Fa uns dies van reposar per enèssima vegada a la televisió Les mines del rei Salomó (la bona, la clàssica, amb Stewart Granger i Deborah Kerr). En vaig veure només un petit fragment (no per manca de ganes, perquè m'hi hagués enganxat de bon gust). Pel·lícules com aquesta, entre altres coses, tenen la facultat o la màgia de retornar-me a la infantesa. Si no recordo malament, el cartell anunciador de "Las minas del rey Salomón" decorava quan era petit les parets de La Renaixença, el local de Cornudella on anava al cine gairebé tots els diumenges, alternant amb L'Íntim, l'altre local del poble.
Aquella col·lecció de cartells era com un catàleg de somnis, un recull d'esperances possibles.
La pel·lícula l'he vista molts cops (qui no?), tot i que ara ja feia uns quants anys. En recordava perfectament les seves aventures, les tribus africanes, els animals, els perills..., que em devien fascinar quan era més petit; en recordava el conflicte amorós entre l'explorador i l'esposa esperançada en retrobar el seu marit perdut, amb tensió sexual inclosa que vaig captar quan devia ser més jove. Però no en recordava el combat dialèctic entre la parella protagonista no absent d'aspectes morals i que ens posen de manifest les lluites interiors i conflictes dels personatges.
És apassionant comprovar que amb el pas dels anys ens transformem per dins i, alhora, transformem el paisatge que ens envolta.
6 comentaris:
És un descobriment fantàstic, recuperar coses de la infantesa sota la visió d'adults.
Oh! Un clàssic! Revisar-los de tant en tant és la meva passió! Al canviar tu, tot el que t'envolta canvia i pots reinterpretar-ho!
Exemples de revisió-relectura també es dóna en els llibres. Guerra i pau, de Tolstoi, per exemple, m'ha fet una impressió diferent cada vegada que l'he llegit.
Una peli que al seu dia en va fasciná i sempre que la veig en continua agradant.
No l'he vist aquesta... Però són aquestes les que perduren. Això també passa amb la música. Treuen un munt de títols de pelíl·les i cançons i al cap d'un amy o mig ningú se'n recorda...
Si , suele pasar , hay obras que de una forma u otra dejan de ser del propio autor y son adoptadas por todos los espectadores, admiradores de ella, nosotros empezamos a formar parte de su historia que a la vez és nuestra y de pronto te sientes transportado por instantes unas decadas atras.
Publica un comentari a l'entrada