20 de gener 2013

El joc de Sade, de Miquel Esteve

El joc de Sade, de Miquel Esteve
Edicions B, 2012

El narrador, o l’autor, o tots dos alhora (vés a saber qui és difressa de qui; si hem de jugar, juguem a fons en aquest joc que ens proposes, Miquel Esteve), tutegen el protagonista, un empresari que va tastar les mels de l’èxit ràpid i immobiliari, els cants de sirena de la banalitat, de la vanitat, de la supèrbia, i que veu enderrocades les muralles amb què creia protegida la ciutat d’una moral injectada a través del seu pare. No és estrany que l’autor l’hagi batejat amb el nom de Jericó (molts més noms també seran simbòlics).
Jericó es troba a un pas de l’abisme, i la crisi econòmica ja truca a la porta o, millor dit, és a punt d’emportar-se porta, casa i qui sap si la vida. El seu matrimoni d’aparador fa aigües, i les últimes ancores que li queden per justificar el seu futur són un antic i frustat i idealista amor (Blanca es deia; simbòlic, també, no, Miquel?) i, sobretot, al seva filla Isaura.
I en ple naufragi, en un bar, un cambrer li dóna una targeta, una cita al Donatien, al joc de Sade. I l’autor juga amb el protagonista i amb els lectors, i periòdicament, calculadament, (diabòlicament?) afefeix girs de la trama que la compliquen en una espiral que enfonsa Jericó i que fan més llaminera la lectura. Morbo, sexe, els límits de la moral, el bé i el mal, sadisme, pecats, crims, mentides, excentricitat, assassinats... joc? Un simple divertimento? No, perquè Miquel Esteve sempre amaga filosofia i humanitat als seus llibres, sempre ens fa reflexionar. Us confesso que no he acabat encara el llibre, i que tot just acabi d’escriure aquest comentari no podré resistir-me a tornar-lo a agafar: ludopatia?
Sempre recordo amb afecte que, quan el vaig conèixer, ens va fer, a la meva dona i a mi, d’amable “taxista” entre Móra la Nova i Móra d’Ebre, durant una Fira del Llibre Ebrenc. I continua conduint-me, en certa manera, per la bona literatura dels seus llibres.
Ja fa uns dies us en vaig llegir un fragment.