01 de juliol 2012

La nevada del cucut, de Blanca Busquets

Algun dia, llibres com Solitud, de Caterina Albert, o Pedra de tartera, de Maria Barbal, per exemple, només seran un bon document per recordar la marginació, el rol d'inferioritat que antigament la societat reservava a les dones. Algun dia. Les coses milloren, és evident, però al segle XXI, els telenotícies i llibres com el de la Blanca Busquets ens recorden que encara queda molt camí.
La nevada del cucut ens presenta dues dones allunyades per un segle de distància, la Tònia i la Lali, però unides per situacions de marginació i rescatades en gran part per la seva passió: l'escriptura.
La Tònia viu a principis del segle XX, en una ambient rural de muntanya. No pot triar el seu matrimoni, no pot escollir la seva vida, i escriu d'amagat perquè aquesta mena de coses eren vistes de forma sospitosa llavors.
La Lali, cent anys després, es veu assetjada ja des de l'escola, d'una forma tan cruel i injustificada que la marcarà per sempre.
Només elles saben llegir la realitat en unes pintures que per tothom no són altra cosa que taques. Els papers que ha escrit durant tota la seva vida la Tònia, sovint d'amagat, les uniran.
A l'estil que ens proposa la Blanca, les veus dels personatges es fonen amb la de les narradores, sense discontinuïtat, com un tot, com un fil de pensament que les fa més vives.
Les paraules escrites se'ns mostren com a salvadores, i els silencis, com a culpables.
L'obra va guanyar el Premi Llibreter 2011.

Més comentaris sobre el llibre al blog de David Madueño, de David Serrano, de L'espolsada llibres, de l'Espai de llibres.
Us deixo amb la lectura d'un fragment.

Cap comentari: