Edicions B, 2012
El narrador, o l’autor, o tots dos alhora (vés a saber qui és difressa
de qui; si hem de jugar, juguem a fons en aquest joc que ens proposes, Miquel
Esteve), tutegen el protagonista, un empresari que va tastar les mels de l’èxit
ràpid i immobiliari, els cants de sirena de la banalitat, de la vanitat, de la
supèrbia, i que veu enderrocades les muralles amb què creia protegida la ciutat
d’una moral injectada a través del seu pare. No és estrany que l’autor l’hagi
batejat amb el nom de Jericó (molts més noms també seran simbòlics).
Jericó es troba a un pas de l’abisme, i la crisi econòmica ja truca a la
porta o, millor dit, és a punt d’emportar-se porta, casa i qui sap si la vida.
El seu matrimoni d’aparador fa aigües, i les últimes ancores que li queden per
justificar el seu futur són un antic i frustat i idealista amor (Blanca es deia;
simbòlic, també, no, Miquel?) i, sobretot, al seva filla Isaura.
I en ple naufragi, en un bar, un cambrer li dóna una targeta, una cita
al Donatien, al joc de Sade. I l’autor juga amb el protagonista i amb els
lectors, i periòdicament, calculadament, (diabòlicament?) afefeix girs de la
trama que la compliquen en una espiral que enfonsa Jericó i que fan més
llaminera la lectura. Morbo, sexe, els límits de la moral, el bé i el mal,
sadisme, pecats, crims, mentides, excentricitat, assassinats... joc? Un simple
divertimento? No, perquè Miquel Esteve sempre amaga filosofia i humanitat als
seus llibres, sempre ens fa reflexionar. Us confesso que no he acabat encara el
llibre, i que tot just acabi d’escriure aquest comentari no podré resistir-me a
tornar-lo a agafar: ludopatia?
Sempre recordo amb afecte que, quan el vaig conèixer, ens va fer, a la
meva dona i a mi, d’amable “taxista” entre Móra la Nova i Móra d’Ebre, durant
una Fira del Llibre Ebrenc. I continua conduint-me, en certa manera, per la
bona literatura dels seus llibres.
Ja fa uns dies us en vaig llegir un fragment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada