10 de març 2011

Nanoconte dels cordills tallats


Amb un esforç titànic aconsegueix tallar els cordills, al mateix instant en què cau amb tot el seu pes mort a terra, la titella.

8 comentaris:

Artur Álvarez, cantautor, escriptor, poeta i altres menesters creatius. ha dit...

Serà qüestió de la destinació, de l'odiosa Llei de Murphy o de la impenetrable llei de Newton?
Bon dia, Jesús.

Alyebard ha dit...

És el problema de ser lliures, no hi ha ningú que ens estiri els fils. Hem de decidir nosaltres.

El porquet ha dit...

Homeeee, m'has recordat l'inigualable senyor Cordills. A ell no li tallaven, de fet, se li embolicaven!

Imma Ginovart ha dit...

L'alliberament i la fi, tot junt. Ufff!

Pere ha dit...

Va pensar que així seria lliure i no se'n recordava que ella no tenia ànima, només era un cos inert ...

Bona tarda Jesús M.

Carme Rosanas ha dit...

Pobra titella... la llibertat la deixa sense esma!

La Meva Perdició ha dit...

Orfe de la seva dependència, no pot viure sense les seves cadenes.

Francesc Vera ha dit...

Un nanoconte genial, la imatge que genera se't clava al cervell i és com allo de les piles, que dura i dura i dura…