A punt de distribuir-se el meu nou llibre, L'espectacle de la vida, em ve de gust recordar un altre llibre amb la mirada posada a la realitat, i amb la paraula "vida" al títol. Es tracta de La vida darrere de l'aparador, publicat amb Onada Edicions, una mena de llibre de viatges per comerços de Tortosa.
En transcric el primer capítol, ambientat en una merceria:
ISA FANLO (SEGARRA)
14 de maig de 2014. Intento entrar a
la botiga per a proposar participar en aquest projecte, però està plena de
gent; nou persones respectant, amb diferents matisos d’impaciència, el seu torn
d’espera.
Quan em vaig plantejar aquesta idea,
de seguida vaig decidir incloure-hi una merceria, per diversos motius. En part,
perquè m’agraden les botigues amb l’atractiu visual que representa una
diversitat tan gran de productes, petits, de colors, distribuïts en capsetes,
lleixetes, prestatges..., en aquest cas canuts de fils, vetes, botons... Però
també hi ha un ingredient emocional lligat al record de la meva infantesa. Ma
mare és modista (sempre ho ha estat i sempre ho serà), i casa nostra estava
plena de fils i botons. De tant en tant, em feia anar a comprar a una merceria
del poble, a ca
Quan al moment d’entrar a la botiga
d’Isa Fanlo m’he vist aquell munt de gent esperant-se, m’ha vingut a la ment
aquella impressió. Llàstima que hagi tingut pressa, perquè segur que
esperant-me hauria tret bon material pel llibre.
Però més tard sí que hi torno, cap al
vespre. Aprofito per comprar cordills que faig servir per lligar els meus
contes a la carta de regal. M’ensenyen les prestatgeries correderes on n’hi ha
un mostraris de tot tipus, gruixos i colors, un bé de déu que col·lapsa una
persona indecisa com jo; en trio de granate, de blau marí i de groc fosc.
Mentrestant, una mare compra betes per al vestit de sa filla, que l’acompanya,
que serà pubilla infantil les properes festes de
I ja decidit a emprendre aquesta
aventura, dos dies després, un divendres a la tarda, hi torno armat amb un bloc
de notes, la càmera de fotografiar, i grans dosis de discreta xafarderia.
Avui, la botiga també és plena de
gent. Sincerament, no imaginava que aquesta mena de botigues tinguessin tant
d’èxit encara; i me n’alegro. No sempre havia estat ubicada en aquests baixos
de l’avinguda Generalitat. Abans (tota la vida), ocupava el local del costat,
més petit i encaixonat, però aprofitaren el trasllat d’una botiga de roba per
conquerir més territori. La merceria es diu ISA FANLO, com la propietària, però
tothom li diu Segarra, com sempre, com tota la vida. Ella fa més de quaranta
anys qui hi treballa, abans de dependenta, i de fa un temps, de propietària.
Ara està enfeinada, atenent la clientela amb ajuda de sa filla, i pràcticament
ni em veuen entrar, però sí, segur que m’han vist. De moment, em quedo enrere,
discretament; avui inicio aquesta
aventura i encara no he dissenyat cap estratègia concreta. Improviso.
Davant meu, sis clientes esperen
disciplinades el seu torn. N’entra una altra per la porta, la setena, i demana
tanda; però no, jo no sóc l’últim, jo sóc de sucre, només bado, i prenc nota,
imagino que sospitosament.
Em fascina, a un costat de la botiga,
un mostrari de fils marca Güterman, tot un mostrari de colors perfectament
ordenats en ordre decreixent de tonalitat. Calculo, una mica a ull, que n’hi ha
més de mil.
Fora, a l’aparador, destaca un vestit
d’època que se sorteja per a
Però em disposo a parar atenció a
l’autèntic objectiu, a les meves preses (carinyosament parlant): la gent. Com
ja imaginava, la majoria de clientela són dones i, concretament, dones de certa
edat. Són majoria absoluta, sense dubte, però no unanimitat.
Abunden les parelles mare-filla. Qui
ara juga el paper de mare, segur que el seu dia va encarnar el paper de filla,
i així generació rere generació. No sé si aquesta roda girarà gaires generacions
més; tant de bo m’equivoqui. Intento no perdre detalls d’algunes converses o
comentaris.
Una parella mare/filla fullegen el
catàleg de vestits del Renaixement. “Són les mamelles; no està gorda, ella”,
comenta la filla.
