És un misteri saber perquè els xiquets senten més simpatia per uns o per altres. A principis dels 70, amb menys de 10 anys, a mi em queia molt simpàtic el Tony Ronald. Potser pel seu etern somriure, pel ritme fresc de les seves cançons, pel seu dinamisme i el bon rotllo que desprenia... No importa el motiu; em queia bé i les seves cançons em posaven content . Algunes no les entenia, i alterava les lletres (jo cantava "la mano de un enano", fins que vaig descobrir que era un "hermano" i tot tenia més sentit). Aquesta cap de setmana ha mort Tony Ronald i, en agraïment, li faig aquest petit homenatge, amb la porta del record sempre oberta:
http://www.youtube.com/watch?v=TODPDbsudMU
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Mira, el meu germà petit estarà molt content de saber que no era l'únic que cantava "la mano de un enano". A casa encara és l'hora que en fem conya.
Publica un comentari a l'entrada