar-se des d’un altre punt de vista.
Gràcies a Alfred Sala, i a Pilar Garriga Anguera per la lectura d'aquests #nanocontes inclosos al llibre Un riu de crims.
Els nanocontes són la meva joguina literària preferida.
Sé que els meus llibres no reben l'atenció dels grans mitjans de comunicació, de les més poderoses editorials, però sí són capaços d'arribar a la sensibilitat d'una colla de fidels lectors i, sobretot, lectores, com la Pili Alegria, que em regala la lectura d'un fragment del conte Sense més temps, del recull Postres de músic. Moltes gràcies.
Xavier Miró, amic encantador, entusiasta i inquiet que es CREA a sobre, es troba entre els meus lectors fidels, i recorda al seu blog Ciutadà K el conte Un tipus maniàtic perquè sí, del recull Postres de músic.
Gràcies a l'amic i escriptor Tomàs Camacho per la lectura del meu primer poemari A la barana dels teus dits. Que l'amor ens acompanyi.
Montse Pallarès, escriptora i amiga, llegeix un fragment d'El calaix dels vols perduts (Pagès Editors).
Tant de bo aviat poguem afegir més moments al calaix dels records, membre entusiasta de la diLLUMS d'arts al forn.
L'escriptora i amiga Montse Boldú llegeix uns versos amb què vaig guanyar el 6è premi Vila de Cambrils.
Em considero més contista que poeta o, en tot cas, un poeta que escriu contes, però amb la seva veu sonen especialment dolços.
Moltes gràcies.
L'escriptor, músic, mestre i, sobretot, amic, Ernest Redó, a la seva pàgina de facebook, llegeix un fragment del conte La revolució, inclòs al recull I un cop de vent el despentina (Cossetània Edicions, 2011).
Amb més de 500 contes escrits, m'ha costat localitzar aquest relat escrit fa més de 10 anys. Per sort, no em costa localitzar els bons amics, el millor dels premis que m'ha donat la meva tasca literària.
Confinada, de Mònica Sales
Onada Edicions, 2021
Sinopsi
La vida entre quatre parets fa córrer lent el rellotge.
Lent. Molt lent. I la vida a l’inici d’una desconeguda pandèmia mundial s’atura
de cop un 17 de març en rebre una telefonada que diu “considerada infectada de
covid-19”. Un enfilall de textos, fins a 31 per tancar un cicle d’un mes,
comencen a brollar de manera diària per compartir des de l’aïllament forçat
sentiments, cabòries, records, emocions…
Confi(n)ada és un crit d’esperança en un moment difícil ple de
temors i dubtes i una cerca de companyia en un període de màxima solitud. És
una barreja de confinament i confiança que s’aglutina en aquest títol que juga
amb les paraules, com hi juguen tots els textos que formen part d’aquesta obra.
Cada dia un títol suggeridor que és eix del contingut que s’hi explica, que
dona pistes del viatge interior i exterior que l’autora fa entre les línies que
configuren tots els relats, amb la tipografia com a eina per precisar, per
matisar, per llegir.
El reloj de Don Joaquín, un relat que Rafael Ricote ha penjat al seu blog, i que demostra que no només té sensibilitat pe a la fotografia, sinó també per a l'escriptura.
L'escriptor i amic Àngel Martí em regala la lectura del fragment inicial d'El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), la meva primera novel·la on tant vaig haver de lluitar contra els meus mecanismes d'autor de relats breus.
Ho podeu veure al seu blog Amb els ulls de l'Àngel.
Moltes gràcies.
Un nou regal en forma de lectura. Aquest cop, Marta Escolà llegeix un dels relats de No és la derrota, sinó el vent (Onada Edicions), un recull pensat sobretot (no exclusivament) per a alumnat d'ESO i Batxillerat, gràcies a la proposta didàctica de Josep S. Cid.
Marta Escolà acostuma a obsequiar-me amb les seves fotografies en molts dels actes que organitzo, i ara em regala a més la seva veu.
Moltes gràcies.
Aquests dies estan plens de regals. El més recent me'l fa Rafael Haro, que al seu facebook puja un vídeo en què recita el meu poema inclòs al recull col·lectiu Lletres de casa (2009).
Valoro molt aquest real, perquè em ve d'un dels nostres millors poetes i rapsodes. Moltes gràcies.
L'escriptor i amic, Emigdi Subirats, llegeix el conte Víctimes, del recull A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions).
Es tracta d'un relat inspirat en una conversa amb l'amic Xavier Aragó, ambientat en la Guerra Incivil, i els silencis que van vindre després.
Fragments escollits per Núria Lorente al seu blog Camins de vida de les meves dues novel·les: El nostre pitjor enemic, i El calaix dels vols perduts, en aquest enllaç, i en aquest altre.
Potser són els dos llibres que més m'han costat escriure, ja que el meu hàbitat natural és el relat breu, però al final estic bastant content del resultat, i de les sensacions que han despertat.
Avui, Mario Aguilera ha penjat a twitter un fragment del meu recull de contes A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020). Moltes gràcies.
M'agrada descobrir quins fragments arriben a cada lector. És un misteri impossible de desxifrar, que connecta un instant de solitud de l'autor, amarat de les seves emocions i experiències, amb un altre del lector.
A més, aquest microconte, també parla d'un fugisser instant de solitud.
L'atzar ha fet que en dos dies, dos lectors hagin penjat fragments de dos llibres meus. Regals de Reis que arriben enmig de la neu.
Bonic regal de Reis que rebo gràcies a la lectura que Carme Sabaté fa d'El calaix dels vols perduts, la meva segona novel·la, publicada el 2018.
Resulta molt emotiu escoltar allò que has escrit en una altra veu, i sempre és un misteri comprovar el fragment que un o altre lector escullen sempre com a preferit. mai no saps de quina forma podràs arribar al cor de cada lector, perquè el llibre em fem a mitges, i cada persona que el llegeix se'l fa seu. Si, com Carme, algun lector comparteix aquests fragments,, m'omple d'alegria.
Moltes gràcies.
