He jugat amb llops, de Gabriel Janer Manila

He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila, és la novel·la guanyadora del Premi Joaquim Ruyra de narrativa Juvenil 2009. Ens narra de forma directa, amb frases breus, senzilles i emotives, una història corprenedora basada en uns fets reals que van tenir lloc a Sierra Morena. Un xiquet de sis anys, orfe de mare, és venut per son pare. L'amo el porta a una vall perduda, closa, per tal que tingui cura d'un ramat de cabres. Durant un temps és alliçonat per un pastor, però de seguida es queda sol. Bé, sol no, en companyia dels animals. Es farà amic dels llops, de les rates, de les serps... es comunicarà amb ells, els ajudarà, compartirà l'aliment, tot i que no en sabrà els seus noms fins molt més tard. Creixerà així, salvatge (salvatge?), i l'observació dels animals i la natura serà la seva escola. L'autor ens explica aquesta història plena de tendresa i que, al mateix temps, ens esgarrapa l'ànima; per això trobo tan encertada la portada, amb dibuixos infantils en un paper arrugat i esgarrapat, potser com la infantesa perduda del protagonista, que mai rebrà la carícia d'una mare, com els llobatons reben de la seva.

Tretze anys després troben el noi amb els cabells fins els genolls, caminant de peus i mans i el traslladen a la civilització. No coneix les paraules. ha d'aprendre a preocupar-se per l'endemà. Els humans l'enganyen, se n'aprofiten, i fan que se li afilin ungles de llop.

Us deixo uns fragments:

"No volien que me'n pogués escapar, d'aquell lloc. No sabien que potser hi arribaria a esser feliç."

"Els cabells em creixien així com creixen les branques dels arbres, els fills de les cabres, la mirada dels llops."

"No vaig nèixer llop. A vegades, emperò, he pensat que ningú no neix llop. Potser, s'esdevé llop."

"A poc a poc vaig aprendre a posar noms a la història que havia viscut. I descobria que les paraules em podien servir per recontar-la."

Al final del llibre, en un post escriptum, l'autor ens explica la història d'aquesta història. Diu que sovint li pregunten si tot el que aquest noi explica de la seva relació amb els animals succeí de veritat. "No és tan important el que va viure, sinó que que va creure que vivia. Potser, laimaginació va salvar-lo de la solitud."