Plego els bocins prims de records que em resten,
amb cura,
de genolls,
amb pànic que els fragments de color fugin
empesos pel vent de l’oblit.
amb cura,
de genolls,
amb pànic que els fragments de color fugin
empesos pel vent de l’oblit.
.
Imatge agafada del blog de Montse Argerich.
11 comentaris:
Segur que aquesta pluja inesperada de confeti, serà una de les últimes coses que oblidi.
El vent de l'oblit és dels més ferotges que existeixen.
preciós!
El vent de l'oblit fa una mica de por... és cruel.
Més val que sempre ens fem amb els que més desitgem. I els altres, els que no ens serveixin, que se'ls endugui el vent.
*Sànset*
Aquestes coses els fan una il·lusió! Durant un bon temps ho tindrà present!
Molt bonic!! recorda que s'acaba el plaç de voptació dels relats de lña xocolata!!
El carnaval és això petits bocins que s'obliden i altres que perduren. Al pas dels anys són una paleta de colors de la que es desconeix l'anyada.
Hui és el segon poema teu que puc llegir. És molt bonic, però el que he compartit amb Helena al seu bloc, ha estat una tasca molt agradable i satisfactòria.
Que bonic... els records sempre es bo guardar-los i i treure'ls en moments especials!!
Salut!!!
Uns bocins de records preciosos encara que prims i que es poden engreixar una mica amb la memòria
Quan la poesia està ben escrita, la llegeixes i t'oblides del món.
Publica un comentari a l'entrada