Sovint associem dir adéu amb un sentiment de tristesa, amb una pèrdua. Se'ns encongeix el cor, se'ns fa un nus la gola de les emocions deslligades al darrer moment. Però és impossible fer enrere. De totes maneres, si hem sapigut aprofitar cadascun dels instants, si hem construït els records a consciència i amb dosis generoses de tendresa, potser convertirem aquest adéu en una de les nostres Felicitats petites, en un amic per sempre. 
Lo mig del món de Roser Vernet
Fa 45 minuts
3 comentaris:
Això, a més a més d'una felicitat petita, és tot un art que s'aconsegueix poc a poc i amb una certa pràctica.
Si hem sabut profitat els instants no hi haurà recances, si hem contruït els records a consciència l'absència no serà mai un buit, si mantenim la tendresa, segur qur aconseguirem aquesta felicitat. I saps què Jesús? Potser, després de tot, no resultarà tan petita...
Jo, això, no ho sé fer encara. Per a mi dir adéu no és una felicitat petita. Potser algun dia hi aprendré.
m'agradaria aconseguir-ho algun dia, em pot mes la tristesa i el meu egoisme, però reconec que seria fantàstic.
Petons maco, bona tarda.
Publica un comentari a l'entrada