Els dijous em dedico a posar damunt la taula aquests petits moments que ens endolcen la vida. La felicitat petita d’avui em ve del record. Quan era petit, a Cornudella, en aquesta època de l’any tocava anar al tros a plegar avellanes. És una feina dura, especialment als costers de pedra pissarra: alguns dies patíem calor; altres, fred. Però a cada tros, com a mínim, hi ha una omnipotent figuera que, en aquest temps, té preparats els seus fruits. Aturar-se un moment de plegar avellanes i menjar-se unes quantes figues a l’ombra de l’arbre és una de les definicions de la felicitat.
Friday
Fa 3 hores
4 comentaris:
Gràcies a una casa amb pati i figuera, la meva memòria sempre ha estat lligada als dolç regal de les figues que anuncia el final de l'estiu. I, en els darrers anys, sota el sostre de les fulles verdíssimes que filtren de forma única els raigs del sol de setembre, llegint o escoltant unes cantates de Bach, he conegut la felicitat més autèntica i, fins i tot, he estat a punt de creure en l'existència de Déu.
Aquest racó sota la figuera és un dels meus més esperats premis.
"Quan era el temps de l'avellana venia amb els seus pares a plegar-ne, però, sempre que podia, s'escapolia de la seva mirada i festejava la figuera per tal de no perdre's el primer fruit madur de la temporada. Sovint, en sentir el crec furtiu d'una pedra en xafar una avellana, sa mare el renyava tot fent l'ullet al Cisco, que somreia sense allunyar la vista de terra, per on els seus dits feinejaven neguitosos sense descans."
PEL QUE VEIG NO NOMÉS VOLAVEN LES FIGUES...
jo recordo que per aquestes dates anava a veremar i a cada vinya sempre hi havia una que altra figuera per algun racó... primer anava a collir unes quantes ametlles i llavors -trencades i pelades- en posava un parell a dins de cada figa...i me les menjava de postres... boníssimes!
també recordo que el meu avi en deia "turró de pobre"
en fi...suposo que ve a ser com el pa de figues
parlant de figues, aquest estiu a Bolsena vaig provar la melmelada de figues que fan les monges d'un convent... buufff, què bona! (i em vaig endur la recepta)
apa, salutacions des del mareme per a les terres d'allà baix
Els sabor dolç de les figues són, no petites, sinó grans felicitats!
Publica un comentari a l'entrada