Una altra parella mare/filla demanen
uns pantis color carn “antilliscants”.
-Talla mitjana o gran?- pregunta la
dependenta.
-Mitjana!- respon la filla de seguida,
amb certa indignació davant del dubte.
Pregunten pels tons de color dels
pantis. “Si ets moreneta, color natural; si ets blanqueta, amb una mica de
color.”
També entren unes quantes parelles
home/dona, d’edats diverses, però la dona sempre porta la veu cantant, i ells,
es queden en un segon terme, incòmodes, inadaptats en un medi que els és
hostil.
Una dona gran, després de sentir bufar
el seu home, li diu, li suggereix o li ordena: “seu a la cadira, home!”
I les dependentes, mare i filla, no
paren de moure, obrir i tancar capses i capsetes. I si les parets de la botiga
són plenes de lleixes, elles encara no paren d’entrar a buscar més capses a
dins, el misteriós “dins”, que ja imagino com un univers paral·lel on s’hi
deuen trobar restes de civilitzacions que es creien perdudes, o els secrets de
l’eterna joventut. Però, tot i el tràfec que porten, estan en tot.
“Asunción!”, crida l’ama a una clienta
a qui li toca el torn. Se saben el nom de la majoria, i també si n’hi ha alguna
que sordeja més del compte, o si coixegen d’algun peu. Són petites
enciclopèdies amb noms, mides, colors, gruixos... a la memòria.
A una altra clienta que veu vindre, i
que devia fer una compra fa pocs dies, li pregunta: “de perletes, has fet curt?
Doncs en buscarem més, no?”
Jo també busco perletes.
Una altra clienta, quan passa la porta
i veu tanta gent, davant la perspectiva d’haver d’esperar-se una bona estona,
bufa. “No tremolis”, li diu l’ama.
Una noia jove ve acompanyada del seu
marit i porten un cotxet amb una xiqueta petita, o, almenys, vestida de rosa.
La família, a tot arreu unida. Demana un producte, però sense gaire seguretat,
sense gaire convicció d’haver-ne encertat el nom. “Ai, no sé, m’ho ha dit ma
mare”, s’excusa. Però l’ama l’ha entès de seguida, i assenyala una capsa qui hi
dalt de tot d’unes lleixes: Bordados Tergal. Exacte! La dependenta jove diu que
mentre ho entengui la jefa, rai.
I jo, pel mig, a estones assegut, a
estones recolzat en un taulell, faig una mica de nosa, provoco dubtes,
incerteses, malentesos. “No, no; no em toca a mi, poden passar, jo m’espero”.
Sóc un intrús acceptat sense gaires preguntes.
Una dona entre cinquanta i seixanta
anys entra tota decidida, i tot just passar la porta, li sona el mòbil, i
hauria escoltat la conversa encara que no hagués volgut. Però com que sí volia,
doncs mira. “Sí, mare, he baixat a Tortosa. La xiqueta està al podòleg. Al que
arregla els peus. Clar que hi ha anat a peu; que no hi vas tu, a peu? Té setze
anys! Ara estic aquí, a Segarra, s’estan esperant per a despatxar-me i tu anant
parlant!”
Una dona pregunta si tenen algun
sistema per marcar la roba de presseta. L’ama contesta que n’hi ha per fer-ho
de presseta, lento i de tota manera.
“Els imperdibles? A seixanta cèntims
la dotzena”. Quasi tot es calcula a cèntims, aquí. Quasi tot és petit, senzill.
Imprescindible.
Una dona, amoïnada, no para de fer
viatges a la porta mirant el carrer: “Ai, mon fill! Que li he dit: pega la
volta, que de seguida acabo.” La relativitat del temps.
Entren dos noies molt joves, que fan
baixar la mitjana d’edat uns quants anys, acompanyades de dos xiquetes petites.
Dedueixo que les noies són germanes, i que una és la mare, i l’altra la tieta.
-Vols dir que en tindran, de
diademes?- pregunta una en veu baixa.
-De les que a tu t’agraden, no.
-Quines m’agraden, a mi?
-Modernetes.
Decideixen preguntar, per si de cas, per a estalviar-se haver d’esperar. “I tant que en tenim, tenim de tot!”, exclama l’ama. I sí, tenen de tot i variat, tot un mostrari de colors, textures i vida.
